En realitat, els cantants Etxamendi i Larralde van caminar per la sendera, en parella, amb un micro senzill, nu sobre l'escenari. Larralde donava a la seva boca l'instrument per a adaptar les veus i al cap d'una estona van començar a cantar, en les dues veus, que el públic estava mut i encantat en el baix, com xarrupant les paraules que emetia el so. Resultava sorprenent que en aquell moment creixés una unitat comunicativa com una comunió cultural.

D'un lloc a un altre, la parella aprenia amb cotxe a pensar en els parents d'Etxamendi. Anaven d'un extrem a un altre d'Euskal Herria, encara que en un principi tenien com a objectiu els pobles de la Baixa Navarra. Sent natius, estant els dos absents durant un temps –realitzant estudis i primeres experiències d'enginyers–, van tornar amb la intenció de compartir la situació local –dura– amb la gent comuna. Fins als últims moments, Jean Errekart era professor en el liceu i va formatar els nuclis de les generacions joves de la regió d'Amikuze, almenys en el camp de l'alimentació animal i de l'economia mundial.

Eñaut Etxamendi (1935, Ezterenzubi) va treballar en el camp de l'agricultura i la política a Tolosa com a estudiant i en la secció de desenvolupament local de Dakar, fins al seu retorn a Garazi en 1963, quan tenia 28 anys. En aquella època va compondre Bidez Bide, donant un curs de quatre hores a un grup de l'escola de núvies Artesenia de Donapaleu, en un piano en un racó, segons confessa, no tenia intenció de fer-ho públic:

Tinc
una cançó
que tots em
creuen Joan arin-arin…

Eñaut Etxamendi era el menor dels set nens que es trobaven en el caseriu Mendiburua d'Ezterenzubiko. En la infància va veure morir a la seva mare i, més tard, volar als seus sis fills a Amèrica del Nord. A conseqüència de l'èxode errural i del moviment d'industrialització de l'agricultura, veia com el poble s'anava buidant i des de 1965, amb melodies plenes de dolor, sense ser massa dolorós, reconeixia els dolors col·lectius com a propis. I ho eren. Pertanyia al grup d'intel·lectuals de l'interior de la Unió Enbata, al costat de Jean Louis Davant i Manex Goihenetxe. Els militants “burgesos” de la costa no entenien res d'aparences. Compte que va començar a pentinar cançons en 1963 per a escapar dels dits de l'ansietat i la neurosi:

Gemec d'escuts.
Sofriment del cor.

Sento un dolor pels sarments!

Etxamendi va aprendre amb la seva mare cançons emblemàtiques de la tradició basca quan era un nen fred. Les paraules, copiades a mà en un quadern i onsevulla que n'hi hagués, les hi oferia a mesura que les hi donava, quan les hi enviava de tant en tant, de tant en tant, per exemple, a la Dartamalda, de tant en tant. Durant cinc anys s'havia sentit atret i modelatge, i durant molt de temps havia estat malalt de cames, en la cuina, quan el veí li va veure cantar.

Fins a conèixer a Ellande Larralde (1939-2012), apareixia en les primeres sessions amb Maddi Etxepare o Peio Etxegoien. A partir de 1967, el seu company de banda seria el dofí, amb el qual gravaria diversos discos, així com la doble obra Antologia, editada per Elkar en 1998. En la versió de Bidez Bide que es troba en aquest, Karlos Jiménez acompanya les veus al piano. Cal dir que la proximitat amb el basc i amb els esdeveniments de la militància basca va encendre el geni poètic i circense d'Etxamendi, ja que en 1971 Joseba Elosegi i en 1974 Carrero Blanco es va distingir amb Yup la famosa a banda i banda de la frontera.

