Acabo de veure l'obra de teatre La conquesta de l'inutil, a Irun, el poble natal dels autors. En l'atri xerrant de companyia amb un actor veterà: és sorprenent que amb més de trenta anys de trajectòria, en certa manera, es trobin relegats, malgrat les bones crítiques i el reconeixement internacional, malgrat comptar amb un equip de culte per als vilatans. “Des de quan no han actuat, per exemple, en Donostia?”.

Record que en 1998, en el Teatre Principal, vaig veure l'obra Tombola Lear de Legaleon T. Com em va afectar aquella obra, com va marcar els passos que més tard donaria sobre l'escenari. “Què lluny està aquella actuació, aquella Donostia”, ha continuat el seu amic, “amb alguns regnes taifes que s'han creat en el sector públic al País Basc, la qual cosa menys importa és impulsar la cultura en l'àmbit cultural. El més sa seria que els llocs de programador públic i els projectes culturals es revisessin cada cinc anys, que s'actualitzessin permanentment les línies dels teatres i que s'adaptessin a la realitat de les noves companyies i generacions teatrals”. Però no, és la malaltia la que reina, i és una plaga: “Alguns no callen, però en l'àmbit cultural d'aquest país això es paga”. Jo també m'he quedat callat, trist, cansat, entre altres coses, en el tema del Premi Donostia d'enguany: tres actors han denunciat el conflicte laboral, la precarització del basc en les versions que s'estrenen en bilingüe. Pots escoltar a les dues parts del conflicte i sentir-te indecís amb l'una o l'altra, en quina mesura estàs d'acord o no, en quina mesura tens suficient informació, però a mi em va quedar clar alguna cosa: la por, la por, la por de molta gent. Por als agents que en les últimes dècades tenen una subvenció massa gran, al fet que es trenqui la “normalitat”, al fet que es programi o es cridi al treball si es parla.

Parlava de la situació del teatre amb humor La conquesta de l'inútil, proclamant la passió i la flama per a afrontar la situació: és difícil enfrontar-se a una epidèmia, potser és massa esforç per a una sola persona, programadora, companyia o associació cultural, per a una voluntat compartida de posar el teatre per sobre dels criteris industrials. En Respect a la indústria cultural i blablabla –crec sincerament que hi ha aquí dins del sistema que intenta fer les coses d'una altra manera–, però ostia, no tot val, no pot servir! Potser l'única solució és inventar altres tipus de plagues.