Es deia Xabier González, tenia 28 anys, però el seu nom i cognom no van ser coneguts fins que a l'abril va morir en una cel·la de la presó de Zaballa, en Donostia-Sant Sebastià. Els seus familiars van tenir coneixement de la seva mort a través d'una trucada telefònica en la qual es van informar de la seva defunció. Segons va denunciar l'associació Salhaketa, les seves tres filles no van poder veure al seu pare en el període de dos anys i tres mesos que va passar entre els barrots. Així mateix, en l'última etapa de la seva presó, van negar al seu company el dret a veure-la. El cadàver va ser incinerat sense conèixer els resultats de la primera autòpsia. Xabier González ha passat a ser una història de les llistes de morts en els centres penitenciaris.

Xabier és el quart pres que ha sortit confiscat des de gener. No obstant això, encara no s'han donat explicacions ni s'han donat a conèixer responsabilitats. Des del passat 1 de desembre, 90 persones han perdut la vida en les presons de l'Estat espanyol. En els últims 40 anys, més de 15.000 presos han mort abans que recuperessin la seva llibertat. Quatre de cada deu es va suïcidar o van morir per consum de drogues. La problemàtica pertany al col·lectiu de 60.000 persones, que ocupa el quart lloc en el rànquing dels Estats europeus.

Segons l'article 25 de la Constitució Espanyola, “les penes privades de llibertat i les mesures de seguretat han d'anar dirigides a la reinserció i a la formació de les persones preses”. Aquest mandat és d'obligat compliment, es troba en l'apartat de llibertats i drets. No obstant això, pel que sembla, els defensors d'una carta generosa i sacrosanta miren de costat a l'hora de protegir les persones que l'Estat té sota la seva protecció.

L'informe de la Comissió Europea de Prevenció de la Tortura o del Consell d'Europa, la màxima organització continental en drets humans, assenyala de manera reiterada que “les presons espanyoles són tortures, maltractaments i agressions infames”. Entre 2004 i 2016, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura va analitzar i va documentar la situació dels 961 presos que han sofert aquests tractes. També va denunciar altres casos vulnerables, com la denegació del tercer grau a les persones amb malalties cròniques i incurables, una mesura que es troba en la normativa penitenciària. Aquesta actitud és habitual i quotidiana.

Precisament, la fi de les tortures i l'alliberament de les persones que pateixen una malaltia incurable són el primer objectiu del col·lectiu de presos. Aquests són alguns dels catorze punts de la taula reivindicativa que han elaborat, realitzats per trenta reclusos de diferents presons de l'Estat espanyol. Aquest grup ja va proposar fa tres anys una crida de lluita efectiu des de dins. Des de llavors han dut a terme diferents iniciatives per a aconseguir les seves demandes. L'última, la vaga conjunta de fam que es va dur a terme entre l'1 i el 15 de maig.

Avui dia, en un moment en el qual vivim les conseqüències del cas d'Altsasu i del Referèndum de l'1 d'Octubre, les presons són espais de repressió contra la dissidència política. D'aquesta manera, hauríem d'obrir la nostra mirada i qüestionar el model general de castigar els estats. No són també els presos polítics els sectors que hem deixat fora de la societat? És a dir, les persones que en les seves cel·les les aïllen i condemnen a l'oblit. Xabier González no tornarà a veure l'aurora. No obstant això, és a les nostres mans trencar el silenci que s'ha imposat entorn de la seva història i altres similars. Perquè no comptem les terribles experiències que han deixat de ser.