Avui dia, qui visiti l'interior d'Ipar Euskal Herria no podrà imaginar el de fa mig segle: les cases eren fosques i pobres, l'aigua s'agafava del pou i la llum es prenia de la bassa i els camins estaven coberts d'herba i de pedra, només per a les totals i les llavors! Molts nens, com les orenetes en les pastures, abandonaven primer els nius de les famílies a Amèrica, després a París o a Bordeus per a estudiar i treballar. En els caserius no quedaven més que els que volien plantar-se en els cultius i els que els pares s'havien nomenat perquè així ho fessin… Eñaut Etxamendi compte aquest ambient en concret adaptant-se a la seva realitat euskaldun d'Ezterenzubi:

Que
Jender em
fa mal d'això
No sabent que ho feia...
Feble de pobles
de dreta, silenciosa
de
bones gents, il·luminada per Ari, així!

El cantant –i els poetes!– reconeix en aquesta cobla que no pot donar més que el testimoniatge d'aquesta societat que es destrueix i es rebenta. En les primeres ones es van desplaçar els obrers de cultiu, després els descendents dels amos i finalment els fills dels propietaris. Tan aviat com les comarques es buidessin d'éssers vius, sota la direcció del polític Jean Errekart, fundat en Oragar, la trista figura de 1965, almenys en Amikuze, canviaria i Eñaut Etxamendi participaria en aquest desenvolupament, convertint-se en professor d'economia i construint els seus hivernacles en Bithiriña des de 1974. Les “bones gents” de les quals parla l'escriptor –els burgesos de Donapaleu o o Garazi– no van anar necessàriament, sinó que es van gestionar i van finançar des d'Europa en favor d'aquesta política agrària industrial.

Amb el declivi de la multitud, el basc també es va posar en perill. Els majors, inevitablement, i els aristòcrates notables de les ciutats que van tenir contacte amb alguns nacionalistes vascófilos de principis de segle, apreciaven aquest llenguatge tan lleig en els llavis dels éssers de baixa classe majorista.


Sovint

penso en això.A
les comarques
arrelades En
els caserius buits No
tinc en l'observador

En l'alienació d'ocells… Aquí el poeta ens porta la prova d'una nova solitud social. Els ocells no són més que oients i espectadors. Hi ha una diferència gegantesca, per exemple, entre el ric romàntic al matí i Bidez, en un termini de tot just cent anys. En els anys que van precedir a l'entrada del cotxe a les cases, les gents es dirigien a l'església, al mercat, a qualsevol pretext de reunió als pobles. 28 primavera, plena d'experiències i somnis, quan torna de Dakar, el poeta es troba amb un desert humà i d'aquesta bretxa li surt aquesta cançó. Les converses estan exhaustes, els riures s'apaguen i la comarca s'està posant molt estranya.

Etxamendi inventa un parent de dol, acostant-se al model dels vassalls de Zuberoa que els agraden. Adorna amb una delicadesa clara la tragèdia que és evident, amb dolçor, però amb claredat. En adonar-se del dolor del poble, es recorda del seu propi dolor; la seva mare, com hem dit més amunt, la va perdre quan era nena i li va regalar a Ttiki-Ttaka el cant més commovedor que es pugui fer-li a una naski mare.

Cantor de Garazi al cementiri
d'Hoake
La teva mare
està a punt
de tancar-se al Nil,
de
tancar-se al Nil
i de demanar perdó a Déu Santo i a la mà.

Sentim les llàgrimes quan escoltàvem l'última part d'aquesta cançó, a capella i en directe. Els dos elements que justificaven la identitat basca es trobaven en el rierol del Paraguai, no obstant això, la casa i el basc, despullant la gent i abandonant-la ossos. Cal dir que per a aquesta generació, el reconeixement èpic d'aquesta xacra va constituir una espècie d'arrel mítica per a garantir la mitologia de la lluita de l'esquerra abertzale que ha perdurat fins als nostres dies.

Eñaut Etxamendi ja és conegut com a escriptor. Ha escrit novel·les, contes i poesies i l'editorial Maiatz ha publicat els seus treballs en sis toms. També va aparèixer en el camp de la política i de la recerca de l'època.

Seguim amb la cançó dels camins al capdavant, després de l'ona d'industrialització dels cultius que obrim fa 40 anys, quan recorrem les zones rurals de les nostres comarques, que s'ha tornat encara més buida de vida.