Acaba de publicar la novel·la Izadia. De què tracta?

La naturalesa és el nom d'una ciutat en la qual hi ha molta duresa, opressió i sexisme. Per a fer front a tot això, diversos individus es reuniran en el Teatre Principal de Vitòria-Gasteiz, i entre ells s'establiran connexions especials.

El treball forma part d'una trilogia.

Sí, en cada llibre em vaig fixar en una cosa. Potser la primera és la més estimulant, perquè presenta violència. Si en la segona el lector ja coneix aquesta violència, se centrarà en un altre tema i en la tercera, en aquest. Malgrat tocar les vores dels mateixos temes, al cap i a la fi, en els tres llibres.

Qui és el protagonista?

Hi ha molts protagonistes, i els capítols porten els seus noms. Per capítols, s'explica la realitat de cada personatge des del seu punt de vista. Hi ha una espècie de líder, però com són necessaris per a dur a terme les seves accions, el protagonisme està més repartit. No obstant això, Katixa seria el personatge principal.

Sé que de petit trobaves a faltar a les dones referents en els llibres.

Com m'agradava llegir, buscava referents en la lectura, així com informació sobre com actuar davant els meus problemes. Però com els personatges que trobava eren homes, no vaig trobar el que necessitava. En aquest sentit hi ha moltes dones en el meu treball. He tingut la intenció de visibilitzar a persones amb identitats diverses.

La ciència-ficció és una terra fèrtil amb aquest objectiu.

Sí, per a això és un gènere perfecte. Molt tranquil·la també. Perquè començo a invertir tot el que se m'ocorre en el paper, i per exemple, puc inventar un dispositiu, el que fa no sé què, i el que només sé és què. No sé com explicar-t'ho.

Ets aficionat a la ciència-ficció des de petit?

Llegia la fantasia més que la ciència-ficció. El primer llibre que vaig llegir va ser La bruixa, la meva tia me'l va regalar. Fins llavors havia llegit còmics. Amb això em vaig estrenar en la fantasia i va ser un gran descobriment trobar-me amb una dona protagonista, ja que en els còmics els homes eren els protagonistes. En endinsar-me en el món de la fantasia vaig veure que no hi havia moltes altres protagonistes. Durant molt de temps vaig sentir la necessitat d'aquest referent.

Com recorda aquesta sensació de falta de referents?

De tristesa. Record que en l'adolescència, quan estàs més trista que de costum, vas sentir un buit. M'agradava llegir, però veia que hi havia un salt entre la meva realitat i la del llibre. Jo no estava en la literatura, llavors qui era jo? Aquest buit em va entristir.

Condueixes els grups literaris de Santurtzi i Erandio i el taller de creació de la biblioteca Louise Michel de Bilbao.

M'encanten els tallers i el procés de preparació d'aquests. En la recollida d'informació s'aprèn molt, encara que sovint també és un treball molt trist. Perquè veus el difícil que és trobar una cosa escrita per les dones, sense necessitat de retrocedir massa en el temps. I en els escrits que vas rebre veus quines eren les situacions que vivien: molts es van suïcidar, van sofrir moltes violències, van ser vides plenes de brutalitat… No obstant això, m'agrada molt explicar les seves vides en classe, gaudeixo dels tallers. A més, sempre hi ha algú que sap i afegeix alguna cosa, i aquí sorgeix una espècie de comunitat.

També imparteixes tallers en cases de dones. També has enfocat la teva activitat cap a l'apoderament.

En algunes de les obres literàries que llegeixes, també trobes les viscudes per tu. Si estàs amb altres dones i les vivències de cadascuna es compten en veu alta, el sentiment, la fraternitat, que no estàs només emergeix. És bell!

Els escrits de les dones tenen un pes important en la teva vida.

Vaig veure que la majoria dels llibres que havia llegit eren d'homes, i vaig començar a llegir només obres escrites per dones. Així porto uns anys i em sembla que em falten uns altres per a equilibrar la balança.

En literatura, no és el mateix ser escriptor que home o dona.

El tema de la falta de visibilitat genera frustració, tal com apunten diverses escriptores. No cal dir que destorbaria l'ofici d'escriure. Tal com va reivindicar Virginia Woolf, el benefici i l'espai són imprescindibles. Però sobretot la falta de presència genera una espècie de frustració que no té res a veure amb ser famós.

Amb una mínima declaració?

Sí. Jo busco els treballs de les dones en petites editorials. I que difícil és! Trobar treballs d'escriptores requereix treball, i això genera frustració. La professió d'escriptor té coses tristes, però, com bé val la pena, continuo escrivint.