Com va sorgir la idea del documental?
Llorente: En 2010, des de Bilgune Feminista vam poder veure que només dos de les més de 350 carrers que hi havia a Irun tenien nom de dona, i altres dues tenien nom de col·lectius relacionats amb les dones. Així, juntament amb la historiadora Mertxe Tranche comencem el treball de recuperació de les dones de la història d'Irun i vam proposar als partits polítics deu noms propis i col·lectius per a denominar els carrers. Resultat: En nou anys els noms de carrer han passat de quatre a onze al nostre poble amb perspectiva de gènere.
López: I aquesta visibilitat té la seva importància, perquè serveix per a situar a determinats personatges en un imaginari col·lectiu, i perquè els noms dels carrers també són una manera de fer política.
Lanz: El documental ha estat la segona volta d'aquesta sessió de treball amb el grup EiTB. Els noms dels carrers són aquí, però la ciutadania sap qui van ser aquestes dones. Tirant d'aquest fil hem creat set històries.

És sorprenent que algunes de les dones que apareixen en el documental siguin desconegudes per a molts. Qui ha escrit la nostra història?
Llorente: S'ha escrit la història des de la perspectiva dels vencedors i nobles, i s'ha donat importància a altres rols i espais que ocupaven les dones. Per exemple, els missatgers que apareixen en el documental [que anaven d'Irun a Sant Sebastià caminant] es troben en la literatura, però ni tan sols apareixen en els padrons. Es tractava d'una professió fonamental en aquella època, però a l'hora d'escriure la història no semblaven futsarse.
López: Amb les nodrisses el mateix. Irun va tenir moltes nodrisses que alletaven als fills i filles d'uns altres, tenien una gran importància des del punt de vista de la cohesió i la cura, però a penes està documentada perquè no s'ha donat importància a aquests àmbits.

Mertxe Tranch no tindria fàcil de documentar…
Llorente: Ell sempre diu que no és fàcil trobar dones en els documents. Mertxe té anys de treball i coneixements, i, tirant d'una pista, ha pogut fer un treball de documentació tan gran, unint els fils d'aquí i d'allà… però en general no s'ha escrit entorn de les dones.
López: Molta informació l'obté, per exemple, a través d'entrevistes. I volem que aquest documental sigui una excusa per a això. Entre els quals van venir a l'estrena trobem ganes de xerrar, de contar que era una mare pocholista, de compartir històries que coneixien… Hi ha molts coneixements transmesos de boca en boca que encara no han sortit a la plaça, moltes dones sense aparèixer, que el documental serveixi per a parlar de tot això.
Lanz: És un documental que no és més que un aperitiu i un punt de partida, una eina que pretén obrir un desig de curiositat i completar-la, amb testimoniatges, amb les aportacions que poden fer els ciutadans… El documental va néixer dirigit als alumnes i el dissenyem per a treballar i aprofundir en els centres educatius, no volíem que fora un aiguat de dades.

Quines característiques uneix el protagonista del documental?
Llorente: Són irundarras silenciades, dones lluitadores, cadascuna en el seu àmbit. Al mateix temps, hem buscat ser diferents: dones de dos segles, de diferents àmbits i nivells, pobres i burgeses, de l'àmbit esportiu, de l'art o del món empresarial… Dones diverses.
Lanz: Sí, totes les dones han estat silenciades al llarg de la història, i les seves petjades han arribat fins als nostres dies precisament perquè van ser lluitadores.
López: I la reflexió que deixen és que probablement va haver-hi més Julia, Vicenta, Dolores…, que no són exemples aïllats i aïllats, però que no els coneixem. Per què és el relat que ens ha arribat, que fins fa poc totes les dones eren mestresses de casa? No, no totes estaven guardades a casa, i la història no ha estat una cosa lineal, hem viscut èpoques més progressistes i més reaccionàries, i sempre han estat dones que han portat una vida diferent. Aquest audiovisual també ha de servir per a desmuntar la història, per a mirar a la història i a la nostra identitat amb altres ulls, perquè també tenim dones referencials en la nostra història.

Us heu mogut de col·legi en col·legi amb el documental.
Llorente: Hem acudit a set centres públics d'Irun, a alumnes de quart de Primària. Ens acostàvem i els preguntàvem quants dels 350 carrers creien que tenien nom de dona en 2010. Deien “100”, “50”… i 2, quedaven al·lucinats. Els explicàvem el camí que hem recorregut fins a l'onze, i a continuació veien el documental.
Lanz: Posteriorment, al llarg dels tres mesos, cada centre ha elaborat a una dona del documental, a partir de l'audiovisual.
Llorente: Han abordat el tema amb entusiasme: Alguns han portat a Mertxe Tranche a l'escola, uns altres s'han posat en contacte amb el fill de la dona del documental… A més, en el passeig històric del 16 de març els alumnes i alumnes faran la seva aportació amb el treballat durant aquests mesos.
Lanz: Ens agrada treballar amb els centres educatius per a transmetre tots aquests valors en nens i nenes que encara no estan massa contaminats i perquè l'educació és una de les grans bases d'aquesta societat i del nostre futur. Tenim esperança en les noves generacions. I de cara al futur, l'objectiu és donar continuïtat al projecte: recuperar més dones de la història i, a través d'altres formes, fer-les més visibles.