Ugo Bardi és conegut pel lector de la Llum, que en 2015 va ser recollit per un Larrun “Què pot enfonsar-nos com l'Imperi Romà?”. Bardi és italià, professor de química en la Universitat de Florència, és expert en dinàmica de sistemes, és autor de diversos llibres sobre el cim del petroli i l'explotació de matèries primeres. ‘Peak Civilisation: En aquell ‘The Fall of the Roman Empire’ explicava com en el segle V la civilització que es desenvolupa a Grècia i en l'Imperi de Roma, XXI.ean, es va enfonsar en comparació amb la crisi que està sofrint la civilització industrial.

En aquella anàlisi, Bardi afirmava: “Els propis romans van comprendre el que els estava succeint? (…) Tenim molts textos d'historiadors romans, però ningú semblava entendre el que estava passant”. És a dir, que, acostumant-nos a la cada vegada més calenta aigua de la perla, anem com la granota d'un vell conte, sense adonar-nos que hem de morir bullits quan no sortim d'ella. Per contra, els símptomes del col·lapse del sistema es poden sembrar diàriament en el nostre entorn.

A Ugo Bardi un d'aquests símptomes ha esclatat en la seva família i ha confessat en el seu blog The Cassandra’s legacy: “Empobrint Itàlia – empobrint a Itàlia. Efectes del crepuscle del petroli”. Es tracta d'una casa construïda pels seus pares i que ha hagut de ser venuda per Ugore durant més de 50 anys, ja que no pot pagar les seves despeses.

No m'equivoco: El doctor Bardi no s'ha arruïnat en la misèria, és professor d'una universitat pública, la seva dona també treballa, li conviden a donar conferències per tot el món, es considera un membre de classe mitjana que ha fet bé d'afrontar la crisi i, no obstant això, “la riquesa i la pobresa són percepcions relatives i la meva il·lusió és que cada any soc més pobre, com la majoria dels italians”. El Producte Interior Brut i altres índexs diran el que vulguin sobre la riquesa, però el professor s'ha vist obligat a vendre la casa que els seus pares van construir en la dècada dels 60 en un pujol pròxim a Florència. A Euskal Herria també comencem a escoltar-nos fets semblants al relat de l'italià.

En les dècades dels 50 i 60, Itàlia va viure un miracle econòmic, enmig de l'onada de calor del petroli barat a tot el món. Poc després de la guerra van començar a obrir-se cotxes privats, serveis sanitaris per a tots, vacances en la riba de la mar, poder comprar el seu propi habitatge, etc.

El pare i la mare d'Ugo eren arquitectes i professors de la universitat i en els anys 60 van poder construir la casa dels seus somnis, un petit poblet d'uns 300 metres quadrats de materials, amb un bell jardí, que segons la moda difosa pels EE.

Allí els pares van envellir i van morir. Ugo va heretar en 2012 i es van adonar que calia fer algunes reparacions en el seu interior, i no van passar en va 50 anys. Ella i ell van començar: arreglar la teulada, restaurar l'hivernacle, condicionar el saló… “però al cap de dos anys ens mirem i vam dir: ‘En va’.

Es van adonar que aquella bella casa era massa gran per a ells, després de gastar una mica de diners en les obres de condicionament. Per a començar, necessitava un aire condicionat i un escalfament molt car; a Florència, l'escalfament del clima fa avui, a diferència del que va succeir en 1960, la necessitat d'aire condicionat.“Després està el cost del transport i és mortal. Als afores d'estil americà necessites cotxes privats; en 1960 semblava normal, però avui en cap cas, els cotxes són enormement cars, les acumulacions de trànsit pertot arreu, desastre. I no t'oblidis dels impostos, que també s'han convertit en una càrrega a tota velocitat”.

Cicle de combustibles fòssils i la meva família

Una vegada posada a la venda la casa, una altra de les sorpreses és que els preus dels xalets que estan fora de la ciutat també han descendit. No obstant això, han aconseguit vendre'ls i els Barditarrak estan recollint i portant tots els trossos de la casa, amb el dolorós treball de decidir a quin dels records acumulats en la seva vida de mig segle els agafen i tiren. No es compadeixi dels Barditas, que tenen suficients diners per a comprar una bonica caseta amb jardí en un barri de Florència. Ara també intentaran rebutjar el cotxe. Segurament, ha reconegut l'expert en el cim del petroli, s'està vivint en la seva pròpia pell parteix del que és el descrecimiento.

“És sorprenent com les coses han canviat en aquests 50 anys. En teoria, com a professor d'universitat guanyo més que els meus pares, que eren mestres. La meva dona també té un bon sou. Però de cap manera podríem somiar amb construir o comprar una casa com la que van heretar dels nostres pares. S'ha produït un canvi profund en el cor de la societat italiana i el canvi es diu: el crepuscle de l'era del petroli. La riquesa i l'energia són dues cares de la mateixa moneda: amb menys energia disponible, els italians no poden pagar avui el que podrien pagar fa 50 anys”.

Però malgrat la reducció de l'energia en l'arrel dels conflictes actuals, sembla que no es pot parlar d'això en els debats públics. En conseqüència, la majoria de la població no entén el que els està passant, però s'adona que els està dificultant la vida constantment, encara que els compten des de les televisions altres coses. Per tant, culpen a qualsevol altre país, a Europa, a Angela Merkel, als polítics, als immigrants, als gitanos, als estrangers en general.Així van exagerant el racisme, l'odi, el feixisme, la pobresa, la riquesa dels rics… “És normal, ja ha passat, un dia les coses milloraran, passaran, però em temo que no serà aviat”.

Fa dos anys en el blog Ugo Bardi va relatar els dos últims segles de la seva família: “El cicle dels combustibles fòssils i la història de la meva família”. El basc que l'anima trobarà reflectits a la seva família i al seu poble: A Toscana també vivien amb la mateixa senzillesa que els nostres avantpassats, molts condemnats a emigrar, fins que la indústria va arribar a Europa, en el corrent de la revolució del carbó i del vapor que es va iniciar a Gran Bretanya, en aquelles deslocalitzacions de fa un segle. Així va començar i ens va arribar aquesta època de prosperitat, fins que els pagesos inquilins es van convertir en els primers obrers industrials, en el que es coneix com l'economia dels serveis. I de manera semblant ens ha agafat a uns i a uns altres l'últim aiguat.

“Els nostres avantpassats no eren rics, la majoria eren obrers senzills, alguns d'ells pobres. Només l'edat d'or del petroli va permetre a alguns construir una bella casa en un pujol. Tant de bo els meus descendents segueixin aquí”. No és segur que puguin fer-ho, ni a Toscana, ni en el Goierri.