En 1939, juntament amb l'exili massiu que es diu “Retirada”, també nombrosos milicians i excombatents que volien escapar de les arpes franquistes van travessar la frontera pirinenca, però en arribar a l'altre costat van ser desarmats per les autoritats franceses. La lògica militar deia que en l'Estat francès aquest grup de gent no podia entrar armat. En canvi, quina lògica solidària hi havia darrere de l'acolliment de 170.000 persones en captivitat, primer a les platges de Roussillon i més tard en zones tancades de diversos departaments?

Desgraciadament, després de la derrota de la guerra en l'Estat espanyol, els escapolits podien esperar un acolliment tan estrany a França per part del Front Popular, que governava. Ho sabien bé, perquè des de l'inici de la guerra en 1936 aquesta coalició d'esquerres havia tingut un comportament tan rar com estúpid amb la República Espanyola. El lehendakari Leon Blum, malgrat ser socialista, es va inclinar a l'agost de 1936 davant la “política de no participació”, en detriment de la República espanyola. I durant la Retirada de 1939, Edouard Daladier, que dirigia el Govern de França, es va comportar molt pitjor contra els refugiats. D'una banda, va posar en marxa diverses lleis per a castigar a tots els sospitosos que entraven en la secció d'Indesirables o “indesitjables”: els tornaven als seus territoris o els mantenien en llocs de detenció. D'altra banda, Daladier, a través de Lleó Berard, feia temps que estava en contacte amb Franco per a retre homenatge al seu govern, donant l'esquena als republicans.

El 28 de febrer de 1939 Philippe Petain va ser enviat a Burgos com a ambaixador de França –el mateix dia en què Manuel Azaña va abandonar la presidència de la Segona República espanyola en l'exili–. Així, les dues parts van tancar una barrera polític-militar contra els refugiats i el ministre francès de l'Interior, Albert Sarraut, va legislar en contra d'aquests estrangers, amb el suport dels militars. L'Exèrcit francès va crear camps de presoners de zero en els departaments d'Arieg, Auden, Herault, Tarn i Garona, així com en els departaments dels Baixos Pirineus. La captivitat que venia en el missatge de Franco, també a França, es va imposar inesperadament a la majoria dels fugitius.

Conduïts per gendarmes i militars, milers de persones es van dirigir a Argeles i Saint Cyprien i van rebre la primera onada de desolació entre sorres, cels, mars i enriostris.

El govern francès no va dissenyar aquesta situació d'un dia per a un altre; des de 1938 les autoritats locals preveien la derrota de la República espanyola i, com a conseqüència, les inundacions d'exiliats. Segons els plans i informes que es poden consultar en els arxius, els enginyers de l'exèrcit ja havien identificat les zones bàsiques com les de Saint Cyprien i altres llocs per a albergar camps de concentració. Però l'enorme grup d'exiliats creat per la Retirista de 1939 va superar totes les previsions. Aquesta excusa va ser la que van utilitzar durant molts anys per a justificar la miserable actitud de França.

“Drets curts, poc menjar, massa patrona”

No obstant això, han estat molt més difícils de justificar el caràcter repressiu dels nous camps com Sept Fonds, Bram, Noe, Agde, Gurs, etc., construïts en la primavera de 1939. Els eufemismes (Camp d'Acolliment, Camp d'Internament, Campos de Refugiats espanyols, Districte d'Estades Vigilades…) no eren suficients per a cobrir el sofriment patit pels allí presents.

En diverses cròniques escrites en basca s'aprecia la situació que van viure els bascos. L'arrasatearra Ander Garate Gesalibar va estar en Argeles al febrer i març de 1939 i en Gurs a l'abril de 1939, reflectint molt bé els sofriments dels refugiats entre les de La Rioja. Els pocs mesos que va estar internat li van bastar per a adonar-se de la política especial que existia respecte als refugiats. Com va estar en tres punts de concentració: Beziers, Argeles i Gurs, tenia experiència per a descriure'ls i analitzar-los. En les seves primeres cròniques, va mostrar una visió optimista, sobretot perquè els bascos afrontaven la situació a través de l'autoorganització, però en les últimes, en Gurs, va mostrar una major diferència. Ho va resumir perfectament en la crònica que li va enviar des del Camp de Gurs: “Drets curts, poc menjar, massa patrona”.

Altres testimoniatges extrets del propi Gurs o de Bram i de Le Vernet van ser més amargs. En cartes, periòdics o informes, i més tard, en obres literàries, tenim exemples d'obres escrites per Leonardo Salazar, Celestino Uriarte, Agustín Centelles, Max Aube o Arthur Koestler. En paraules de tots es notava que els camps creats per a ser “llocs d'acolliment” s'havien convertit en veritables camps de concentració. Si això no fos suficient, la infraestructura temporal que havia d'albergar fins al seu retorn al seu país d'origen no sols es va prolongar durant la Segona Guerra Mundial, sinó que les condicions es van deteriorar per complet.

Arran de la Guerra de 1936, el nombre de refugiats procedents del sud dels Pirineus va anar disminuint: molts d'ells van ser retornats a Espanya, van buscar treball i es van divertir a França i van emprendre el segon exili a Amèrica. Però en comptes de dissoldre la xarxa de camps es va consolidar, primer amb els governs de Daladier i Reynaud i després amb les autoritats de Vichy. La política de detenció de la Segona Guerra Mundial es va endurir i es va prolongar des de 1940. Els jueus, els comunistes, els refugiats d'Àustria, Alemanya, Itàlia i Espanya, els homes i les dones, els vells i els joves… Tots ells van repoblar els camps semideserts.

Argeles, Rivesaltes, Rieucros i Gurs es van convertir en una baula més de la política de Destrucció, posada en marxa a l'Europa controlada pels nazis, especialment a partir de 1942. D'ells van sortir milers de persones que anaven a morir en “combois sense fi” a Auschwitz o a Mauthausen, en compliment de la “Decisió Definitiva” que es va posar en marxa aquest any.

Les detencions, les batudes, els internaments massius, les deportacions i els assassinats multitudinaris durant la Segona Guerra Mundial van tenir, doncs, un precedent directe: El France donis Camps, fundat arran de la Retirada de 1939. Sota paraules com a "acolliment", s'ocultava la negació dels drets humans, en perjudici dels refugiats. 80 anys després, canviant l'escala, tenim situacions semblants a les fronteres europees i en els llocs de detenció interna. Els eufemismes tenen un eufemisme, una actitud lamentable cap als refugiats i migrants dels estats europeus.