Si no m'equivoco, el lloc de naixement ha tingut una gran influència en la seva trajectòria política.

Jo soc de Leitza i viure en un poble com aquest –en un poble petit, on la masculinitat hegemònica i la tradició tenen molta força– marca a la jove. Per exemple, és un poble molt unit a la pilota:Quan teníem 7 anys, tres noies comencem per primera vegada a l'escola de pilota d'allí, i aquí vam poder veure, en el moment en què reivindicàvem el nostre lloc, les resistències tant dels xavals com dels pares. No ho enteníem, però nosaltres seguim en el nostre camí.

La primera acció la vau dur a terme en Leitza.

Sí, al voltant de la paperera de Sarriopapel. En 2008, jo i Jon, un altre company, redactem un article d'opinió per a denunciar la situació de Sarriopapel, amb l'ajuda de Lurdes de LAB: Des de 1976 portaven 40 anys sense contractar una dona per al treball manual. En l'empresa es trobaven uns 460 treballadors. A pesar que LAB ja havia treballat el tema dins de l'empresa, decidim treure el tema al carrer i vam fer una gran feina de socialització al poble, a veure com es podia no contractar dones per a la mà. Al juny de 2011 realitzem una campanya de recollida dels currículums de les dones de la localitat i comarca: Vam recollir més de 60, i amb una acció simbòlica, vam anar a la fàbrica i els lliurem allí. Aquest mateix dia van començar a cridar a les dones.

Per tant, vau tenir èxit.

Sí. Aquest estiu es van contractar dinou dones i des de llavors s'ha contractat les dones cada any, ja que a l'estiu augmenta la demanda de treball. Alguns tenen llocs fixos.

Com la va rebre el poble?

Es va produir un gran remolí. Al final, aquesta institució econòmica té un gran impacte al poble i ens preguntaven com ens oposàvem a això. Nosaltres dèiem que no actuàvem en contra d'això, sinó en defensa de la nostra vida i del futur del nostre poble, perquè les dones del poble i de la comarca tinguessin l'oportunitat de treballar en el mateix poble.

En aquests deu anys de treball en l'equip de coordinació de Bilgune Feminista, ha passat molt. Entre altres mesures, ETA va declarar un alto-el-foc permanent i verificable en el marc d'una declaració conjunta. Heu presentat la vostra lectura.

Abans de la conferència de pau d'Aiete, rebem una invitació del grup internacional i ens reunim amb ells en vespres, el diumenge. Nosaltres, fins llavors, hem treballat sobretot dues línies: d'una banda, crèiem que calia fomentar la participació de les dones, posar els mitjans perquè les dones participin en els projectes que sorgien en la resolució del conflicte polític-armat. D'altra banda, ens semblava que calia incorporar una perspectiva feminista en la caracterització del conflicte i de la pau.

Reivindicasteis, entre altres coses, “això no és la nostra pau”.

Alguns ens van dir que no era el moment per a plantejar-lo, però nosaltres l'interpel·làvem, i volíem posar damunt de la taula que la pau no és només la fi d'una determinada violència, que al nostre país hi ha hagut un conflicte polític armat croat amb altres violències i que ho continua estant avui dia. No hi haurà pau al nostre poble fins que no es prenguin en consideració i es donin una solució a totes elles. No volíem restar importància al que estava succeint, però volíem posar la nostra perspectiva sobre la taula.

Des de llavors s'ha fet un camí, no és així?

Sí, veig que hi ha hagut desenvolupament. En moltes persones que han tingut poder i oportunitat de dinamitzar i participar en aquest procés he vist un gran desenvolupament cap al feminisme i cap a aquestes propostes, l'obertura. D'altra banda, en el Fòrum Social hi ha un grup de treball de gènere, que està fent un treball increïble, Jo et crec un exemple d'aquesta campanya. Fa vuit anys no crec que a Euskal Herria, en el moviment feminista, estàvem tantes feministes preocupades per això, i ara em sembla que sí. Hi ha hagut un gran desenvolupament i el valoro positivament.

Gràcies al vostre treball, vaig conèixer a les feministes comunitàries de Guatemala i la meva proposta de conformació feminista. Què és això?

Es tracta d'una proposta elaborada per les feministes comunitàries d'Abya Yala [el poble de Panamà i Kuna de Colòmbia, que va donar nom a Amèrica abans de l'arribada de Cristòfor Colom]. A conseqüència de la colonització, els pobles indígenes van deixar a un costat les seves visions mundials fins llavors, i això els ha afectat en el cos, en les creences, en l'espiritualitat… Però la violència no sols ve del que s'ha anomenat “conquesta americana”, sinó que aquestes feministes s'han preguntat a si mateixes, per exemple, com es reflectia el patriarcat als seus pobles indígenes i com això influïa en els seus cossos. Per tot això, les feministes comunitàries estan duent a terme el procés de decolonización dels seus cossos: com veuen el món, com volen veure, quina relació tenen amb els seus cossos, com volen ser... Tot això s'està recuperant i reassignant.

Com han abordat vostès aquesta proposta?

Una de les nostres línies estratègiques és la constitució feminista. D'una banda, hem pres consciència i ens hem preguntat com la història política d'Euskal Herria ens ha afectat a nosaltres, militants de Bilgune Feminista. Ens afecten moltes coses: conflictes polítics armats, violència contra les dones com a eina del patriarcat, ser treballadores, situacions precàries, ser lesbianes… Volem complementar-les de totes elles, en el col·lectiu. Però, a més, ens preguntem: com ens ha afectat la caça de bruixes que va tenir lloc a Euskal Herria? Es van cremar els cossos de les dones. En aquesta comunitat que vivia en basca no teníem llibres, i van cremar els nostres cossos precisament perquè no hi havia llibres, i la saviesa que hi havia en els nostres cossos, les resistències que hi havia en els nostres cossos… I quina lectura fem de tot això? Com ens afecta? Com va influir la implantació de la modernitat en el segle XVI? En l'era de la modernitat, aquí es va plantejar un estat únic, una única manera de pensar, una única llengua hegemònica, i els que van ser colonitzadors al nostre país, després, o en la mateixa època, es van anar a l'Abya Yala, i avui dia aquests subjectes són, entre altres, els que trepitgen els cossos de les dones al nostre país.

