Per a intentar respondre a aquesta pregunta d'entrada, m'agradaria proposar un exercici d'imaginació:

1. SEQÜÈNCIA:
Dins – Una classe de cinema – Dia

El director de cinema Mikel Gurrea acaba d'arribar a l'escola de cinema. El tècnic l'ajudarà a connectar l'ordinador portàtil al projector a la sala encara buida. A poc a poc aniran apareixent els alumnes. Algú porta un got de cafè a la mà, com se sol veure en les classes de primera hora del dilluns. En total són quinze alumnes, d'uns vint o vint-i-cinc anys. Tots s'asseuran al voltant d'una gran taula. És un equip d'especialització creativa.

A pesar que és la primera vegada que es reuneix amb el grup Mikel, fa unes setmanes els va enviar el material que li agradaria treballar amb ells. Ni llibres, ni articles, ni pel·lícules. Mikel va enviar als seus alumnes l'última versió del guió del seu primer llargmetratge: Suro (Suro) El cineasta porta molts mesos escrivint i preparant la pel·lícula Suro. L'equip i els actors ja estan tancats i si tot va bé, rodarà a l'estiu de 2020. Ha escrit a quatre mans l'última fase del guió i s'ha mostrat content amb l'última versió d'aquest. Per al grup d'alumnes, l'exercici més bonic ha estat compartir el guió amb ells, perquè cada alumne/a d'alguna manera assumeixi el guió, posant potes enlaire tot el que vulgui. Al juny, una de les actrius protagonistes acudirà a l'escola de cinema i cadascuna de les alumnes de Creació haurà de rodar amb ella una escena basada en el guió Suro, dirigint a l'actor i prenent totes les decisions que implica la creació de cada escena. A més del guió, Mikel ha compartit amb el grup altres materials del seu treball: localitzacions, sessions amb els actors, referències, idees i esbossos.

Els alumnes s'han adonat de la sort que tenen: Mikel els convida a viure en directe un procés creatiu. Quan la pel·lícula encara no existeix, quan la pel·lícula encara no se sosté més que en la seva imaginació, quan encara es poden menjar dubtes una vegada i una altra.

2n SEQÜÈNCIA:
Dins – Laboratori de l'escola de cinema – Dia

Els experts en arxius Silvia Casagrande i Clara Sánchez-Dehesa es troben en el laboratori envoltats d'eines per a treballar amb material fílmic: connectors, taules de llum, bobinadoras, mobiolas, etc. En el centre de la gran taula, enfront d'ells, es troben diverses grans llaunes rodones oxidades. Tots dos porten guants. Arribaran cinc alumnes. Estan una mica nerviosos. Content. Agafen els guants d'una caixa i els vesteixen mentre parlen. És un dia especial. El passat estiu, el realitzador navarrès Javier Odériz va portar a l'escola de cinema, si ho desitja, unes bobines de dues pel·lícules mudes de 1924 que tenia en el seu arxiu personal. Són pel·lícules molt especials. Un, l'estatunidenc The Price of the Party, dirigit per Charles Giblyn, que segons la Biblioteca del Congrés dels Estats Units és l'única còpia que hi ha en el món. L'altra , l'alemanya Die Vier letzten Sekunden donis Quidam Uhl. El director va ser un dels precursors de l'expressionisme alemany, Robert Reinert. Es tracta de pel·lícules molt especials, ja que el 80% de les produccions que es van produir en aquesta època han desaparegut. Eren pel·lícules de nitrat i el nitrat és un dels materials més inflamables –com es pot veure en Inglourious Basterds de Quentin Tarantino–. Per tant, en el centre de la gran taula, aquestes llaunes oxidades que estan enfront d'elles guarden una curiositat. Una curiositat delicada i fràgil que fàcilment pot abrasar-se. Avui és la primera vegada que s'obren aquestes llaunes oxidades.

Els cinc estudiants pertanyen a Arxiu Especialitzat i participen en el projecte de recerca This film is dangerous. Durant els primers mesos de la seva estada a l'escola de cinema, han abordat la recerca d'aquestes dues pel·lícules en diversos arxius del món i s'han embarcat en una recerca històrica sobre totes dues pel·lícules. Entre altres coses, saben que hi ha altres bobines de la pel·lícula alemanya en la Filmoteca de Munic i que el director de cinema va inventar i va construir una màquina per a fer efectes especials. A més d'aquests passos, en l'especialitat d'Arxiu han après a analitzar, reparar i restaurar el material. Avui, per fi, estan disposats a obrir aquestes llaunes oxidades i potser canviar la història del cinema per sempre. Està en les seves pròpies mans, protegides amb guants.

