Un bomber es va negar fa dos anys a participar en un carregament d'armes de foc en el port de Bilbao, on va ser interceptat. La Diputació Foral de Bizkaia va intervenir: va obrir l'expedient i va estar a punt de perdre el treball durant diversos anys, fins que mitjançant protestes sorolloses van aconseguir tirar-lo enrere. El bomber es diu Ignacio Robles i és ell, un dels protagonistes del documental. El director Joseba Sanz ha realitzat el projecte en col·laboració amb el grup biscaí ongi Etorri Errefuxiatuak, amb el qual hem estat. A pesar que l'aspecte tècnic l'ha treballat ell mateix, ha subratllat que el contingut l'han definit entre tots.

A més del bomber Robles, una altra persona que apareix paral·lelament en el documental és Faten, una dona que viu a Iemen. Ens compta la crua realitat de la zona: tant el so de les explosions com el dels trets s'han convertit en part de la cotidianeidad. Al costat d'altres dues dones catalanes gestiona l'Organització No Governamental Independent Solidaris sense Fronteres –única independent de Iemen–, a més de fer classes durant la setmana en la universitat i treballar en una aerolínia els caps de setmana. “Fa tot el possible per ajudar a les famílies que pitjor ho estan fent, i sobretot a les dones”, diu Sanz.

Veure el tràiler de la pel·lícula a continuació.

Sanz recorda l'exercici de desobediència que va fer Robles com un fet simbòlic, però té clar que només una persona no pot acabar amb la guerra de Iemen. No obstant això, el desallotjament d'un graó de la cadena pot paralitzar el procés i això és el que ha fet el bomber, segons el director. Un dels pilars de l'economia basca és la indústria armera i les dades són clares. Són un centenar les empreses que destinen almenys una part de la seva producció, en alguns casos la totalitat, a aquest sector.

Aquestes empreses no troben cap problema per a dur a terme la seva activitat. Per si no fos prou, les institucions públiques els concedeixen subvencions significatives, encara que la llei ho prohibeix. Així ho recull la llei aprovada en 2007, Carta de Justícia i Solidaritat amb els Països Empobrits: “En la política de suport i promoció de les empreses, el Govern Basc en cap cas col·laborarà amb persones físiques o jurídiques dedicades a la producció, comercialització i finançament d'armes”. No obstant això, ja se sap que no és així. Aquestes empreses participen en programes de suport a la R+D empresarial implantats pel Govern Basc i són les principals beneficiàries. La indústria armera sembla formar part de les noves tecnologies. Estitxu Eizagirre, periodista d'ARGIA, va donar a conèixer aquests i altres detalls en el reportatge Etxean ús kanpora kondor fa any i mig, quan el col·lectiu antimilitarista de Vitòria-Gasteiz acaba de publicar el llibre Aquestes guerres són molt nostres.

Míssils, motors i canons

Fa temps que es fan armes a Euskal Herria. És sabut que en 1492, quan els Reis Catòlics d'Espanya van conquistar el Regne de Granada, es van utilitzar armes de foc fabricades a Euskal Herria. En la Primera Guerra Mundial també es van emprar armes fabricades al nostre país, amb prop de 40 empreses. Eibar o Soraluze han estat alguns dels pobles que més han tingut a veure amb la indústria armera, però també han existit uns altres en el segle XX, un sector que ha estat durant anys la principal font d'ingressos de molts pobles. És evident la importància que té i ha tingut la indústria armera tant per al poble com per a l'estat.

Guernica és probablement la localitat del País Basc que més armes va produir en el segle passat: Es tracta de les empreses Astra, Alkartasuna i Tallers de Guernica, la més productora d'armes de tot l'Estat espanyol. Fabricaven morters de guerra i les seves municions, explosius de navegació i magranes de tota mena, entre altres. És significatiu el nombre de persones a les quals venien aquests productes: Tallers de Guernica i Alkartasuna venien les seves armes a Anglaterra, França i Itàlia, mentre que Astra venia les seves armes a Alemanya, rival dels països ja citats. És de destacar la importància que té per a l'economia de l'Estat la permanència d'aquest tipus d'empreses. Deu dies després del bombardeig de Guernica, les tropes franquistes van capturar el poble i, per ordre de Franco, van tornar a posar en marxa la fàbrica d'Alkartasuna per a treballar per a ells.

