Un ull de cristall i després el llibre que has publicat és Hezur erretura. Ha influït això?

Record que quan Hasier Etxeberria em va entrevistar en Sautrelan em va preguntar com anava a fer front al meu pròxim projecte. Li vaig contestar més o menys que no sabia, que la vida em donaria de què escriure, i que fins i tot llavors –no sé si parafrasejant a Pessoa o a Rilke–, posaria el meu cor en els papers. Amb aquesta declaració simplista volia dir que posaria el millor de mi mateix, que una altra cosa seria la grandària de l'assoliment. La veritat és que, quan he estat escrivint aquest llibre, sempre he tingut present que havia de fer front a un nou repte, però que no podia repetir el format, encara que fos un format reeixit.

Sens dubte, aquests ossos procedeixen d'aquell ull. Per exemple, el tema de la memòria, la indagació en els records per a comprendre el nostre present, el principi de tot això està en aquell llibre. Existeixen altres vincles: utilitzar cites literàries alienes com a arguments d'autoritat, reflexions sobre l'escriptura...

Vas començar a cremar ossos abans de saber que estaves cremant ossos? O, més clarament, com va començar a escriure aquest llibre?

Des del principi tenia la intuïció que en el títol apareixerien els ossos, perquè aquest element podia seguir l'esquema de la meva trajectòria: la pell, les mans, l'ull... La influència del temps sobre nosaltres, els ossos, o el pes de la vida, el dolor dels ossos.

La idea era crear contes solts. Després, a mesura que vaig escriure, i amb algunes lectures, vaig començar a poc a poc a imaginar una obra més extensa, un continuum construït alternant el present i el passat.

I com ha anat el procés d'elaboració d'aquest continuum?

Ha estat molt laboriós, sobretot perquè volia crear una xarxa de ressò per a donar cohesió i fiabilitat a l'obra. Per això es repeteixen de tant en tant referències contextuals, dades d'ambient social i altres aspectes: rates, somnis, senyals, llocs i personatges… Per a fer una amalgama, sense que es converteixi en una cosa artificial i guardant l'equilibri.

En el llibre, en una de les cartes enviades a Nadine, el protagonista li diu que escriure per a ell és posar-se dempeus sobre una bassa i tractar de mantenir l'equilibri, que és el que li dona el riu, ficant la bassa, i remar, perquè si no, el pal queda embolicat en el fang. En aquest sentit soc pràctic, perquè porto al paper moltes circumstàncies de la meva vida.

La imatge de la xemeneia em va semblar molt productiva.

Per "retura" vull dir "escriptura", perquè és una transformació. Prengui una matèria primera, sigui com sigui, l'arrel o la pedra o el fruit, i fumi. Convertiràs aquesta matèria en una cosa diferent, cendres; i, a nivell literari, en text. Però en fer-ho, a més, es produeix un altre tipus d'energia. En el llibre hi ha esperit, voluntat d'aconseguir la força. En aquest sentit, fer retir, com per al personatge és fer una neteja dels excedents i les cendres, per a mi és empoderar-me com a escriptor, superar les dificultats de la vida.

Les dificultats fan que el llibre tingui un gran sentit de l'humor i de la ironia. Per exemple, aquí: “No estava en el meu millor moment, ni molt menys, però si vaig ser capaç de participar en el lipdub de la Korrika, l'endemà del comiat, al cim i seguir endavant”

Just abans d'aquesta frase el personatge diu que al dolor no se li pot deixar prendre el comandament. Malgrat la grandària de les ferides, hem d'aprendre a aixecar-nos cada vegada més ràpid. Aquest és un missatge explícit per a les dones. En el conte La vita è bella –títol irònic– es diu que la bellesa de la vida és l'exercici que ens fa apartar-nos de la perdició. Per comparació, el protagonista d'un ull de cristall sofria molt, però va buscar la seva llibertat amb dignitat i, en part, l'escriptura el va ajudar a seguir endavant. L'altre protagonista s'assembla a ell, però riu més, és més exigent amb els altres i és més radical.

