A pesar que l'11 d'abril les torres d'Ekua, Julian Assange, van assistir a la policia de Londres, Wikileaks continua treballant com Assange ha estat aïllat durant tot el temps. Dirigit per un periodista islandès, Kristinn Hrafnsson, Andie Fontaine entrevista a The Reykjavi per a la revista Grapevine [Confidencial de Reykjavik].

Home sense barba, sense boca: “No ets un periodista radical, no ets un periodista, ets part del problema: public relations [relacions públiques, comunicació]. Amb això no vull dir que els periodistes estiguin sempre pagats per les autoritats, a vegades volen evitar conflictes o no rebre crítiques. Enfrontar-se en poder pot resultar difícil i hi ha persones que no volen problemes, simplement”.

Kristinn Hrafnsson (1962) va començar a treballar com a periodista en els anys 80 en el canal de televisió islandès Stöd 2 per a investigar casos de corrupció en l'equip del programa Kompas. En 1991 es va emprar en la Ràdio-Televisió pública d'Islàndia (RUV).

“Sempre he pensat –diu Hrafnsson- que el periodisme ha de ser ètic però dur. Els ideals del nostre temps de joventut serien segurament considerats avui radicals. Llavors no es parlava que el periodisme hagués de ser, en certa manera, neutre. Exercint de periodista des que tenia vint anys, m'han atacat pertot arreu perquè em considerava parcial. Però si els polítics de tots els partits et peguen, segurament és un senyal que ho fas bé. Estem aïllats d'aquestes crítiques. Ha de comprometre's amb uns ideals-per a merèixer l'honor d'aquest ofici”.

Islàndia va sofrir en 2008 el major fracàs econòmic de la història de cap país, en enfonsar-se els tres grans bancs del país i quedar els privats, com les finances públiques, endeutats a la gran banca estrangera. Hrafnsson sempre esmenta que el comitè de recerca que es va constituir per a investigar aquell desastre denunciava a polítics i empresaris, a més de periodistes, per no haver avisat als ciutadans a temps.

Els mitjans de comunicació van fallar al públic: “Tots els temes financers els deixem en mans de periodistes especialistes en aquest camp, que sovint estan d'acord amb banquers i experts d'elit. Hem fallat. No hem fet cas als signes d'alarma, com a periodistes vam tenir alguna cosa a analitzar sobre el nostre treball”.

En 2009 li van arribar a les mans els documents d'un fallit cas de corrupció entre el banc Kaupthing i l'empresari britànic Robert Tchenguiz, diners en paradisos fiscals i la història. Hrafnsson els va ventilar en una taula rodona de la RUV i Tchenguiz els va demandar per haver violat el secret bancari. La radiotelevisió pública va deixar a Hrafnsson al carrer, encara que més tard l'acusació contra ell va quedar en res, i va tornar a començar com en la seva joventut.

Més tard, no obstant això, va trobar més informació del cas Kaupthing-Tchenguiz confirmada en les filtracions de Wikileaks. I Wikileaks va reavivar el seu esperit de periodista, tant per la seva transparència com per la dificultat de callar-ho usant les lleis. Va ser convidat a Julian Assange a Islàndia, es va fer amic i es va involucrar en el projecte.

EPIDÈMIA DENOMINADA ‘NEO-Mcc ARTHySMOA’

“Wikileaks ha aconseguit dues coses principalment. Per a començar, ha demostrat la força que tenen aquest tipus de filtracions massives, assenyalant moltes característiques de la corrupció i dels crims de guerra que poden canviar les coses. En segon lloc, hem compartit els recursos que tenen els grans mitjans de comunicació, hem exigit a la gent que col·labori, encara que en moltes ocasions sigui difícil. (...) Va obrir el camí a més alertes [whistleblower]. Edward Snowden ha confessat que sense aquestes filtracions de 2010 ell no aconseguiria les seves”.

Una de les principals denúncies contra Wikileaks és que estén documents sense passar pel filtre, posant en perill vides innocents dels je-s. “Ha estat increïble –respon Hrafnsson– veure al cap militar estatunidenc gairebé plorant en la televisió, dient que Wikileaks pot tenir les mans ensangonades amb les seves filtracions. Tanmateix, això no ha ocorregut. La informació mai és neutra, pot tenir fins a un cert punt efectes negatius, qualsevol periodista sap. Però fins al dia d'avui això no ha succeït [vessament de sang d'innocents] a causa de la major filtració de secrets interns de la màquina militar més poderosa del món”.

Al cap i a la fi, l'ètica de Wikileaks sembla bastant simple: tot pot estar en el coneixement dels ciutadans, excepte informació personal sensible, transparència i excepcions a la normativa i a la transparència han de ser rares i justificades. “Totes les lleis sobre els drets de la informació es basaven en això, però sembla que avui, per l'una o l'altra raó, la gent no ho entén”.

Kristinn Hrafnsson, com molts altres periodistes, creu que ja està en marxa una guerra contra el periodisme, que s'està agreujant. “S'ha estès una epidèmia silenciosa que jo crido neo-McCarthysmo. Aquesta guerra contra el periodisme probablement s'endurirà. No crec que els periodistes dels principals mitjans s'assabentin del perill que tenim damunt, que s'adonin que és hora de despertar i defensar a Julian Assange, Wikileaks i Chelsea Manning. La situació segurament empitjorarà, intent ser optimista. Van passar uns anys fins que els principals mitjans de comunicació van reconèixer que les autoritats ens havien mentit sobre les raons de la invasió de l'Iraq”.

John Pilger és un altre dels jurnalistas crítics que treballa i difon informacions rigoroses més enllà de l'empremta del periodisme mainstream, i a qui Hrafnsson li encanta esmentar. Pilger posa en relleu que la majoria dels relats sobre els desordres de l'autoritat –les conseqüències del bombardeig d'Hiroshima, la massacre My Laiko de Vientam, els vincles entre la CIA i el tràfic de drogues, etc.– han sortit a la llum mitjans més petits i independents, que demostren d'alguna manera que hi ha un raig de llum al final del túnel.

Assange ja no persegueix Suècia però sí els Estats Units, Chelsea Manning ha estat arrestat de nou... Temps difícils per als Wi-kileaks? “Tinc uns anys i he vist moure's el pèndol unes vegades cap endavant i altres cap enrere. No tinc cap dubte que la història cobrarà l'enorme importància que té per al periodisme Wikileaks. No sé si per a llavors Julián o jo ja ens haurem anat, però sí que se'l reconeixerà a Wikileaks”.