3. SEQÜÈNCIA:
Interior – Magatzem – Dia

En un magatzem ple de prestatgeries es troben l'investigador Pablo La Parra i vuit estudiants de l'escola de cinema. Tres dels alumnes analitzen els àlbums de fotos asseguts en una taula. Acaben de posar-se els guants. Altres tres, cadascun amb un exemplar de la revista Festival, passen les pàgines amb molta cura. Els altres dos estan drets, enfront d'una pissarra blanca. Un escriu en ell les dades que l'altre li diu. "Grup Alice Guy!", dirà un dels estudiants que està llegint la revista i la resta s'acostarà a ella.

Zinemaldia és un grup que està desenvolupant el projecte de recerca Totes les històries possibles. Gairebé tots ells d'especialització Comissariat. S'investiga el material que el Festival ha guardat durant anys en un magatzem de Martutene perquè pugui ser accessible al públic en el 70 aniversari del Festival. Aquesta primera fase del projecte s'ha decidit al voltant dels primers anys de la Transició, tant per la importància del moment històric com per un moment de canvi en la naturalesa del Festival.L'últim
descobriment fascinant és un cicle de cinema fet per dones que es va organitzar en 1978. Es van projectar pel·lícules de Mirentxu Loyarte, Chantal Akerman, Agnès Varda o Vêra Chytilová. A més, es va organitzar una taula rodona en la qual, entre altres coses, es va debatre apassionadament si el cinema realitzat per dones requeria una forma o un llenguatge cinematogràfic diferent.

Alice Guy Taldea! En la revista Festival, un dels alumnes trobarà un escrit signat pel Grup Alice Guy: “La idea de crear un grup de dones per a fer cinema ve de la convicció que les dones s'apropiïn de cada expressió i de cada mitjà de comunicació. El nostre equip vol ser una autoconsciència cinematogràfica; ens agradaria expulsar-nos de nosaltres mateixos; la imaginació, la fantasia, sentir i veure les coses a la nostra manera i comunicar-les a través de la cambra. (...) El nostre objectiu principal és la realització d'una pel·lícula que ens permeti percebre una cosa nova, tant en la manera de treballar com en la parla”.

Però, qui eren els membres d'Alice Guy? Els alumnes que estan desenvolupant el projecte hauran de sortir al carrer a fer entrevistes i a reunir-se amb els membres de l'assemblea de dones de Donostia que van organitzar el cicle, a dialogar, a aprofundir en el que van fer. D'aquesta manera, es pot accedir a les veus del passat que avui dia mereixen ser reivindicades a través de les paraules trobades en una revista que es guardava en un magatzem.

4. SEQÜÈNCIA:
Interior – Teatre de Cannes – Nit

El teatre de Cannes està abarrotat. L'enorme pantalla projecta una llum taronja com el cartell homenatge a Agnès Varda d'enguany. Es lliuraran els premis de la secció Un certain regard (Una certa mirada). Els cinc membres del jurat es troben en l'escenari. Primer premi: a la millor interpretació. Chiara Mastroianni per Chambre 212 (Christophe Vaig honorar). Un fort aplaudiment. Segona. Millor Director. Un fort aplaudiment. Tercera. Esment especial del jurat. Un fort aplaudiment. 4t Lloc de l'obtenció. Premi del Jurat: A Oliver Laxe per O que crema. Un fort aplaudiment. Es tracta de la primera pel·lícula en gallec que ha participat en la història de Cannes. Un aplaudiment càlid.

Sembla una contradicció que acabem amb una pel·lícula per a respondre a la pregunta “i si el cinema fos més que pel·lícules?”. O que crema, d'Oliver Laxe. La veritat és que darrere d'O que crema hi ha diverses històries de Galícia. La qüestió és que darrere d'una pel·lícula està la cultura cinematogràfica de tot un territori. En el cas de Galícia, per exemple, una reivindicació de la història dels clubs de cinema que han fet possible una cooperativa contemporània com NUMAX. Així com les ajudes directes als nous creadors que Axencia Audiovisual Galega va posar en marxa en 2005. Oliver Laxe, per exemple, va rebre una subvenció directa de 30.000 euros en 2010 amb la realització del seu primer llargmetratge (Tots vós sodes capitáns) i nou anys més tard, canviant la història del cinema, ha escoltat i fet veure per primera vegada al gallec a Cannes. Per tant, el cinema és molt més que una pel·lícula. El cinema és també recerca, escriptura, lectura, mesures, debats, converses, memòries i reivindicacions. I el cinema, per descomptat, també són pel·lícules.