Evidentment, a l'hora d'elaborar una genealogia del soroll basc, podríem retrotreure'ns quant vulguem. De totes maneres, si la cultura basca contemporània té una arrel clara de reconeixement, això és Ez Dok Amairu i en ells el rebuig als cànons és un element important, més enllà de la revitalització de les tradicions basques. El treball d'Artze té d'aquí, per exemple, i l'aportació de Laboa és evident. Més enllà dels grans noms, Xabier Erkizia ens ha subratllat la influència dels germans Zabala. En 1977, Jose Mari Zabala va dirigir la pel·lícula experimental Axut, però abans ja va dedicar la seva creativitat a l'anàlisi de les diferents possibilitats de la guitarra i a l'experimentació sonora en el treball amb Mikel Laboa. No hi ha més que escoltar els elements incòmodes que tanquen cançons com Un trio, Un quiet i Haika un noi. El seu germà, José Luis, entretant, ja havia treballat amb Artze en la coneguda obra Isturitzetik Tolosan barru (1969) i El món és el gran home, i Mundu ttikia gizonda (1988) i Mundua gizonarena, però no home per al món (1998).

Artze sap el que diu en la cançó: “El que sap sap on va, necessita saber d'on ve”. Per a això, cal atendre també els noms que mai han arribat a la superfície de la cultura basca. Xabier Erkizia diu que en la dècada dels 60 “hi ha treballs molt potents que encara no han vist la llum”, a l'espera que algú l'obri. En qualsevol cas, sense recórrer a ells, li sembla inevitable subratllar la importància de l'obra We, publicada en 1970 pel compositor Luis de Pablo. Segons Erkizia, mitjançant la tècnica del collage de so, aquest disc “va construir ponts entre sons musicals i no musicals”. A més d'aquest treball basat en l'ús de la música concreta, també li semblen reivindicatives les trajectòries de la donostiarra Esther Ferrer i del grup ZAJ. A pesar que per qüestions d'espai no podem desenvolupar els detalls del seu treball, els seus treballs per a ampliar els límits de la música mereixen esment.

En la dècada dels 70 també es va fer un esforç per integrar en les nostres músiques les noves formes que s'estaven creant en el món. Cal fer un reconeixement als assajos realitzats per la discogràfica Herri Gogoa, de la mà de William S. Un segell que va intentar amb obres de Fischer, Shegundo Galarza o Tomás Aragüés trencar estereotips dins de les nostres fronteres. Clar que no ho va aconseguir.

Radicals lliures

Els grups de folk i rock progressiu també van jugar amb els sorolls –Haizeak, per exemple- però l'explosió del punk va redefinir les regles del joc i va allunyar tota l'atenció d'elles. Com s'ha escrit durant molt de temps intentant desxifrar aquest aldarull dels anys 80, la nostra comesa és mirar el que aquell fenomen va deixar en l'ombra. El triomf total del punk va limitar les possibilitats de grups d'altres sons, així com d'aquells que conreaven el post-punk que paradoxalment va arribar en la mateixa època. En la mateixa època del grup r. i. p., per exemple, van actuar els Matrona Impúdica. La seva música tenia un to més fosc, amb lletres més poètiques i ateses altres estètiques que en aquella època no van tenir molt de ressò en el nostre, en aquest projecte dirigit per José Izcue. De les cendres del grup va sorgir el Sucs d'Uns altres, format per persones procedents del grup Tercer en Discòrdia. José Izcue i el seu germà Francisco, Jesuis Suinaga i Josetxo Anitua serien presents, i després d'una curta carrera de l'equip es crearien dos nous grups: El Desvän del Mascle i Cancer Moon.

Els discos Hunted By The Snake (1990) de Cancer Moon i Germana violència (1992) del Desvän del Mascle marcarien les bases del rock brut i distorsionat que es treballaria més endavant. Aquests dos grups no van ser, no obstant això, els únics que van rastrejar les fronteres del rock i el punk, i entre els quals van estar en això podríem esmentar també grups de Buenavistas locals de la zona de Donostia –La Gossera–, de Bilbao –La Secta, Els Claus- o de Pamplona –Les Bestioles–.

En les ribes del Punk també s'havien començat a construir altres models per a aquella època, que estaven recorrent el camí de manera paral·lela. Encara que el Noise i els sons industrials van tenir la seva importància –el misteriós projecte Línia Tàctica o el fanzine i programa Syntorama poden ser dos exemples d'això–, potser el més destacat va ser el fort moviment d'hardcore que s'estava gestant a Guipúscoa. Encara que a Àlaba també va deixar algun exemplar interessant –Vitu´s Dansi–, el succeït entre Andoain i Tolosa ha deixat la seva major petjada en la posteritat. Soroll de Ràbia i BAP!! Podríem esmentar-ho, entre els quals en l'activitat guiada pel desig, a més d'imposar una major velocitat i una major dosi de força al rock, li van unir altres imaginaris i filosofies, com la que vostè mateix fes, l'anarquisme o l'ecologisme. Al Nord, mentrestant, Voodoo Muzak va començar la seva fructífera trajectòria en la segona part dels 80, que més tard donaria fruits immillorables.

Després arribaria la dècada dels 90, quan una estètica sorollosa va aconseguir el major èxit de la seva història. Els voltants de Bilbao i Getxo i les valls del Bidasoa serien els principals exponents d'això, encara que no els únics.