L'art era per a Jorge Oteiza un instrument per a la creació d'un nou ésser humà. I en aquesta missió, donava molta importància a l'educació. Va començar en els anys 50 amb la idea de crear un Centre d'Estètica Comparada per a la formació d'artistes bascos, però, en ple franquisme, no era fàcil aconseguir les partides necessàries per a construir una cosa així. Al final, després de dues dècades, el vent va marxar en direcció Degui, on s'esperava una tempesta. Allí estava l'associació que gestionava el patrimoni del “inano” José Manuel Ostolaza, avui coneguda com a Associació Cultural. Gràcies als seus dots i al suport de l'Ajuntament de Deba, en 1970 va fundar l'Escola d'Art de Deba, un lloc on posar en marxa el seu programa cultural i polític.
Oteiza no volia fer pedagogia sobre l'art. No es tractava d'ensenyar art a la gent, sinó d'educar artísticament a la gent. No era una intenció petita: en el fons, volia reformar un poble a partir d'una educació artística moderna i innovadora, i per a això va triar a Deba –o a ella ho va triar Degui–. El cas és que es van dur a terme les idees d'Oteiza durant molts anys. En els primers anys de l'experiment van impartir classes artistes de la talla d'Agustín Ibarrola, Remigio Mendiburu, José Antonio SISTIAGA, José Luis Zumeta, Koldo Azpiazu, Eduardo Chillida o el propi Oteiza, entre altres. Una explosió que va causar una gran explosió en el panorama artístic de l'època. Els mitjans de comunicació també van realitzar un ampli seguiment de les activitats, jornades i exposicions que s'organitzaven en la zona. Però si en la retrospectiva actual d'Oteiza el capítol de Deba a penes té cabuda, no és casualitat. Per a adonar-se, van començar les discrepàncies i els enfrontaments entre els fundadors, tant referent als plantejaments educatius com a qüestions personals. Oteiza es va absentar d'allí #dos o tres anys després, enviant al vent tot el que tenia a veure amb l'escola. Va ser el primer boicoteador de l'escola que va crear.
Juan Luis Baroja Collet:
"Aquesta escola mai ha estat oficial i en els últims anys han vingut aturats i jubilats interessats en el món de l'art. Ha estat una època molt bonica"
Malgrat la marxa d'Oteiza, l'escola va continuar en marxa. Però no per a molt. “Parlant amb gent de llavors, tots diuen que han oblidat el que va durar aquella utòpica època. Sovint es diu que es va prolongar durant una dècada, però com les subvencions de l'Associació Cultural es van acabar en 1977, és de suposar que es va tancar a l'hora de l'escola”, explica l'artista Juan Luis Baroja Collet. El projecte es trobava en una situació crítica. L'edifici del col·legi va romandre buit durant un any i en ell es va instal·lar una impremta. En aquell panorama, Luis Mari Illarramendi va començar a treballar per a crear una cosa nova de la petjada que havia deixat l'escola d'art. Anteriorment, Illarramendi impartia cursos de ceràmica en la ikastola de Deba, i en els últims anys també va participar en l'Escola d'Art. Va ser assessor de Julio Caro Baroja, Eduardo Chillida o Nestor Basterretxea, i gràcies a la seva decidida voluntat va obrir les seves portes l'Escola d'Artesania de Deba en 1983. Van començar a mostrar quatre oficis bàsics: ceràmica, sillarejo i talla, fosa de bronze i gravat calcogràfic.
Des de llavors, Baroja Collet ha exercit de professor i, com recorda, tots els anys al voltant d'una trentena d'alumnes s'apuntaven en aquella època. Una d'elles va ser la baracaldesa Zuriñe Gredilla, de 1987 a 1990. Es va acostar al gust per la pintura, a la recerca d'una visió més completa. Va triar una especialitat de tres anys i, com ja s'havia llevat la pintura, va optar pel gravat. En finalitzar, li van donar l'oportunitat de provar durant tres mesos una altra especialitat i va començar amb la talla de fusta. Al seu gust, va continuar estudiant a Eibar i després va obrir un taller en Deba. Porta més de 20 anys vivint de la talla. Igual que Gredilla, han passat molts anys de Deba en els 37 que ha durat la segona vida de l'escola. En els últims anys, no obstant això, les inscripcions s'han reduït considerablement. “El primer títol no li importava, ara sense títol no va a cap part”, diu Baroja Collet. “Aquesta escola mai ha estat oficial i en els últims anys han vingut persones desocupades i jubilades interessades en el món de l'art. Ha estat una època molt bonica”.
Ara ha acabat també aquesta segona vida. Des que l'Ajuntament de Deba ha decidit tancar l'escola, Baroja Collet i la resta dels professors es troben en una situació especial. Segueixen baix contracte, però sense fer classe. És una foto lúgubre la de l'escola actual: tallers plens d'andròmines parades, forats en el sostre esperant arranjaments aliens. Només se sent el pas del secretari en l'edifici del barri d'Artzabal, que encara s'acosta a fer comptes de paper. D'altra banda, tot en estand by i una paraula oteiziana en boca dels qui han passat per allí: el buit.
