La inclusió és un tema que està en boca de molts. En la mesura en què estem lluny de poder dur-ho a terme, tant en l'educació com en la societat, és la utopia d'una millor manera de conviure. Atès que en la realitat fer passos cap a la inclusió és un procés lent, potser la literatura pot fer un procés més ràpid. És a dir, pot simular el procés en una càmera ràpida. Pot la literatura ser un lloc per a imaginar aquesta utopia, per a començar a dibuixar, per a avançar? Ja està?

Em vaig acostar a un acte amb la intenció de conèixer on i com funciona la literatura infantil i juvenil. La cambra interior va sondejar durant uns segons, unes cent persones. En total, tres homes. Els tres en primera fila. Un d'ells estava en cadira de rodes.

En el moment de començar la taula rodona, es va constatar que un dels homes era un participant. El que vaig sentir allí no se'm va fer cap novetat. Es van dir coses molt generals. Entre elles, que tot el publicat amb bona intenció no compleix el seu objectiu. De fet, no es tracta de portar l'assignatura políticament correcta als llibres com petachos o adorns, col·locant al nen negre o al mutilat en les imatges d'un àlbum il·lustrat (inserint-lo).

El que llegeix habitualment és una cosa que sap: la principal (o única) característica d'un personatge. si es tracta d'una cadira de rodes o un mocador que porta al cap, el personatge serà inevitablement pla. Aquesta característica d'aquest personatge (tolit, negre, pobre, sense mare o pare, transsexual, estranger: x) no li agradarà al lector que estigui dins de la seva identitat. Els lectors (l'edat i tota la resta és igual) no podem identificar-nos amb personatges plans. Una de les funcions de la literatura és intentar obrir finestres a les nostres vides interiors i les dels altres. El relat, si es queda en la superfície, no produeix emoció, per la qual cosa no pot crear un moment real de comprensió. Però, per descomptat, la inclusió, com en la societat, només pot venir a la literatura de la mà de la diversitat. Diversitat tant en els tipus de personatges com en les històries i en l'estètica.

En el torn de preguntes finals, l'home que estava en cadira de rodes també va demostrar que pertanyia al projecte d'un dels participants. Obriré un parèntesi al fil de l'anterior: El que he descrit (etiquetar) com un home que utilitza una cadira de rodes en una mica, diu en la seva pàgina web: “La Berlín. Escriptor. Presentadora. Autor dels mitjans de comunicació. Ambaixador. Activista d'inclusió”. Aquesta llista més completa també fa referència a alguns aspectes de la seva identitat, que ha triat per a presentar-se públicament. Encara faltaria molt per a convertir-te en el personatge (complex) d'una història de ficció! El tercer home, gairebé al final, va demostrar que era sord. Quan els traductors van traduir les seves preguntes.

La conclusió més clara que vaig obtenir d'acudir a aquest acte és que cap home va acudir a escoltar, sense estar directament implicat amb el tema. Si el que està en el centre de la norma és un home blanc, heterosexual, no paralític de classe mitjana, si és significatiu que cap dels presents en el centre hagi acudit a l'acte d'inclusió. O no?

Els que es creuen normals són els últims que es quedarien per a indagar si el marge cobra força portant la imatge a l'extrem. El que està en un dels racons també reivindica la normalitat, però mentre no siguem tots normals, ningú és normal.