No sé si vostè pot fer l'entrevista en basca.

L'altre dia vaig fer un, en basc, però amb dificultat, no puc traduir el meu pensament al basc. Francés, castellà, basc… La veritat és que, si ho fes, ho faria ara mateix en francès, amb calma. Soc oñatiarra, i allí tenim el nostre propi basc. Ara, en canvi, el basc és unificat en tots els racons, i jo, en canvi, he estat fora mentre això s'ha cuit. M'agrada molt escoltar basc i parlar en basc. Molt. Aquest és el meu idioma: basc. De petit, parlàvem en basc, també en castellà, però amb noies, i en basca. Ara tinc multiplicat el basc. Si em quedés aquí, la recuperaria de seguida, estic segur. D'altra banda, m'alegra molt escoltar basc al carrer. S'escolta molt més que abans, en Oñati, a Durango, a Bilbao i en tot! En això el basc ha avançat molt. En uns altres temps no era així.

No obstant això, alguna vegada has dit que darrere de les paraules que fas en castellà està el basc.

Sí, sí! En el fons de les meves paraules apareix el basc. Ja ho he notat. Moltes vegades, el meu castellà és més basc que el basc.

Vostè és franciscà, la salutació habitual és “Pau i bé”.

“Pau i Bé”, sí. El comiat de Francisco Assís… Jo estic en una parròquia a París, no tinc franciscans al meu voltant. Crec que aquest comiat s'ha perdut en gran manera.

Franciscà i compositor. Com has pogut conciliar-los?

Uztartu… almenys fins ara sí. L'he fet natural. Els franciscans sempre han estat molt oberts amb mi, m'han donat totes les oportunitats. Als 15 anys, en la novel·la d'Arantzazu, li vaig explicar al nostre mestre, el pare Leonardo Celaya, que tenia dues vocacions, el frare i la música. “Estigues tranquil·la, no tindràs en la teva vida res que no puguis unir a les dues”, em va dir. I així ha estat fins ara. De totes maneres, fer música ha estat el centre de la meva vida.

L'afició per la música li ve de la família. Tradició.

Sí. Això ajuda molt. Deien que vaig començar en solfeig amb 2 anys. Aitaita Felix era músic, director de la banda d'Oñati. El Pare Antonino també era músic, i quan el seu avi el va abandonar, ell va ser el director de la banda d'Oñati. La música portava molta tradició a la nostra casa i vaig començar a estudiar solfeig i harmonia amb el meu pare. Érem quatre germans, dues noies i dos nois. Els dos nois som músics, les dues noies no. Ignacio, germà, és un gran músic, director del cor i de la banda d'Oñati.

Quina importància té Arantzazu en el seu camí musical? Vostè era allí als 10 anys.

Ningú m'ha preguntat mai per això… No sabria dir quina importància ha tingut, només que ha estat gran. Una de les meves obres més preuades, per exemple, és la d'Arantzazu, poema de Salbatore Mitxelena: Tu què tens, Arantzazu! D'origen niu, erti-leku?…

Vull dir que, a més del que em va ensenyar a casa el meu pare, vas tenir en Arantzazu a Marzelino Idoiaga, Jose Iturria, Jose Maria Ibarbia, Estanislao Sudupe…

Amb tots ells vaig aprendre. Crec que vaig començar a estudiar piano en Arantzazu amb Marzelino Idoiaga. Crec. Quant a Estanislao Sudupe, era un hàbil organista i gaudia de gran reputació entre nosaltres. Va estar a Cuba durant la revolució i després va ser organista de la catedral de Sant Patrici de Nova York.

Hablando de música, després va estudiar a Bilbao i a París, a principis dels 70.

Treballava a Bilbao amb Juan Cordero Castanyers. Era un elgoibartarra, director de la banda de música militar. Un músic molt bo. Va ser ell qui em va empènyer a París. Havia estudiat aquí i volia aprendre noves tendències. En tot aquest temps estava perdut, bullit, a tots els nivells. I també en música. L'ambient de maig del 68 continuava viu. Vaig ser en 1969 i hi havia un ambient estupend: multitud d'actes, concerts pertot arreu, actuacions pertot arreu… Com no ho havia fet ara.

