Em refereixo a la reflexió després de conèixer la sentència del cas El ramat. El Tribunal Suprem ha fallat una sentència que ningú esperava: Es tracta d'una “agressió sexual”, una “violació continuada”. Bé. La decisió correcta. Violadors a presó.

La societat vol justícia, la gent viu assedegada d'una societat justa. Com la justícia de l'Església d'antany, d'un déu potrós, avui necessita la de l'Estat. Si la sentència “ens satisfà”, amb alegria. Però estic convençut que els arbres no deixen veure el bosc.

Vull dir: Tenir un violador basta per a representar el feroç arc que s'ha comès. Em pregunto si no ha estat necessari que en el “escenari” hi hagi cinc homes i una dona per a agitar una mica l'imaginari de la societat.

He vist a aquests cinc “amics” en el camí dels tribunals –per televisió–, en el seu estat d'ànim sa i el seu aspecte decent, mostrant a la gent normal de la societat de l'espectacle. Acceptades dins de la “norma”, per tant “normals”. Si és terrible que un home “només” violi a algú, pensar que els cinc “amics” van estar en fila per a ficar el seu penis en la mateixa “fotuda”, m'ha excitat el desig de “matar el meu esperit”.

Quan els animals copulen amb mascles, femelles o mascles amb femelles, es col·loquen els mascles en fila? En la violació de Pamplona, la principal perspectiva ha estat saber “si la dona tenia o no desitjo”. Per a mi és un “punt de vista” que aquests cinc companys estan desitjant ficar la seva tassa en el mateix forat.

Si l'home –l'home i la dona–, per ser raonables, va deixar de ser animal, tant de bo no tingués raó! Si la persona –que té la màscara del ser autor– té tants deures com drets, per a què la justícia? Quan els individus ens hem situat cada vegada més separats del proïsme, lliure i egoista, el jutge de l'estat, com antany l'Església, ha d'imposar la pena.

Al País Basc ha “passat”, per la qual cosa em sembla “adequat” per a adoptar una espècie de caràcter del nostre futur estat: “Si serà un Estat basc, haurà de ser un estat feminista”, sostenen alguns. D'acord. Si serà, serà “republicà –socialista–”, uns altres. D'acord. “Serà euskaldun –que viurà en basc al mateix nivell que les llengües col·laterals– o no serà”. Va assentir.

No obstant això, l'Estat Basc pot ser feminista, socialista i euskaldun, i per això pot ser opressor –violador–. Algú pensa, de veritat i de dolor, que aquestes característiques –o altres– poden donar naturalment una educació digna a l'ésser humà, a la persona o a l'individu? Una educació digna per a ser “normal”? És possible que la persona creixi, ja que l'educació actual impedeix que la gent creixi?