Una vegada vam ser terratinents. El monsó arribava aquí al setembre i plovia fins a novembre. Gràcies a aquella aigua rebíem tres collites d'arròs a l'any. En l'època dels nostres avis també era així”. Janagi Natarajan (Puvanagiri, 1959) recorda amb nostàlgia els temps més pròspers. “Però a la fi dels 90 comencem a notar el canvi, i des de llavors la situació ha empitjorat: les pluges només es produeixen al novembre, són més escasses i el vent és més fort”. Els pagesos de l'estat de Tàmil Nadu, en el sud-est de l'Índia, només tenen avui una collita d'arròs; les llenties i els cigrons han començat a sembrar a la recerca d'una segona collita, però amb freqüència les tempestes devasten els camps. Selva Nayagi (Chinna Koppiyam, 1979) és jornaler, igual que els seus pares: “Mai vam ser rics, però quan el temps era cíclic el salari estava garantit. Ara vivim en la incertesa”. Ens parla amb les mans esteses, com si les palmes plenes de calls supliquessin treball.

Más de 1.400 quilòmetres al nord, en el centre oest de l'Índia, en l'estat de Maharastra, el paisatge es presenta encara més àrid. “Això és terra de sègol –ens explica Aasha Ghodake (Bhalasoaren, 1972)–, conreem blat”. Té una superfície de dues hectàrees i dos toros i vaques, de treball i de llet. “Jovençans érem autosuficients: produíem farina per a fer pa, verdures, herba per a animals, llet... i intercanviant excedents aconseguíem tota la resta”, diu amb orgull. En l'època, en els mesos humits, els rierols creuaven el camp; no obstant això, el monsó de 2019 a penes ha deixat pluja en el cor del país i el seu nivell ha baixat fins als 150 metres sota terra.

Segons un informe del Departament de Meteorologia de l'Índia publicat a l'octubre de 2018, el 68% de les terres agrícoles del subcontinent estan en risc de sequera, el 33% d'elles en risc de sequera crònica.

Entretant, les mesures recollides en el Manual for Drought Management (Manual per a la Gestió de les Sequeres), aprovat en 2016 pel Ministeri d'Agricultura i Benestar Rural de l'Índia, han entrat en vigor, segons el propi Govern, per a establir “nous índexs i paràmetres científics que permetin una avaluació més detallada de les sequeres, abandonant els tradicionals sistemes d'estimació”. Però com denuncien les cooperatives i associacions d'agricultors del país, l'única intenció del primer ministre, Narendra Modi, és limitar el reconeixement de la creixent massacre: endurir i endurir el criteri de les condicions que han de complir-se per a destinar les ajudes econòmiques (Draught-hit Remuneration) a les famílies pageses víctimes de la sequera. L'estat de Maharastra, per exemple, està en perill de sequera crònica. El Govern de la zona recorria al sistema conegut com Paisewari, que declarava l'estat de sequera si existia un dèficit de precipitacions en una zona determinada i era un 50% inferior a la mitjana dels 10 anys anteriors a la collita d'aquest any. Els agricultors de Maharastra han denunciat que les noves polítiques i criteris pagesos han deixat sense cap mena d'ajuda a famílies de 9.000 països que el sistema Paisewari considera com a tals.

Ombres de la Revolució Verda

No obstant això, el canvi climàtic no és l'única causa d'aquesta crisi agrícola. L'enginyer especialitzat en agricultura extensiva Mahesh Markad (Madhi, 1990) ha investigat en profunditat l'impacte produït en el sòl i en les famílies pageses per la transformació de cultius i la tendència cap al model intensiu des dels anys 60: “Les addiccions a les importacions i a les donacions, l'augment de la població i les terribles sequeres dels anys 1965-1966 van activar la Revolució Verda de l'Índia i les seves reformes. L'objectiu era satisfer la necessitat de sègol del país, acostar-se a l'autosuficiència alimentària. La primera mesura del govern de l'època va ser la de portar primer varietats estranyes de blat d'alt rendiment i alta resistència, i després mostres d'aquest tipus d'arròs, i promoure l'ús de fertilitzants químics”.

En els primers anys de la transformació, la producció va créixer de manera brusca –es triplicaria en 30 anys-, atraient cada vegada més famílies al nou model. Van deixar de costat altres cultius menys rendibles i van començar a emetre pesticides per a protegir les plantes afeblides pels abonaments químics. “Però la majoria dels pagesos indis eren petits terratinents amb dificultats en l'economia familiar. No tenien el costum ni la capacitat de fer grans balanços, ni la cultura de les previsions a mig/llarg termini, la qual cosa xoca amb l'essència de l'hinduisme. La prosperitat immediata va ser cega i l'elevada oferta va fer que el preu dels productes agrícoles descendís. Progressivament, l'ús de productes químics ha reduït la capacitat de degradar les llavors, esterilitzar el sòl i absorbir l'aigua d'aquest, condemnant als agricultors a utilitzar-lo més i augmentant els preus. “Els camps són ara massa durs perquè els toros que s'han quedat sense menjar puguin llaurar”. Aquest cercle viciós, per tant, ha encarit la producció i ha reduït els beneficis en les últimes dues o tres dècades.

