En les línies següents teniu la segona part de la intervenció d'Eneko Gorri, que va parlar sobre l'ús i la militància. Els vídeos de totes les xerrades de la jornada estan disponibles en la següent adreça:

Eneko Gorri: Hem tingut un exercici social, Euskaraldia, per a fer del coneixement a l'ús. Prèviament s'han desenvolupat diverses iniciatives al País Basc Nord i en la zona urbana de Baiona-Angelu - Biarritz (BAM). A l'Euskaraldia se li poden fer totes les crítiques que vulguem, però ha tingut una aportació fonamental en el nostre entorn, i és que ens ha explicat els problemes, les dificultats o les limitacions que tenim per a viure en basca.

Durant mig segle hem desenvolupat eines, hem creat canals de transmissió, ens hem alfabetitzat, en famílies castellanoparlants com la meva s'han euskaldunizado fills i filles, hem creat uns miracles, i això és de Crist, però encara tenim nus, som euskaldunes però encara no sabem comprar el pa en basc. Tècnicament sabem preguntar, però estem plens de nusos davant un erdaldun per a donar les nostres primeres paraules en basca. Davant un desconegut, fins i tot dins de la casa. En la nostra parella, el basc no és la llengua de partida, tenim grans dificultats per a passar a l'altre idioma. Euskaraldia ha canalitzat la presa de consciència, tant en la costa urbanitzada, en la francesa, com en la interior, més euskaldun i rural. Quan parlàvem ens deien amb els amics de l'interior que Euskaraldia no era per a ells, que era de les ciutats, que sabien amb qui parlaven en basca en el petit poble i amb qui no. D'acord, per què amb un francès no estaríem parlant en basc? I en sortir de Baigorri, en sortir del nostre petit poble, quin comportament lingüístic tenim?

Sentíem la gent de les ciutats dir: “A les ciutats el basc no es pot practicar, no hi ha opció, seria gratuït parlar les primeres paraules en basca o mantenir el basc, o donar entrevistes bilingües en planta. Això val per al Sud o per als pobles euskaldunes, però en el nostre no serveix”. Al final, després d'aquesta mala fe, es reté la consciència de les dificultats individuals i col·lectives que tenim per a viure en basca. És un combustible molt interessant per al futur.

Recuperar el to rebel del vasquismo

Sé que el que diré ara és incert i que trenca una mica amb el principi de consens social que volem construir, però crec que des del moment en el qual apostem per l'ús del basc, almenys en Ipar Euskal Herria, comencem a construir una nova norma, i la construcció d'una nova norma és important fins i tot abans d'aconseguir la universalització del coneixement del basc. Apostem per l'ús del basc, i les primeres paraules i les següents les donem en basca, i decidim que com euskaldunes no som més parlants de segon nivell. Al fons hi ha un petit punt de desobediència que m'atreu molt.

Ser euskaltzale als 15-25 anys era ser abertzale descafeïnat. Teníem altres lluites molt més nobles: internacionalisme, revolució, construcció nacional, feminisme... Em sembla molt interessant recuperar l'agressivitat pel que fa al basc, sobretot perquè les generacions joves no tenen el nostre vincle amb el basc. Record que quan tenia 5 anys les manifestacions a favor de la ikastola acabaven amb matraques i gasos lacrimògens. Avui dia els joves no tenen la mateixa relació, la mateixa convicció amb el basc, però si tornem a donar aquest to a l'euskaltzale, crec que estem alimentant una altra lògica. Potser en Jon [es refereix a la conferència de Jon Sarasua aquell matí] em sembli que en el sector juvenil més somiador d'Ipar Euskal Herria estan més connectats amb el basc que mai, i això és una font d'esperança. En el festival de música Euskal Herria Zuzenean, als 18 anys, la nostra norma era francesa, en els moviments populars era la norma francesa. Érem revolucionaris, parlàvem francès, simplement.

Nova generació com a guia

Si ens recordem de la piràmide d'edat, serà la generació jove la que tingui la càrrega del basc sobre la seva esquena i serà ella la que dirigeixi aquest procés. No serà fàcil per a ells, però per als seus avis la creació de la ikastola no va ser fàcil. Per tant, ho aconseguiran com ho han aconseguit els nostres pares. No m'agradaria ficar-me en una baralla entre generacions. Els joves d'avui no ho faran millor o pitjor que els d'abans. Ells faran el seu. Si podem fer-los arribar un missatge humilment: no limitar-se a gestionar les eines que han creat els anteriors, inventeu les vostres eines. Als 18 anys no cal ser gestors, cal deixar aquestes tasques a persones majors com nosaltres.

La batalla de la recuperació del basc serà difícil si no guanyem de nou la batalla de l'emprenedoria o la militància. Intentaré desenvolupar aquesta idea. Sempre estem dient que la militància en Ipar Euskal Herria també està en crisi, que els joves d'avui són individualistes, que les societats d'avui són més líquides... Estic d'acord, però sempre analitzem el basc des de les ulleres del pessimisme en alguns sectors. La militància no ha desaparegut tant, la militància està canviant, i el que hem conegut o el que els nostres avantpassats han conegut és diferent. Prenem alguns exemples i sempre mirem cap a ells i això és el més simptomàtic.

En Uztaritze s'ha celebrat el Congrés Labortano durant 50 anys, i l'any passat ha desaparegut per una crisi. Però el mateix any que ha desaparegut, el grup de danses d'Uztaritze ha celebrat 30 anys i per a això han mobilitzat a 130 persones per a muntar una cavalcada en basca durant vuit mesos. S'ha emès en dues ocasions i s'han acostat a ella 2.500 persones, que no han pogut assistir. Han creat un gran projecte. Si havien donat a favor de l'assemblea un percentatge de l'energia necessària perquè es formés aquesta cavalcada, l'assemblea podria reprendre's. Però tothom s'ha adonat que l'assemblea ha desaparegut.

El moviment popular i la militància no estan desapareixent, s'està desplaçant, i jo crec que s'està movent massa cap a la gestió.

Prendré el segon exemple. Amb 5 anys hi havia cinc ikastoles en Ipar Euskal Herria, 36 ikastoles amb 36 anys. Cal gestionar 36 ikastoles: comissió de festes, comissió de vida en basca, comissió d'obres, comissió de decoració, oficina, consell d'administració… Això no és militància? Hi ha centenars de pares i mares treballant tots els dies en 36 ikastoles. Per tant, la militància s'està desplaçant a la gestió.

Tornant a la generació jove, en la nostra generació no plantejàvem una actitud desobedient en un examen oficial de l'Estat francès. L'any passat, gairebé una aula molt curta (certificat) ha decidit passar en basc per desobediència. Tenen 16 anys. A ells ens estem retraient la crisi de la militància. Els d'antany han fet el que mai havien fet; es va fer amb el baix, però eren vuit alumnes. Llevem aquestes ulleres, l'euskaltzale està transformant-se, la nostàlgia no serveix de res.