Hem quedat en la cafeteria de l'extrem del dic de Zarautz i, encara que he arribat a temps, per a llavors ja m'esperen Amancay Gaztañaga i Iraia Elias, en la taula del txoko, acabat de desdejunar. Entre riures m'han contat que es van conèixer fa poc i que és d'estranyar el poc que han fet junts en tan poc temps.

Primer per encàrrec: Amb motiu del vintè aniversari del festival Kalerki, els organitzadors volien fer una versió de l'obra Les aventures d'Alicia al país de les meravelles, amb els actors de Zarautz –entre ells Elias–. Li van demanar a Gaztañaga que dirigís l'obra i així va començar la seva amistat. Després de Lurpean van venir Agur i Dolore i Käffka. Els processos han estat diferents, però en part s'han treballat en els tres, igual: Director Gaztañaga i actor Elias.

Fora de cànon, en llibertat

Elías ha posat el primer tema sobre la taula: “Quan ho vam fer sota terra, per a mi era la primera vegada que treballava amb una directora de dones. Nosaltres [en el teatre Ttak i en el laboratori de creació Metrokoadroka] hem treballat molt sense director, amb una mirada exterior, però d'una altra manera. Quan hi ha una direcció i les coses són clares, això també és un marabilla. Va ser preciós”. Gaztañaga mira l'ombra del bell: “Com a director sempre tens una càrrega així i una solitud que no sento com a actor. A més, és diferent ser dona de directora. Com a directora, ja saps que el que tu dius no té pes, que qualsevol pot venir, dir qualsevol cosa i posar-ho en qüestió”.

Però, per què es posen en qüestió les directives de les dones? Gaztañaga va respondre: “És un punt interessant: per què poso en qüestió això que de per si mateix tinc molt clar? Amb els equips mai he sentit el contrari: tots els grups han posat sempre un munt de confiança en mi, i això ho agraeixo. Però hi ha una lluita amb si mateix, perquè, per descomptat, desafia aquestes normes que la societat t'ha posat, i, d'altra banda, perquè en les paraules dels altres es nota un cert menyspreu inconscient”.

En alguns llocs no hi ha dones, això és el que ha dit Elias: “Saques la convocatòria de noves dramatúrgies i t'adones que no hi ha dones. Per què? Què hi ha darrere d'això? No sé quins són els punts clau, crec que hi haurà més d'un factor, però després la realitat és que en alguns llocs no estem. No estem. Sembla que les dramaturgues no existeixen”. Un dels factors que, segons el parer de Gaztañaga, pot tenir el sistema fet a la mesura dels homes és: “Sento que sigui complicat, estrany, que per a arribar a alguns llocs haig d'aprendre un idioma amb el qual no em sento còmode, i ara estic prenent consciència d'això”.

També s'han sentit les palles quan es trobaven sobre l'escenari. Elías: “Tenim molt interioritzada la qüestió de ser desitjats i quan et poses en un escenari, t'adones que la gent et veurà i que pensarà alguna cosa: massa prim, massa gros, massa poc… Hi ha una espècie de juicie, jo crec que més a nosaltres que als homes. En aquest sentit, en Agur eta Dolore ens permetem no aparèixer bonica, encertada, desitjable, sinó construir des de la llibertat: això surt i punt. Igual la forma que pren el teu cos”.

Gaztañaga porta a col·lació el cànon de cossos: “En el meu interior sempre m'he sentit lleig, llavors no estic dins ni fora del cànon, em sento molt lliure, molt lliure. El que ens venen, la imatge estereotipada de les dones, dins del cànon, és impossible arribar a això. És una bogeria. No és real”. Elías ha coincidit que els cànons són “tancaments”.

Un nou públic

Entre els treballs que han fet junts, només he vist un, els he preguntat pel procés de creació d'Agur i Dolore, i m'han respost “màgic”, “fluid” i “bell”, somrient. A continuació se m'ha explicat el camí: Mirin Gaztañaga i Elias es van unir al ritme de la sala Pavelló 6 de Bilbao. Havien de parlar sobre un tema concret i tenien ganes: cultura, escenari, dones. Entre ells es va produir un gran aiguat d'idees, es van buscar atmosferes i ambients, i llavors es van dirigir a Amancay Gaztañaga perquè els oferís una mirada de fora. Van assentir i van començar a examinar les coses. Gaztañaga: “En una improvisació de Miren i Iraia vaig descobrir que la idea del ritual funcionava molt, que aquest era el camí. Els vaig enviar alguns treballs de la casa i d'aquí va sorgir el que aquí no podem comptar”.

Van partir, per tant, de les improvisacions, de la roba, de la materialitat, i a continuació van crear els textos. És una cosa habitual per a ells, però no és el més habitual. Elías: “En els teatres, en els llocs oficials, estem acostumats a veure teatre de tota mena, un teatre que part del text. Obres com les nostres van guanyant terreny a poc a poc, malgrat que encara els costi, perquè es generen pors, però em sembla que és un camí a recórrer. Al final, les coses es poden expressar de formes molt diferents, i com més coses es tinguin a la vista, millor”.

Gaztañaga compara amb les arts visuals: “Si tu estàs acostumat a veure sol quadres realistes en un museu, si et fiquen de sobte un Rothko, quatre quadrats, no ho entens. Però això és el bell que té l'art i ha d'estar també”. Elías porta públic: “Moltes vegades es diu que el públic sempre és igual, que no hi ha varietat, però, per descomptat, si li donem sempre el mateix per a menjar… Com crear un nou públic? Perquè amb productes nous i diferents”.

Gaztañaga ha donat un exemple: “L'altre dia en l'actuació de Käffka a Zumaia ens va succeir una cosa molt especial, i també ho estem veient amb la peça Agur eta Dolore: de sobte hi ha un públic, un munt de noies joves d'entre 19 i 23 anys, i pensem: on estava aquest públic? El propi programador estava sorprès. Aquí tenim una pedrera, i si no l'alimentem, adeu”. Elías ha arribat a la conclusió que és responsabilitat de tots els que s'encarreguen de guardar aquesta pedrera. Que procedeix el seu abonament.

Una estratègia política per a la cultura

Vaig tirar del fil i li vaig demanar que fessin una radiografia de l'escena actual. Elías va començar per: “Jo crec que aquesta professió necessita una revisió constant i en aquest moment li demanaria una revisió potent, des de l'honestedat: com estan els actors, com estan els directors, com es creen les xarxes, quina salut tenim en aquest moment, quin patrimoni estem deixant a les noves generacions, als nous treballadors… Crec que hi ha moltes coses que canviar per a revisar i fer”.

Gaztañaga observa la situació general: “La cultura és una eina poderosa i potser a aquest sistema no li interessa que estigui en mans de tots, perquè avui dia la cultura és un privilegi, començant per les escoles, i no hauria de ser-ho. Ensenyar la flauta als nens, això no és ensenyar música, i tu has d'anar a estudiar música a una escola de música, has de pagar uns diners a part, igual hi ha moltes famílies que no el tenen, i per al teatre el mateix. Però les matemàtiques són imprescindibles, aquí sabem que dos més dos són quatre. Per què unes coses han de ser o sí i altres són privilegis?”

Elías ha arrodonit la seva reflexió: “Al cap i a la fi, la cultura ha d'estar dins d'una estratègia. Sembla que és una cosa solta: aquests fan teatre, aquests canten versos… Però no, la cultura és vida, i a través de la cultura es transmeten moltes coses. Quina estratègia política tenim per a la cultura? No tenim. I això també significa molt”.