“Qui no entengui el caràcter cruel i absurd de la història, ni tan sols comprendrà la passió per donar sentit a la història”: La cita de Nietzsche determina la proposta que ens fa el director gasteiztarra per a mirar el seu treball i, de pas, el reconeixement dels principis. Si pertanyem al primer grup de la frase, tal vegada no captarem la necessitat de la pel·lícula; els qui no pertanyem a aquest grup, no obstant això, ens veurem obligats a despullar-nos. Encara que sigui per a construir sentit.

Les imatges de la pel·lícula es cusen en off a través de testimoniatges sobre l'Oncle, el Pare i el Fill. Tant el material d'arxiu com les imatges de vídeo produïdes pel director tenen com a objecte el mateix escenari: el paisatge del Goierri, transformat pels esdeveniments de l'últim segle, en un sentit físic i psicològic. Les imatges parteixen del que es veu, les veus del que no es veu. Moneo crea el comptador amb el que s'afegeix l'u a l'altre. Els tres personatges presos com a eix són els mateixos familiars que han estat segrestats, torturats, assassinats, denunciats o expropiats en les nostres famílies i, per tant, tenim com plasmar els testimoniatges. En la carn viva que ha deixat el conflicte, com col·locar les noves imatges per sobre de les ferides? La pel·lícula es completa amb els ‘arxius’ que porta cadascun de nosaltres i es reconstrueix amb cada projecció.

Hivern. Nevades apareixen les primeres imatges de la pel·lícula, muntanyes i pedreres blanquejades. Hivern exterior i interior. I l'ambient fred es converteix en la mateixa pel·lícula i en l'espectador. Entre elles es troben les festes d'estiu, els balls i les cançons, imprescindibles per a parlar de la identitat. Però l'estiu no s'escalfa i les cançons no tenen un ambient alegre. Les festes porten aire, descans. L'alto-el-foc dels testimoniatges, si es vol. Però només prou per a suportar de nou l'hivern. Episodi de l'hivern a l'hivern. Que garanteixi el propi hivern. I després una altra vegada el fred.
Em ve a la memòria el cru hivern de Laboa, entre Brecthen Broadway i el carrer 26. I l'intent del seu home de buscar refugi totes les nits “per als nus”. Reflexions que segueixen: que el món segueix igual, però que per una nit, almenys, uns pocs tenen lloc per a dormir. No sé si aquestes taques poden sofrir aquest tipus de canvis fins i tot si es tapen. Potser no. Sí, com a refugi per a una nit, crear un espai per a despullar-se. Mostrar ferides i recollir records. A pesar que ‘la neu que anava a ell encara és al carrer’.

Més enllà dels paisatges d'ahir i d'avui dia, la cerca de sentit del passat pot servir per a pensar el futur i, sent així, donar una empenta a apropiar-se dels nostres pròxims ‘arxius’. Partint de la pel·lícula. I així ser nebot, net i descendent.