No com ara?

Jo surto molt menys ara, però no hi ha preocupacions, ni curiositats, ni tendències noves. Nosaltres volíem avançar. Ara sembla que els joves no tenen la passió d'abans. Ara en la música tot és possible, totes les portes s'han obert, però em sembla que no hi ha profunditat. No obstant això, no puc parlar dels joves, perquè no sé... Tot s'ha fet i tot s'ha esvaït. Calia dissoldre's. En la música anterior, aquest desig era present. Ja en el segle XIX. La música de Wagner, Richard Strauss i companyia és impressionant. Schoenberg i els seus alumnes. Van fer un pas de gegant.

A París va ser professor de Max Deutsch, Henry Dutilleux i Maurice Ohana, entre altres. El compositor Maurice Ohana té una fita.

Per a mi Maurice Ohana va ser fonamental. Arribem a París i ens trobem. Era un músic pur. No era qualsevol. Coneixia a uns i a uns altres. L'altre dia va aparèixer a la meva casa un llibre de Maurice: Obres completes de García Lorca. En ell apareixen les observacions fetes per la seva pròpia mà al Plor. El llibre està totalment utilitzat, desgastat. M'havia ajudat molt, ens enteníem perfectament, vaig tenir relacions molt íntimes amb Maurice. I el primer treball que vaig fer per a la guitarra, Cristall i pedra, també ho vaig fer per ell mateix. “Per a la guitarra? En la meva vida no he pensat gens semblant!”.

Però vas fer l'obra per a la guitarra.

Jo no pensava més que en música simfònica, però vaig fer allò per a la guitarra i tothom ho ha tocat des de llavors. El meu primer treball per a la guitarra. gràcies a Maurice. Això i moltes altres coses. Maurice coneixia la música. Vivia amb molt poca cosa: un piano de cua, una petita cuina, un catre i res més.

Va morir als seus braços...

Sí, sí…

Per què va triar la música contemporània, per exemple, no la música simfònica?

Un moment! No puc fer una altra cosa que el que faig. Jo no soc avançat. També m'he posat vestit com es vesteix avui. Per què va pintar Miró com ho va pintar? Per què va pintar Picasso com ho va pintar? I Van Gogh, al seu degut temps? Ells no pensaven que fossin anteriors o posteriors, i a mi tampoc m'importa ser d'ahir o de demà, ni interpretar la meva música. L'important és fer el que haig de fer. No puc evitar-ho. Sí, podria fer un altre tipus de música, la música clàssica, per exemple, que pogués agradar a tots els oients, però la música és molt més que això. La música és molt més profunda que fer coses boniques.

Què tens, doncs, música?

Un compromís íntim, profund, essencial, absolutament essencial. Per a mi, no hi ha res més lluny que la música. És a dir, música d'alt nivell. No hi ha qui retrati millor la intimitat de l'ésser humà que aquesta música. Música superior, repeteixo. I no hi ha molt d'això. Hi ha moltes obres belles, però fonamentals, poques. És el súmmum de la humanitat. Se citen sovint místics, però el més semblant a la mística, a les abstraccions artístiques, és la música, en el meu cas. La pintura també és gran, però al final la pintura queda dins del quadre. La música, en canvi, l'escoltem des de dins. Jo escric notes, però l'oient viu, viu per dins, sense cap mena de barrera.

Quina actitud necessita l'oient per a assimilar la seva música?

Això és clau! A Bilbao, per exemple, hi ha un públic molt fidel. Presta molta atenció. No obstant això, crec que cal donar claus a l'oïdor, a què parar esment, a què ajudar. La música ha evolucionat i l'oient necessita una mica de cultura per a adonar-se d'això. A vegades, dic que l'oient ha d'obrir-se, però m'he adonat que la cosa és més complexa, que cal ajudar a l'oient. No es pot deixar a l'oient enmig de l'huracà.