No han trobat més remei que demanar préstecs per a continuar treballant en el terreny. Però els bancs no els hi reconeixen. D'una banda, perquè és un sector inestable. I d'altra banda, potser perquè els pagesos són shudras, ciutadans de la casta més baixa; o dàlits o “intocables”, en altres casos, fins i tot de nivell més baix, que estan fora de l'estratificació. “Encara que la Constitució de 1950 va abolir la discriminació per casta, l'escalada continua viva en la societat”, recorda Mahesh Markad. “Llavors recorren –ha continuat– als prestadors privats il·legals. Són grups amb estructura mafiosa. El cap que gestiona els diners i pren decisions té a la seva disposició a una sèrie de mercenaris que s'encarreguen d'extorquir i amenaçar contínuament als agricultors deutors”. Als agricultors desesperats se'ls permet guanyar diners a la carta, però demanen interessos d'entre el 20 i el 30 i el 40%, dues o tres vegades més alts que els bancs.

Depressions i suïcidis

“Quan el camp de tres acres va deixar de donar arròs, el seu marit va demanar un préstec de 200.000 rupies (2.500 euros) a un donant privat”, explica Janagi Natarajan. “Va morir l'any 2000 víctima d'una depressió. No va poder pagar el deute i no va poder aguantar l'estrès; va deixar de menjar, va romandre diversos mesos a casa, feble. Una vegada vam ser terratinents, però ara soc jornaler perquè els prestadors em van confiscar la terra tan aviat com el marit ens va abandonar”. Els rols de gènere estan bastant repartits i arrelats a l'Índia. Els homes, com a caps de família i protectors, tenen entre altres funcions la de cobrir les necessitats dels membres de la família amb diners. Així, amb el desig i la incapacitat de la societat i la família de complir amb el que s'espera d'ells, molts pagesos veuen frustrada la seva virilitat. En l'estat de Tàmil Nadu, el 12% de les cases estan encapçalades per una dona, el percentatge més alt de tota l'Índia, vídues d'homes que van trobar una sortida en la desesperació, el suïcidi o la fugida i esposes abandonades.

Les dades de l'estat de Maharastra són encara més greus: Entre 2009 i 2018, més de 25.000 agricultors s'haurien suïcidat, segons l'agència de govern National Crime Rècords Bureau (NCRB), que treballa en la xarxa Crime Rècords. “El marit va demanar la primera quantitat en 1990: 10.000 rupies (124 euros) –recorda Aasha Ghodake–. Cada ajornament ens augmentava els interessos, i el marit va haver de demanar nous préstecs per a pagar als anteriors. La situació era desesperada i asfixiant. Venien a buscar-la totes les vegades a la seva casa i la portaven en el cotxe, no sé on, no m'ho havia dit mai. Amenaçaven, això sí, em deia: ho tancarien i ens farien mal als de casa”. El passat 29 de gener, el fill menor d'Aasha Ghodake va trobar el cadàver del seu pare, a primera hora del matí, en un rafal. L'autòpsia va determinar que es va enverinar per ingestió d'abonament químic i que la víctima presentava lesions de caràcter reservat. “Sento que hem perdut anys de lluita. Si hagués compartit més inquietuds amb mi, potser no hagués pres la decisió que va prendre –diu Ghodek sanglotant–. Somiàvem amb donar estudis als nostres quatre fills, però ara han de començar a treballar a la ciutat, perquè saben molt poc d'agricultura, i aquest tros de terra no donarà més. Jo em quedaré a casa: m'ocuparé dels animals, dels menjars, de rentar la roba”. El mateix repartiment de rols situa a les mares/dones en el centre de les famílies, promotores i cohesionadores. I, precisament per això, la desesperació, el suïcidi i la fugida no són oportunitats que una dona índia pugui permetre's a si mateixa.

