Han passat deu anys des que va començar la greu crisi econòmica mundial. S'estan produint moltes transformacions en les nostres vides quotidianes. No obstant això, sembla que no hem après molt per a canviar els nostres comportaments habituals. Continuem consumint de manera excepcional, contaminant el medi ambient, fabricant armes i promovent guerres. És evident que l'ésser humà és insaciable i seguirà així fins que s'esgotin tots els recursos d'aquest planeta.

L'evolució de l'economia d'aquests últims anys, d'altra banda, ens ha demostrat que les diferències econòmiques han continuat augmentant, mantenint la línia de dècades passades: Un 1% més de diferència entre el 99% dels més rics i el 99% dels altres, tal com ens ha demostrat l'economista Thomas Piketty, encara que dins d'aquest 99% també hi ha diferències.

També cal assenyalar una altra característica. De fet, el capital ha agafat una velocitat immensa en un procés de centralització infinit. No es tracta ara que el capital s'hagi desenvolupat i arrelat en algunes àrees geogràfiques, però les principals activitats del capital actual s'estan centrant en unes mega-ciutats: En ciutats com Nova York, Boston, Londres, París o Madrid. En la majoria dels casos, a més de que els seus edificis estaven obsolets, vivien persones majors amb serveis públics deteriorats. Ara, en canvi, empreses tecnològiques i professionals qualificats s'estan instal·lant en aquests àmbits, seguint les gegantesques inversions. Per tant, les imatges d'algunes ciutats s'estan transformant radicalment: segons aquest nou model, a aquests centres es viuran persones d'alt accés i a més de llocs de treball ben pagats es desenvolupen tots els serveis perquè puguin viure de luxe.

D'altra banda, la bombolla immobiliària va portar a molts joves a viure fora de les ciutats. A pesar que el seu lloc de treball es trobava a la ciutat i que el transport hagués de prolongar-se més, pensaven que el compensarien amb uns preus més assequibles dels habitatges i amb uns serveis públics i privats més o menys confortables. Però la situació se'ls complica. De fet, els transports públics de proximitat, tant per carretera com per ferrocarril, s'han vist minvats en favor dels d'alta velocitat, s'han reduït els fons públics per a guarderies, centres de salut i escoles i s'han multiplicat els impostos locals i els impostos sobre el combustible. Per tant, la qualitat de vida que desitjaven no ha fet més que deteriorar-se.

No obstant això, avui dia els contribuents de les grans ciutats estan millor que els dels pobles petits; mentre ells tenen tots els serveis al seu abast, els habitants dels pobles petits tenen serveis més escassos, més escassos i més cars.Les Jaquetes Grogues de França, entre altres, també han sortit al carrer per aquest motiu. En definitiva, s'està produint un conflicte fiscal entre els contribuents de les grans ciutats i dels pobles.

Una cosa així no està passant en Hego Euskal Herria? Bilbao i Vitòria-Gasteiz tenen a la seva disposició la majoria dels serveis. En la zona de Pamplona, el procés de centralització també és imparable. Guipúscoa era un territori bastant equilibrat, però Donostia-Sant Sebastià cada dia més devora totes les activitats econòmiques del seu entorn: comerç, sobretot franquiciat, centres tecnològics de petita grandària –ja sigui en la perifèria–, centres de salut, sucursals financeres externes, oficines d'assegurances, etc. Així mateix, destaca que el centre s'està omplint d'hotels, bars de pintxos, cafeteries i patis, la qual cosa ens convertirà en una ciutat de qualsevol província. Per tot això, no tindrem la passió dels guipuscoans i guipuscoanes d'afrontar aquesta nova forma d'explotació del neoliberalisme?