Diuen que ets dissident.

No m'agrada aquesta paraula. Jo soc un opositor polític, un activista pels drets humans. Activista. Vaig néixer a l'Havana en 1959, quan la revolució va vèncer, quan Fidel Castro va arribar al poder i va acabar la revolució. Alguns deien que vaig néixer amb la revolució i que vaig créixer amb la dictadura.

Sense conèixer, no obstant això, la dictadura anterior.

Sí. De totes maneres, els meus pares em van comptar la dictadura de Batista. Ja sabia jo el que havia estat abans. El règim de batista generava rebuig entre la majoria de Cuba, i també entre els nostres familiars. Castro, en canvi, va comptar des del principi amb el suport del poble. El contrari seria fals. Ni tan sols els nord-americans volien a Batista. Ningú volia a Batista per la seva perversitat i la seva corrupció. L'objectiu era una solució democràtica, i Castro llavors va prometre restaurar la Constitució de 1940, que Batista va rebutjar. Castro, no obstant això, no va restablir la Constitució fins a l'any 1976, quan es va establir l'actual Estatut d'Autonomia. Va governar, entretant, mitjançant un decret. L'ego de Castro va acabar amb la revolució.

La reforma de la Constitució de Cuba continua vigent fins al moment.

És la segona part de la mentida de 1976. Una farsa. Manipulen els drets dels cubans. Una Constitució, qualsevol que sigui, no pot defensar els interessos d'un partit polític concret.

Per què, llavors, l'admiració per Cuba, l'ajuda dels internacionalistes, la solidaritat i la resta?

Enfrontar-se als Estats Units sol donar lloc a entusiastes. Més encara en aquella època, en 1960. Llavors són la guerra de Vietnam, la caiguda de diverses dictadures de dretes –en part secundades pels EUA–, la trista política internacional dels EUA.... Enfrontar-se a un enemic d'aquesta grandària tenia èxit.

Vostè ha nascut amb la revolució, quins records té d'aquella època?

Vivia feliç. Entre els revolucionaris, els nens i les nenes ens divertíem. Agafàvem la pilota i jugàvem. Cridàvem als timbres de les portes i jugàvem al vòmit. Fèiem el que fan els nois i les noies de tot arreu. Sabíem que hi havia escassetat, teníem poca roba, però no érem pobres del tot. Teníem poc menjar, però no pel rapte dels nord-americans, sinó perquè no podíem produir les coses més petites al país. Tot va ser “nacionalitzat”, totes les indústries que donaven diners, empreses, negocis… Va ser un moment de crisi. Però malgrat totes les misèries i misèries, els nens creixen, i nosaltres també vam créixer en aquesta ideologia marxista-leninista i castrista del sistema educatiu.

Quan es va adonar de la situació?

En 1980 vaig descobrir que el sistema cubà era dictatorial i salvatge. Aquest any, molts cubans van entrar en l'ambaixada peruana. Molts altres van fugir del port d'Ariel. Jo, en canvi, vaig veure als meus veïns, coneguts, amics, companys… escopint als que s'estaven marxant; el govern, naturalment, animat. Se'ls va donar el nom de “escòries” (escombraries)… Va ser llavors quan em vaig adonar. Era un menyspreu. Vaig veure a la gent amagada a la casa esperant a la porta, tirant patates podrides. Em vaig sentir molt decebut. Ja sabia abans que el sistema no funcionava, però quan el vaig veure amb els meus propis ulls, em van venir a la ment les coses que vaig sentir, les que vaig aprendre, les que vaig llegir, i em vaig adonar que estàvem en la dictadura.

En l'antiga República Democràtica Alemanya, després vas estar a la “Alemanya Oriental”.