Emigració i addiccions

Creient que a les ciutats hi ha moltes oportunitats, la creença corrupta ha desplaçat a milers de famílies pageses, especialment des de l'any 2000. S'han omplert i ampliat els barris baixos. “Els petits estalvis es mouen –ens explica Mahes Markad- i fan treballs en funció de la casta. La majoria són dàlits o innegables, per tant... el matrimoni treballa netejant clavegueres, recollint plàstics o zamarreando. La filla major es queda en la cabanya cuidant als seus germans més petits i els fills majors surten a demanar diners”. Sense escolaritzar, creixen als carrers, s'eduquen als carrers i són víctimes de tota mena de traficants. “És fàcil que els nens desapareguin per sempre en les grans ciutats de l'Índia”, diu Markad.
“Em vaig casar als disset anys. El treball de Jornalarion s'havia convertit per a llavors en un treball absolutament irregular –recorda Selva Nayagi–. Sense les garanties de pluja i el sistema de reg, els propietaris van perdre la capacitat de pagar els nostres salaris. El seu marit va decidir –diu– moure's a Kerala per a treballar en la tala d'arbres en els boscos. Al principi tornava a casa cada dos mesos per a portar els diners. Però la freqüència de les visites va anar disminuint i cada vegada es feia pitjor”. Molts homes que emigren solos cauen en les addiccions. “És un bàlsam per a fer front a la solitud, a la cruesa del treball”, diu l'enginyer agrònom Mahesh Markad. Un bàlsam barat, inevitablement: S'oblida bevent alcohol sota el monopoli de l'Estat, inhalant cola o prenent ansiolítics. Al país que produeix el 22% dels fàrmacs a nivell mundial, una pastilla d'opi analgèsic Tramadol es pot comprar per tres rupies (0,04 euros). Tres anys després d'emigrar del seu poble de Tàmil Nadu a Kerala, van trobar al marit de Selva Nayagiren inconscient: “Ens van dir que havia caigut a un pou sec i que havia rebut un cop al cap. Ho van tenir a l'hospital durant un mes, però en va”. Nayagi tenia llavors cinc fills, el major de cinc anys. “La meva primera reacció va ser pensar que li van atacar perquè era una llàstima. Després la ràbia, el plor... vaig sentir que Déu m'havia abandonat, vaig deixar de resar”.

El marit de Santhana Mary (Palur, Tàmil Nadu, 1964) es va alcoholitzar jove, “com la majoria dels nois d'aquí”, diu, inclinant-se. Puducherry, en aquest poble rural fronterer amb el Territori de la Unió, on les destil·leries de l'altre costat de la frontera han contaminat no sols les aigües del riu, sinó també als homes. “Mai va portar un jornaler a casa. Bevia i es quedava amb el poc que li quedava de la seva butxaca quan li ho tirava al sòl. Imagina't que en el seu moment el Govern va participar en la campanya de vasectomia per al control de la població per a poder beure els diners que li van pagar a canvi de l'operació”. La de Santhana Mary és una història de vida plena d'humiliacions, cops i menyspreus. “Quan el meu marit va morir d'una malaltia del fetge, vaig guanyar la pau dins de la meva casa, però els meus compatriotes em van donar l'esquena fora”. De fet, les supersticions índies consideren a les vídues com a portadores de la mala sort, lluny i al marge de la vida pública. “Porto dinou anys sense sortir de casa abans de les 7.00; no sigui la primera persona que ningú pugui veure al matí”.

Dàlit, dona i vídua

Janagi, Selva, Aasha i Santhana són víctimes de la crisi agrícola a l'Índia, però no és l'única càrrega que suporten sobre els seus caps. La interseccionalitat és un prisma imprescindible per a acostar-se a la comprensió a l'Índia: aquestes dones estan situades en nivells subjacents de castes, classes, gèneres i altres jerarquies socials, i l'opressió que suporten és igual a aquesta posició marginal múltiple.

Akila Natarajan (Thiruvarur, Tàmil Nadu, 1977), coordinadora de la Federació de Vídues de Nagapattinam, ens compta de manera molt clara com la pèrdua d'un marit augmenta la vellesa: “Els marits són en molts casos castigadors interns, però al mateix temps rebutgen als possibles agressors externs. És molt comú que homes d'alt nivell violin a dones de les castes més baixes. Una vegada desapareguda aquesta figura del cap de família, aquestes dones són considerades agressives no sols per les d'alt nivell sinó també pels homes d'igual rang”. Una vegada viudes, la tradició els obliga a llevar-li el collaret de bodas a Thali, a apartar-se dels colorits sharis i a marcar amb un blanc el punt del front, el pot o el bindi, no en vermell. Són senyals identificatius, marques d'un estatus determinat. No poden participar en les celebracions i el matrimoni és gairebé impossible per a una dona que va perdre la virginitat fa temps. “Però són l'únic suport dels seus fills –diu Natarajan-, i el seu únic objectiu és tirar-los endavant. Si no es pot viure de jornaler, es netejaran els lavabos de les cases dels rics, s'acceptaran extorsions de tota mena, o es recorrerà a la prostitució, si no és res més”. Des de fora, difícilment podem pensar l'abast de la capacitat de sofriment d'aquestes dones. En qualsevol cas, és tan gran com la dependència que els aporta.