Començarem per la pregunta que hem acabat amb els tres professors. És l'hitano una mica trist? O, més ben dit, els cursos d'hitano estan en zel? Xabier Eizagirre és professor d'Iral des del curs 1981-82. Fa classes d'hitano a professors que milloraran el basc. També ha impartit cursos fora d'Irale, en els barris d'Amara i Egia de Donostia-Sant Sebastià, i a Oiartzun. Les sensacions d'Eizagirre tenen dos gustos: “Sí, alguna cosa es mou; Zumaia, Azpeitia, Tolosa, Oñati, Zestoa... Sempre a Guipúscoa. Quan fem l'oferta de les escoles hitanas en Irale, m'he adonat que hi ha més gent que abans que s'apunta. Fora d'Irale, alguna associació organitza el curs i la gent respon. Quin verí! D'altra banda, vostè ha esmentat la dificultat i jo utilitzaré el terme floració. No sé si és l'arbre o la planta que està donant les últimes puntades, l'últim munt de flors. Pot ser que sorgeixin noves flors, la qual cosa ha ocorregut en el bertsolarismo, però nosaltres estem molt lluny de la humilitat. Els cursos que s'estan fent ara són una petita esperança. De totes maneres, per a avançar cal donar prioritat a la noka, que les noies aprenguin, però els nois també”.

Iñaki Iturain és el coordinador dels Centres de Fiançament Idiomàtic en el Departament d'Educació del Govern Basc, Servei de Basc. A més d'aquest treball, ha impartit cursos d'hitano en Donostia-Sant Sebastià, Orio i Zarautz. Els organitzadors han estat les associacions de basca, els euskaltegis municipals i els ajuntaments. No creu que passem necessitat, en alguns llocs a penes ha notat alguns intents: “Però són insignificants. De manera sistemàtica i seriosa no es fa res perquè els nens i nenes puguin aprendre, ni a l'escola pública, ni en les ikastoles, ni en els euskaltegis. L'hika està sobrevivint a la tradició i la transmissió, però la pèrdua és molt considerable. Noka s'està perdent en tots els llocs i entre els més joves s'ha estès el fenomen del ‘abús’ [fins i tot quan no es necessiten formes hitanas]. Si el Departament d'Educació, la Federació d'Ikastoles i la Política Lingüística no prenen decisions serioses, estem parlant d'un vaixell que s'enfonsarà dins de poques generacions. Simbòlicament s'estan fent algunes coses, Zakilixut, l'esforç seriós de diverses persones (Kike Amonarriz, Ritxi Lizartza, Juan Martin Elexpuru...), també des del feminisme, però no és suficient.

Ritxi Lizartza va publicar en 2009 el manual per a aprendre a fer Hika: Hitano. Parla, amic! (Maramara). En els últims anys ha donat moltes classes d'hitano, sobretot en les institucions públiques, però també a petició de les associacions de basca. Ha tingut alumnes, sobretot, professors d'educació i de les escoles d'euskaldunización. També a ell li hem preguntat per la galanteria: “Si no s'organitzen els cursos ningú més els sol·licitarà, però si es fan, el boca a boca influeix. En 2009 vaig treure el manual i entre 2012 vaig notar una onada de sol·licituds. No sé si són d'aquests cursos que es posen de moda. Després de l'any 2012 es va produir una aturada i ara s'han tornat a sol·licitar. Des del punt de vista de gènere [sobretot volen fer front a la pèrdua de la noka] els col·lectius que volen treballar l'hitano estan demandant i és important activar a col·lectius que no tenien consciència del que era el primer hitano. No obstant això, entenc que l'apoderament de les dones és important, però també cal atreure als homes a nedar. En qualsevol cas, el camí que s'ha obert és molt important. D'aquí es reforçarà la tendència a impartir cursos i la consciència també. M'agradaria seguir endavant”.

Qui és l'estudiant hitano?

Podem preguntar als tres professors com són els alumnes i descriure el seu perfil més o menys. Ens han dit qui no va als cursos d'Hitano: joves. Sempre parlant de llocs on l'hitano està viu, els joves ho fan al carrer, molt i malament. Tenen un mal coneixement de l'hitano i no tenen consciència que l'usin malament. Els que rebran classes són més madurs i hi ha moltes intencions. Alguns alumnes han començat de zero. Han après basc en l'euskaltegi, molts han arribat a EGA i volen continuar treballant l'idioma. L'hitano els intriga. Molts altres alumnes s'acosten a les classes amb la intenció de millorar el tutorial. Alguns a penes ho usen en el seu dia a dia, però han escoltat al carrer, a casa, entre amics i amigues. Uns altres estan mossegant, però s'adonen que estan equivocats. Parlen posant les formes hitanas on no es necessiten, Eizagirre li crida “hika ez, erdika”, i Iturain ha esmentat “l'excés”. Iturain, per exemple, va tenir com a alumnes als bertsolaris Orion, amb la intenció de millorar l'hitano. L'altre error estrella és el de colpejar a les dones en comptes de noka, una fallada molt estesa. Els homes que declaren que no saben noka van a escola. De fet, són diversos els parlants d'hika que creuen que estan en línia recta amb les dones i que no s'adonen que les dones estan tocant.

Quant al gènere, sembla que les alumnes són una mica més nombroses. No obstant això, els tres professors han conegut grups de tota mena, alguns d'ells de tots dos, però també han conegut al grup d'una sola dona i al d'un sol home. Quant a l'alumnat femení, Lizartza ens aclareix que encara que a vegades els alumnes s'han acostat preocupats per la pèrdua de la noka, la majoria de les dones han participat en els cursos per la pregunta i el mal ús de l'hitano.

Poc de la humiliació, doncs. Potser els últims mohicans que intenten ser millors parlants d'hika i de curiositat.