Alguna vegada has criticat la hipocresia entorn de les actuacions musicals. Modes i altres.

Hi ha una gran ximpleria. No obstant això, també hi ha un oient fidel. El de Bilbao, per exemple. Molt fidel i atenta. Hi ha gent que es va amb aquesta actitud i es va educant a poc a poc. Això val molt. Però no aquesta gran munió, que gairebé té l'obligació d'assistir a tals o quins actuacions, perquè l'època ho ordena.

Quina relació existeix entre el compositor i l'intèrpret?

Vinculació total. Tot és intèrpret. Jo estic amb ells, cent per cent. He gravat diverses obres i sempre he treballat amb elles. Soc molt exigent, vull estar amb ells, tinc molt interès en això. És més, a vegades li he deixat anar a concerts que tocaven la meva música, perquè no sabia com anaven a tocar, o perquè no m'han vingut a preparar el concert. Si algú ha de tocar la meva música, vull que el cent per cent sigui la meva música. No una aproximació. En cas contrari, la meva música no és difícil de tocar. Dificultat interna.

Dificultat interna?

Les meves notes, en si mateixes, no són difícils. No obstant això, el significat que se li dona a les notes… és més difícil. Per això tinc un grup d'intèrprets per a tocar la meva música com cal. Ara estic treballant amb una associació de txistu. Els dono obres de txistu que comprenen i interpreten correctament. La relació amb l'intèrpret m'és fonamental, ell és el facilitador de la meva música, el transmissor.

Qui és el teu músic favorit?

Beethoven. Chopin també és terrible, no hi ha més que veure la seva obra. Però estic més lluny de Beethoven. La seva actitud cap a la música, i la que jo tinc, és la mateixa, de moltes maneres. Mai m'han preguntat a qui m'agradaria conèixer en la vida, i la meva resposta sempre és “Beethoven”. Beethoven, més que ningú. M'agradaria conèixer la seva vida, com vaig conèixer la de Maurice Ohana. Moltes vegades em pregunto quin món interior tenia Beethoven, com va fer l'obra d'aquesta grandària, com va viure… Clar, viure, Beethoven va viure com jo he viscut fins ara.

Vols dir que Beethoven va viure com tu has viscut fins ara?

Va viure tancat en si mateix, completament lliurat a la creació… Hi ha moments en les seves simfonies, increïbles. La cinquena simfonia, la setena, la tercera… Per a poder fer-les es necessita una potència interior enorme, terrible. No veig a ningú més que a Bach. I li diré una altra cosa: amb l'edat m'endinso molt més en la seva música. Ara, amb la meva experiència vital, escolto les seves obres i faig descobriments molt més grans. Abans vaig fer audicions molt més lleugeres.

Crear, pot arribar a ser una obsessió?

Crear és una obsessió. Durant tot el dia. Aquesta és la paraula: l'obsessió. És la vida total.

Què hi ha més enllà de la música, després de la música?

Mort. És així… Conec a molts compositors, viuen en el món, estan lligats al món, i no sé com s'inventen a fer música. Jo, en canvi, viu ficat en la música dia i nit. Uns altres escriuen música i escriuen molt. Diuen que també escriuen música al tren. A mi no m'és possible. Jo, si escric música, haig d'estar sol, completament només.

“Solo”.

Haig d'estar tot el dia davant del piano. Tocant, escrivint, però tot el dia assegut davant el piano. Alguns diuen que escriuen sobre la taula, però jo no sé com es pot escriure música sense escoltar, sense escoltar tot el que envolta el so. És possible. Suposo que cadascú treballa a la seva manera.

“La música és un compromís de vida”, com has dit alguna vegada. Què vol dir?

Que visc compromès amb la música, des del principi i amb la ment. Faig el que faig, la qual cosa faig o no, sense mirar-ho. En això soc molt egoista. M'agrada que interpretin les meves obres, però això no és fonamental, sinó que el que faig és fer música. Soc un egoista en això.