Vaig estudiar alemany en una escola d'idiomes de l'Havana. Vaig treballar com a traductor a Cuba mateix, però no per molt de temps, perquè em van portar a Berlín a treballar per al servei d'intel·ligència. Els oficials de Cuba no sabien alemany i jo vaig fer de traductor. També em va tocar traduir els papers, però no era espia. Quan vaig estar a l'Alemanya Oriental, vaig estar en diversos països veïns: A Hongria, a la República Txeca, a Bulgària, en la Unió Soviètica, a Polònia… I allí també vaig veure el mateix que a Cuba, que la gent no creia en el sistema, que era totalitari, malgrat algunes reformes. Ningú volia aquest sistema. Per exemple, a Moscou en 1986, quan vaig veure la situació econòmica, em vaig desil·lusionar per complet! Tenien coets, avions i l'exèrcit més fort, però tenien aliments, consum, administració... “La capital del comunisme a Moscou, i aquesta és la situació 70 anys després de la revolució. És aquest el nostre futur?”. Per exemple, vaig començar a pensar a fugir a Moscou.

Penseu, no us vau deixar dur a terme.

En 1985, un músic cubà va arribar a Alemanya Oriental. No va trigar a comunicar-me que no volia tornar a Cuba. Tenia por de parlar amb mi. No sabia si érem de la mateixa ploma o no. Jo treballava per al servei d'intel·ligència cubà, però també estava el servei de contraespionatge, amb centenars d'oficials. Es van assabentar que el músic volia fugir i, per descomptat, no van voler deixar-li. La persona més pròxima a aquell músic era jo, i en lloc de nomenar-me agent seu, m'havien encarregat que ho fes. Recordo el que em va dir l'encarregat del servei de contraespionatge: “Aquest treball és una acció revolucionària!”. Vaig comprendre que no tenia escapatòria. Quan em vaig reunir amb el músic, li vaig dir: “Saben quines són les teves intencions. És millor que corris, que ens enxampin als dos!”. Ja tenia alguns contactes amb l'ambaixada dels Estats Units i vaig trucar per telèfon, però van pescar la crida i van posar en marxa l'operatiu.

Operatiu?

Sí. El primer d'ells, va ser un operatiu anomenat Cubà, en el qual es va establir la Revolució Cubana. Cinc o sis persones em van perseguir. Després va venir el segon, unes vint persones a la meva esquena, a qualsevol part de la ciutat. Nom d'aquest segon operatiu, Sucre.

Ah! Sucre.

Però són molt creatius! Em recorda la cançó de Celia Cruz, “Sucre...”. No hi ha més remei que riure's. L'operatiu contra un dels meus companys tenia un codi secret anomenat Caputxeta. Era metre noranta, el pèl era més negre que la nit… I Caputxeta! No érem espies ni terroristes. Només volíem viure lliures. Al final de l'operatiu, un company em va convidar a prendre cafè –un cafè ric, no obstant això–, era un parany, el company estava treballant per a Stasi, el Servei d'Intel·ligència de la República Democràtica Alemanya. Quan estàvem en el cafè, jo estava en l'excusat i, mentre era allí, van entrar tres homes: “Veuen amb nosaltres!”, em van prometre. No amb brusquedat, però... “Veuen amb nosaltres!”. “Qui sou vosaltres?”. “Ja saps”, ells. I vaig anar amb ells. Es va acabar, doncs! Sabia que, si intentava escapar, em dispararien.

Això va ser en 1987.

11 de març. Vivia a la ciutat de Karl Marx [Treveris], a uns 250 quilòmetres de Berlín, i allí em van capturar. Em van detenir, em van ficar en el cotxe, van tancar els ulls i em van portar pres cap a Berlín, on estaven l'aeroport i la Seguretat de l'Estat cubà. No obstant això, no sé on em van tenir. No em van maltractar. Em van portar en el cotxe, sense les esposes, per exemple. Sé que molts altres van ser portats en els furgons, tancats en la gàbia… Jo no. Era emprat del govern cubà, i potser per això no em van prendre tan de debò. La sang se'm va fer costrosa, estava terroritzada, incapaç de moure'm.

No et van torturar.