Convertir la indignació en una oportunitat
Nora Mugarza és de Deba. Des de molt jove li ha interessat el món de l'art, però quan veia els cartells de l'Escola d'Art –convidant a inscriure's en tallers de cantería o fusteria– pensava: “Està bé, però no és per a mi”. Va estudiar Belles Arts a Bilbao, aficionat a les pintures. En la universitat va rebutjar immediatament la pintura per a provar altres disciplines: fotografia, vídeo, performance… Amb un màster a Barcelona, últimament està en l'educació artística. L'estiu passat va tornar a Deba, i res més tornar va començar a llegir els primers missatges de l'obra de teatre com a “SOS Art Eskola ”. “Em va fer pena, perquè d'una vegada per sempre volia apuntar-me a algun taller de l'Escola d'Art”. Cap a Nadal va tenir coneixement de la plataforma Art Eskola Bizirik i va començar a assistir a les reunions.
En un principi, la indignació unia als membres de la plataforma. “Això no es pot acceptar”, comentaven en les primeres reunions. A poc a poc, no obstant això, van començar a pensar què podien fer i es van adonar que aquest context pot ser l'adequat per a repensar el que serà l'escola d'art. Per a això, tornen inevitablement a Oteiza. Però no des de la nostàlgia, sinó des d'una mirada crítica. Volen recuperar el mite de la generació d'Oteiza, sense caure en l'estupidesa. Diuen que en la mitificació d'aquella generació han guanyat els discursos i els símbols, i s'han oblidat per complet de les tècniques. Sense tècnica, no obstant això, no seria possible l'èxit actual. A més, si alguna cosa persisteix en la història de l'Escola d'Art, la tècnica ha perdurat. El que ha ocorregut és que s'ha perdut en el camí la proposta que inicialment estava relacionada amb les tècniques. Per això se'n va dir per un moment l'Escola d'Artesania, perquè no van saber donar a les tècniques el valor que mereixen. Perquè les tècniques no sols són imprescindibles per a passar el temps, sinó també per a mantenir alguns discursos.
Mirada multi-cantonada
En les jornades que se celebraran el dissabte 23 de març, es pretén llançar una mirada multicanal sobre l'escola i per a això, s'han convidat a ponents que han tingut algun tipus de relació amb l'escola. El dia ha estat dividit en dues parts. Al matí, el programa repassarà la història de l'escola a través de diferents mirades. Serà una primera projecció de vídeo que resumeix la història. A continuació, Baroja Collet i Gredilla realitzaran una presentació amb diapositives i finalment, el director del museu Oteiza, Gregorio Díaz Ereño, parlarà sobre la capacitat de l'art per a transformar la societat des de la mirada d'Oteiza. Després de la pausa del menjar, es donaran a conèixer tres propostes perquè l'Escola d'Art pugui pensar en què pot acudir. Koldobika Jauregi, a més de recordar la seva relació amb l'escola, explicarà com ha constituït el seu propi museu. A continuació, explicaran les bases pedagògiques i objectius del projecte Dinamoa d'Azpeitia. Finalment, l'arquitecte Iñaki Uriarte realitzarà un estudi paisatgístic de l'antic edifici de l'Escola d'Art i acabarà dedicant un homenatge a una escultura d'Oteiza, l'Aita Donostia del mont Agina.
A aquestes jornades els han anomenat “primeres jornades” per a donar a entendre que després vindran unes altres, i altres, i totes les que siguin necessàries per a decidir en què es convertirà l'Escola d'Art. L'única cosa que tenen clar és que el tancament no és una opció. A partir d'aquí, sigui el que hagi de ser. Perquè l'Escola d'Art no ha estat el mateix al llarg de la història. Precisament per això, el tancament és una bona opció per a tornar a l'esperit original i endevinar una nova direcció. I si per a això es pot utilitzar Oteiza, per què no utilitzar-la?
Arte Eskola irekitzeko lehen elkarrizketak hasten ditu Jorge Oteizak.
Otsaila: Jorge Oteizak arte eskolaren ezaugarriak zeintzuk izango diren biltzen ditu informe batean.
Ekaina: Arte Eskolaren sortze-dokumentua sinatzen da.
Debako Arte Eskolaren lehen fasea.
Arte Eskola ixten da, bertako kideen arteko desadostasunak medio.
Arte aplikatuen ikastaro batzuk ematen hasten dira.
Debako Arte Eskolaren bigarren fasea.
Abendua: Arte Eskola ixtea erabakitzen du Debako Udalak. Arte Eskola Bizirik plataforma biltzen hasten da, itxieraren aurrean zer egin pentsatzeko.
Aquest text arriba dos anys tard, però les calamitats de borratxos són així. Una sorpresa sorprenent va succeir en Sant Fermín Txikito: Vaig conèixer a Maite Ciganda Azcarate, restauradora d'art i amiga d'un amic. Aquella nit em va contar que havia estat arreglant dues... [+]
El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello... [+]