En la presentació van dir que era un llibre de narració, però que t'han dit que es podia llegir com a novel·la. Jo mateix m'acompanyo amb el segon: m'ha fet l'efecte d'una cosa sencera i coherent. Et preocupa la necessitat d'etiquetar?

Cada vegada em preocupen menys les etiquetes i les classificacions. La meva preocupació, l'autèntica, és elaborar un bon llibre, un llibre que es barregi amb les emocions, les reflexions i els sentiments del lector i que li proporcioni un gaudi estètic.

Tal com va comentar l'editora Leire Ziluaga en la presentació, en el llibre hi ha diverses narracions: cartes, diaris… Va dir que són els gèneres que han escrit les dones, els que han estat infravalorats. Volies fer un esforç per aflorar aquestes idees?

Sí, quan em vaig reunir amb Leire per primera vegada li vaig dir les meves tres premisses: una, que el llibre tindria un to de memòria ficcionalizada i una altra, que volia flexibilitzar el nostre concepte clàssic dels contes. Per exemple, l'Inventari de somnis no és una narració sobre estructura, però en la seva simplicitat inclou molts relats. I la tercera, que en la història de la literatura apareixerien formes que el cànon no ha estimat, el dia a dia i les cartes, i relats d'estil autobiogràfic. Es tracta de gèneres utilitzats majoritàriament per les dones, a les quals se'ls ha mirat des de la perspectiva de la seva pertinença a l'àmbit de la intimitat.

I d'on li ve la idea?

Amb Josune Muñoz, en els tallers de Skolastika, em vaig adonar que aquests gèneres han estat considerats subgèneres i que, per tant, moltes dones han deixat de tenir en compte en la història de la literatura. La mirada que ha utilitzat la crítica ha estat molt reduïda, ja que en la majoria dels casos les dones han subestimat el que havien comptat des del seu punt de vista.

M'has citat a Miramar, just on comença el llibre. En la presentació del llibre vas dir: Li resultaria “descoratjador” si la gent, en el seu protagonista, només veiés a l'autor. Quina visió tens d'aquests límits entre l'autor, la ficció i l'autoficció?

Comença i acaba a Miramar per a assenyalar que s'ha realitzat un cicle.

Des que vaig començar a escriure els meus primers treballs he tingut la sensació que sempre anava a beure de la meva vida, en altres paraules, amb les paraules d'avui, la meva línia, directa o indirecta, seria la “literatura del jo”. Qualsevol vida ordinària es pot revaloritzar a través de l'escriptura literària. autoimitació, autoimitació, autobiografia... destiempo aquest tipus de debats dient-me que escriure o que és exercici de llibertat o que no és res. Per a presentacions, clubs de lectors, converses, és necessari tenir un discurs bàsic, un argumentari, per a ordenar les idees de cadascun, però en cas contrari no té importància. A més, els lectors sempre estan temptats de veure a l'autor en l'un o l'altre extrem.

En el meu cas, soc conscient que hi ha una frontera vaga entre l'autor i el protagonista, i això és així, intencionadament, perquè és la meva línia natural. És també la influència de l'encant d'Annie Ernaux. De totes maneres, en aquest llibre hi ha moltes més ficcions que en l'anterior. Els eixos, temps, llocs, materials, són més nombrosos. I en part soc jo el protagonista, però també altres noies, adolescents i dones de la meva generació. L'any que ve, després de treure el llibre de poemes amb el qual he estat escrivint, potser és el meu nou repte escriure alguna cosa que no sigui autoficció, ni autobiografia.

Creus que és una moda?

La paraula moda és perillosa, perquè té un punt de frivolitat i un toc de rapidesa. Diria que està en vigor, i això m'alegra. En opinió de Laura Freixas, tot és autobiografia, amb una base biogràfica de l'1% al 99%. Però no es pot negar que en un moment en el qual no es pot recollir amb exactitud la realitat, malgrat la major voluntat de lleialtat, es converteix en ficció. La vida és una teranyina inaprensible, que es desfà o es deforma quan es comença a recollir amb el bolígraf.