Amb el canvi d'identitat, el disseny de la ciutat i l'urbanisme també han anat canviant. Des de l'Edat mitjana fins al Renaixement, l'economia d'Hondarribia es va centrar en el comerç, la mar i els caserius. En el segle XVI, a causa de la situació de guerra a Europa, es va convertir en fortalesa i van arribar a viure militars i funcionaris al servei de la corona.

En el segle XVII, després de la caiguda del comerç i la pèrdua de valor estratègic, els militars van abandonar la ciutat, oblidant les glorioses guerres del passat i convertint-se en un poble pesquer i pagès. Però aquest model no era vàlid per a l'elit local i va decidir refundar la ciutat, canviant radicalment la seva funció principal. Així va sorgir la idea de convertir Hondarribia en una destinació turística d'estiu. Per a això, es va descartar la possibilitat d'obrir-se des del centre històric i es va triar el barri de pescadors com a punt de partida per al desenvolupament de la ciutat. La important colònia d'estiuejants formada per aristòcrates, polítics, empresaris i funcionaris d'alt nivell –molts madrilenys– va empènyer a la ciutat a seguir per aquest camí, i en les últimes dècades del segle XIX es va projectar el primer eixample, el de l'arquitecte Aginaga.

En 1914 va començar la segona ampliació, segons el projecte de l'arquitecte irunés José Ángel Fernández de Casadevante. Aquest projecte era una continuació de l'anterior eixample, tant conceptual, pensat per als estiuejants d'alt nivell, com a arquitectònic, que seguia el model de ciutat enjardinada. En l'època de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de l'alcalde Francisco Sagartzazu a la gran ciutat turística, els malsons es van traslladar fins al final, però amb l'arribada de la República i la greu situació de la hisenda municipal, les pretensions de Sagartzazu es van esvair.

Després de la guerra es va mantenir la mateixa instrucció, i amb el retorn de Sagartzazu, els projectes es van reprendre. No obstant això, les intencions de llavors van ser molt més modestes, ja que la situació política i econòmica no ajudaven a les pretensions de l'alcalde d'antany. Així doncs, van crear un nou espai per als estiuejants de classe mitjana: L'esplanada de Campanya o Akartegi, projectada en el seu moment per l'arquitecta Muguruza Otaño, antiga amiga de Sagartzazu.

Segons la tendència dels últims anys, la població de Guipúscoa s'està movent des de l'interior de la província cap a la costa. Aquest moviment no és homogeni, no es mouen en la mateixa proporció els de qualsevol classe. Les classes superiors són més fàcils de traslladar a la costa, ja que la seva vida és més cara i l'oferta de treball està només en el sector terciari, vinculat al turisme. Entre els de classe mitjana també ha augmentat la tendència a la costa, i mentre es buida l'interior de la província, la població de la costa està augmentant.

En el cas d'Hondarribia, és evident que és un lloc amable i privilegiat per a viure –té mar, naturalesa, prop de Sant Sebastià, al costat de Lapurdi– i, per tant, ha atret a molts habitants. En concret, el 60% d'elles no han nascut en la localitat guipuscoana, i aquest índex és un dels més alts de Guipúscoa.

El sector pesquer descendeix, i cada vegada hi ha menys gent treballant en això. En la dècada dels 90, en l'època de les vaques grosses, molts pescadors van abandonar la mar i es van anar a treballar a terra. Això també ha influït molt en la vida del poble. Abans, el món de la pesca era molt més homogeni, gairebé endogàmic, tota la família vivia de la mar o tenia una estreta relació amb ell. Avui dia, tanmateix, això està a punt de desaparèixer: el sector pesquer no és tan tancat; el món dels pescadors, a diferència dels segles, no està separat; ja no tots viuen en el mateix barri, s'han dispersat i viuen entre els altres, perdent-se d'alguna manera la seva identitat; ja no es casen entre ells, com abans; i, en conseqüència, les parelles actuals són molt heterogènies.

El món agrícola i ramader es va perdre fa bastants anys en aquesta zona, fa temps que els ramats no pasturen en les pastures de Jaizkibel i només queden uns pocs caserius; uns pocs s'han transformat al món industrial, uns altres s'han convertit en cases rurals, i la majoria són xalets o habitatges.

Els llocs de treball creats amb el turisme no són molt atractius; els horaris, els salaris i les condicions laborals espanten als treballadors, només als quals no tenen estudis o estan en una situació econòmica crítica, és a dir, als migrants, als estudiants o als treballadors temporals.

Així doncs, quin és el futur d'Hondarribia des del punt de vista sociològic i urbanístic? En aquest món líquid, on els canvis se succeeixen cada vegada més ràpidament, cal ser ingenu o molt valent per a fer els totals. Únicament em referiré a les reflexions que es realitzen en els documents oficials. Per exemple, en el Pla General d'Ordenació Urbana aprovat per l'Ajuntament d'Hondarribia en 2016 es diu el següent: “Els tres municipis situats enfront de l'estuari de Txingudi (Hondarribia, Irun i Hendaia) estan constituint clarament una unitat urbana cada vegada més integrada, funcional i sociològicament”. En total, la població ronda els 100.000 habitants, xifra que s'incrementa considerablement durant l'estiu. Segons el Pla General, cada vegada és més evident la necessitat de “compatibilitzar” els projectes urbans dels tres municipis, tant des del punt de vista físic –vies, estructures– com a funcional –activitats productives i comercials, transporti públic i mobilitat–. I és l'àmbit territorial en el qual cal formular els plantejaments de desenvolupament residencial i les propostes de nous espais per a activitats econòmiques que venim escoltant des de fa temps, però que no es materialitzen, almenys al nostre país.

Els nostres polítics i tècnics representen al nostre entorn com una metròpoli, i sembla que porta aquest camí, però, fa uns trenta anys, algú va imaginar que els pescadors del poble serien d'origen africà?