Però al mateix temps vivim a l'Oest.

Sí. Vivim a Europa, vivim a Euskal Herria i tenim una posició de privilegi. La nostra anàlisi ha d'anar i venir, anar al passat –a nomenar i a ser amo de totes aquestes opressions que hem viscut–, però també al futur. Avui dia, com a bascos, formem part d'alguns processos de neocolonización: per exemple, què està fent Iberdrola al Brasil i com ens enfrontem a això? Per això, el feminisme ha d'estar molt unit a una transformació social, política i econòmica, així ho sentim i així ho vivim. En les coses que està fent el neoliberalisme, per exemple, en aquestes decisions d'ofegar les fronteres, hem de posicionar-nos políticament.

Per tant, hem de posar la vida en el centre, sota un altre lema del feminisme?

Posar la vida en el centre no significa reivindicar la vida amb majúscules, significa prendre una posició política enfront de la vida, i això significa que potser no podem menjar tots els dies la pinya o el platano portat de no sé d'on. Hem de donar la seva dimensió política a les petites decisions quotidianes, la seva importància, perquè en cas contrari no podrem transformar Euskal Herria des del feminisme. Necessitem estratègies generals, per descomptat, però hem de prendre consciència del quotidià i construir les afectives pròximes. En el dia a dia hem de creuar dones i ciutadans de tota mena, i si no ens creuem, si no ens mirem i reconeixem de front, difícilment crearem aliances. Crec que aquest és un dels reptes que té l'esquerra. No podem parlar de grans aliances si compraré pa en el dia a dia i no miro als ulls al nouvingut que està al meu costat.

Moltes vegades, mirar-te als ulls et fa un mirall i t'adverteix del teu privilegi. Però quan sorgeix la possibilitat de dialogar, tu també tens l'oportunitat de donar a conèixer l'opressió que sents en un moment, com l'opressió lingüística, i donar pas a l'exercici d'empatia.

Ha esmentat l'idioma. Un altre dels vostres reptes és crear feminisme des del basc i en basc.

Ens van interpel·lar el 8 de març, que el moviment feminista era espanyol i que va ser una manifestació espanyola el 8 de març a Bilbao. Que el moviment feminista és espanyol? No estic d'acord amb això, i ho diré més: pel que fa a la llengua, i en la mesura en què el basc és una llengua no hegemònica, com diu María Reimóndez, la labor que estem fent en el moviment feminista no s'està fent en cap altre moviment, ni en el moviment pel dret a decidir, ni en cap altre. Però què passa? Quan ens reunim milers de persones, es posa de manifest la realitat lingüística dels nostres pobles. Aquí no cal denunciar que la nostra manifestació ha estat espanyola, cal denunciar que en aquest país hi ha una política neoliberal amb la llengua i reivindicar el dret a aprendre basc gratis, els programes, les oportunitats, l'euskaldunización massiva: això és el que hem de reivindicar, i no perquè el moviment feminista sigui espanyol.

El moviment feminista d'Euskal Herria, ha aconseguit convertir-se en interlocutor polític?

Gràcies a les vagues feministes, les dones que abans se sentien alienes al feminisme avui dia no ho són tant i han volgut sortir al carrer per a fer front a les seves situacions d'inquietud i injustícia. Han trobat el seu lloc en les mobilitzacions. Però hi ha un gran salt cap a la interlocució política. Avui dia no hem aconseguit la capacitat d'un partit polític o d'un sindicat per a la interlocució política, i ho diria més, l'estructura del moviment no està disposada a respondre a això en aquest moment. En qualsevol cas, és molt fàcil sortir al carrer el 8 de març, però si després et vas a l'arrel, aquí es veuen les diferències. El moviment feminista d'Euskal Herria planteja canvis radicals i propostes, i avui dia aquesta voluntat no existeix des de les institucions, perquè avui dia al nostre país l'enfocament de moltes institucions és el de la dreta i poden sumar-se a la manifestació, però després, per exemple, no hi ha una normativa per a les treballadores de llar internes, fora del règim especial, encara que l'hem demanat una vegada i una altra. No hi ha voluntat de plantejar exigències reals.

A principis de novembre se celebraran els V Premis Gure Esku Dago al País Basc. Jornades Feministes. Lema: “Si hi ha brou”.

L'objectiu principal d'aquestes jornades és que el moviment feminista surti reforçat. En aquest moment, moltes dones han fet seu el feminisme, estan actuant com a feministes en diferents àmbits, però la militància ha canviat. Vivim militàncies més líquides que fa deu anys, i en aquest context, en la mobilització estem moltes persones. Però quina estructura, quin esquelet té el moviment? Jo crec que aquestes jornades són absolutament necessàries per a reforçar l'estructura del moviment i fer passos cap a una militància sana i estimulant. Jo crec que l'objectiu principal és aconseguir una agenda compartida, més enllà de la discrepància, sent conscients d'això, acabar les jornades i dir: Les feministes d'Euskal Herria tenim aquests cinc objectius, i cadascuna en el seu àmbit estem impulsant aquests processos, i tenim aquests debats principals. Això seria genial.