No. Vaig estar tancat uns cinc dies. Sense tortures, però la pressió psicològica era insuportable: aïllada, m'impedien dormir, el dia ficat en la cel·la… Stasi cridava a això “Psicologia operativa”, és a dir, la guerra psicològica. L'objectiu és portar al pres a la categoria més baixa de l'autoestima nacional. La tortura blanca. No li donen lleixiu. En canvi, et condueixen fins on un se sent culpable. O per a sortir d'aquest cruel infern, fins on comences a col·laborar amb ells. En el meu cas, la cosa va ser més ràpida, ja que m'esperaven a l'Havana. Porto cinc dies a Berlín i, com tinc apuntat en el meu informe, el ministre d'Estat de Seguretat va decidir traslladar-me a Cuba. “Volia fugir i ho hem capturat. Ja no és la nostra qüestió”. I a Cuba.

A Cuba, on?

l'Havana, al districte de La Vibora, a la presó de Vila Maristes. En una època, fins a 1960-61, era un col·legi catòlic, però la dictadura va convertir a Vila Maristes, caserna de terror psicològic i contraespionatge, en centre de recerca de la policia política. Els que passem per allí ens sortim bastant malament i no importava que fóssim allí sis hores, dos dies o sis dies. Tampoc un cubà opositor que ha passat per Vila Maristes ha pogut oblidar el seu pas pel centre de la ciutat. És un lloc trist. Des del moment en què entres fins que sals, depens d'elles. Les cel·les són inimaginables: un forat en el centre per a fer les pròpies necessitats; un llum sempre encès; cap llum diürna… No recomanada per als quals tenen claustrofòbia, per exemple. Galleda, galleda…

Quant temps li van tenir en Vila Maristes?

Només uns dies. Vaig signar un document en el qual vaig reconèixer la meva culpabilitat, l'alt grau de traïció. Una mea culpa, en definitiva. Els vaig demanar que em donessin una segona oportunitat i em van deixar lliure. L'oficial que s'ocupava de mi, que mai se m'oblidarà, es deia Hernández, em va dir: “És a les teves mans… pujar al carro de la revolució!”. "Gràcies!", li vaig dir. Què fer? No tenia alternativa.

Quan va sortir de Cuba?

1992. La meva esposa era una alemanya. Vaig demanar llicència per a abandonar provisionalment la caserna. Ells em van donar el bitllet definitiu. Jo volia anar a Alemanya, veure la situació, tornar a Cuba i decidir. No vaig tenir oportunitat de fer-ho. “Definitivament”. Volia viure lliure, però no així. Em van bandejar. Va ser terrible. En 1996 vaig tornar a Cuba, de vacances, però només em van donar permís per a estar tres setmanes.

Sempre la pregunta: què opines del segrest dels EUA?

El segrest és una gran excusa per a continuar reprimint. Aixecaran aquest embargament i inventaran un altre. L'embargament exterior? Cuba pot negociar amb tots els països que vulgui, excepte amb els Estats Units. el Japó, el Canadà, Mèxic, el Brasil, Veneçuela… El segrest va ser una cosa molt dura en 1970, però el president dels EUA, Jimmy Carter, li va donar l'oportunitat a Fideli. “Has d'obrir la finestra!”. Això era el que li havia demanat. Fidel va preferir el segrest a la conversa. L'única excusa que tenen és el segrest.

Ha sofert el rebuig del govern cubà. També a Europa, vostè és interpel·lat…

M'ataquen d'una banda i per l'altre, per la dreta i per l'esquerra. Jo, en canvi, soc un activista pels drets humans. Critico la política exterior dels Estats Units, la dels soviètics, la de Rússia, la de la Xina, la de Corea del Nord, la de Veneçuela… L'activista pels drets humans no té color polític, no pertany a cap partit polític concret. Jo soc membre del Moviment Cristià d'Alliberament. El líder era Oswaldo Payá, que va morir en 2012 en un atemptat contra la seguretat de l'Estat cubà en el qual va morir. Es va enfrontar al Govern cubà a través d'un diàleg, a la dictadura. Era partidari del diàleg, impulsor del Projecte Varela. No utilitzava explosius, ni crits, ni garlandes… Als seus seguidors, per contra, només ens queda continuar dient el que pensem, esperant que la situació vagi a canviar, a poc a poc.