En Getxo, Zamudio, Markina, Vitòria-Gasteiz i Andoain, entre altres, es troben algunes de les més de cent empreses que en l'actualitat treballen en el sector armero. L'empresa Sener és un dels principals productors d'armes d'Europa: Situat en Getxo, treballa principalment amb drons per a la navegació de míssils. Recentment ha comprat l'empresa ITP de Zamudio, dedicada a la fabricació de motors per als avions Eurofighter, un dels més utilitzats en les guerres.

Fins a l'any 2004 l'empresa Expal ha estat a Vitòria-Gasteiz, actualment situada en la localitat burgalesa de Burgos. Produeix petits artefactes nuclears amb jornades d'alta intensitat que treballen en un sistema de rotació de quatre períodes setmanals, amb una jornada laboral de deu hores. Això es deu, com s'explica en el documental, al fet que tenen una gran font de negoci i diners.

Estreta vinculació de les autoritats

Un dels casos més notables és el de l'empresa Sapa, situada a Andoain (Guipúscoa), per a establir una connexió entre càrrecs polítics i empreses armamentístiques. El president de la Reial Societat, Jokin Aperribay, porta anys al capdavant de l'entitat. Els polítics guipuscoans de l'època també han tingut alguna vegada una certa participació en l'empresa. Formen part de la direcció Ramón Labayen i Just Espín, que van ser alcaldes de Sant Sebastià i Andoain respectivament. El Diputat de Medi Ambient de la Diputació Foral de Guipúscoa, José Ignacio Asensio, va anar fins a 2015 director comercial de Sasa.

El 100% de la producció de la saba és de producció militar. El director del documental, Joseba Sanz, ha preguntat com és possible que el Govern Basc secundi i secundi això, que és contrari a la llei. Sobretot, tenint en compte que el Govern Basc, dins de les ajudes a projectes de desenvolupament econòmic, va concedir a Sapa més de tres milions d'euros en 2007.

La Universitat del País Basc també participa en aquest assumpte. Segons el director del documental, ni el Rectorat ni el comitè d'ètica dels mateixos han volgut que la Guerra comenci a treballar aquí. Durant el documental es va descobrir que l'Escola d'Enginyeria de la UPV/EHU té relació amb diverses empreses dedicades a la indústria armera, entre elles ITP de Zamudio. Els estudiants poden sol·licitar la realització de pràctiques a través de la universitat.

Les empreses dedicades a la indústria armera compten amb grans inversors. Una d'elles és l'entitat bancària BBVA, la que més inverteix en el conjunt de l'Estat espanyol, que aporta al voltant de 2.600 milions d'euros. Finança no sols a empreses basques i de l'Estat espanyol, sinó també a empreses internacionals. En l'actualitat, a més, el BBVA ha invertit en empreses dedicades a la fabricació de drons per a vigilar els moviments massius dels refugiats. “Ho hem denunciat en la junta d'accionistes i tots ells són conscients d'això, però els és igual, són beneficis per a ells”, va explicar el membre de la campanya BBVA sense armes, en el marc de les jornades “Euskal Herria al capital planto”.

A Bilbao no, però segur que en algun altre lloc sí

“La lluita continua”, ens diu Joseba Sanz: “Quan estàvem amb el documental el van carregar durant 14 mesos consecutius en el port de Bilbao, però després, per la nostra sorpresa, el vaixell va aparèixer en el port de Santander (Cantàbria) i han estat allí durant un any”. En els últims mesos, no obstant això, no tenen rastre dels vaixells, que segueixen a través d'una plataforma d'Internet.

És més difícil saber on estan aquests vaixells, les protestes, perquè treballen amb més cura. A punt d'arribar, s'ha retirat el satèl·lit per a no aparèixer en els mapes –no és legal–, s'ha esborrat el nom del vaixell i s'ha tornat a pintar. A l'Aràbia Saudita, a Iemen o a qui sigui comprador no li importa prendre aquest tipus de treballs, diu Sanz. Últimament –en escriure aquest reportatge– no han passat ni pel port de Bilbao ni per Santander. Podrien estar a Motril (Granada, Andalusia). En qualsevol cas, Sanz insisteix en la necessitat de continuar amb la lluita i socialitzar el tema.

'La guerra comença aquí' les següents projeccions:

M14: Vitòria, Col·legi d'Economistes
M15: Leganés, Estat Espanyol
M15: Alacant, Països Catalans.
M16: Lezo, a les 19.00 hores.
M23: Sant Cugat del Vallès, Països Catalans.
24m: Anoeta, en el gaztetxe
M25: Elx, Països Catalans.
E4: Logronyo, Estat Espanyol
E19: Barcelona, Països Catalans.
E20: Tarragona, Països Catalans.