Anem en quadrilla d'unes 80 persones al voltant del riu Arga, al ritme de la trikitixa, en alegre passeig. En la punta d'un pal, Patxi Larrion, precursor de tots ells, un superb guia sobre la ciutat, que ens porta un segle enrere per a passar el dia que ens porta al futur. El temps també està de la nostra part, el dia 23 de febrer ha sortit assolellat i dir sol a Pamplona és molt dir: en cap altre lloc l'Astre Major banya els racons amb el mateix color.

Comencem el matí en el convent dels monjos caputxins, lloc en el qual en 1919 Damaso Intza i Aita Buenaventura es van dedicar a connectar amb els bascos de llavors. Una revista religiosa mensual, Llum Celestial: L'Astre Major, llavors acompanyat per les creus i la fe, s'ha tenyit en cas contrari des de les cròniques basques, però han sobreviscut uns fils delicats sobre els quals ha caminat l'equilibrista Iñaki Camino, recordant l'entrevista que ell i Josu Landa van mantenir en 1986 a Intza. Miguel Olasagarre portava ja un segle a la seva esquena, que era el seu nom de naixement, quan en la dècada dels 80 dos joves li van arribar amb la gravadora i la càmera de fotos. Li quedaven pocs mesos en aquest món. Els dos joves es van apiadar, després de preguntar per l'aparició de la Llum Celestial, van voler saber si dormia bé, si somiava, si estava sa. I va respondre Intza. Al seu mode: “No s'inclinava a les preguntes que li havíem fet. Nosaltres li preguntàvem i ell sempre feia que la pregunta es llisqués cap al seu costat. Era difícil portar-ho on volíem”, diu Camí –i nosaltres diem que volem mantenir aquesta actitud després d'un segle en ARGIA: una agenda pròpia, immaculada, insubordinada–.

Així que ens hem anat endinsant des de la seu dels Caputxins en els voltants del riu Arga i a poc a poc ens hem anat reunint als afores d'Arga –el bar de la Rochapea, en aquest cas–, a mesura que ens acostàvem, els amics d'Arrotxan Kantuz cantaven a ARGIA “zorionak zuri”. L'esmorzar, les xerrades informals de tota mena i el motiu de fer aquest pit stop en aquest lloc: d'una banda, aquest bar que mostra la identitat del barri en cada metre quadrat és el punt de trobada dels bascos de l'entorn; per un altre, com explica el col·laborador Ivan Giménez, que durant anys passava el tren del Plazaola per la província, és a dir, a Guipúscoa. En 1914 es va posar en marxa la serp de ferro que llavors els bascos deien empenta. Així que va complir fa cinc anys. Connexió realitzada: Estem on es creuen els 100 anys i el camí que porta a la seu d'ARGIA a Lasarte-Oria.

Encara que no per molt de temps, en l'Arxiu de Navarra tenim una altra cita amb la història. Hem arribat a Trikiti, Pandero i Festa i ens hem reunit entorn de la maqueta de la ciutat que està a l'entrada. És el moment de Santi Leoné. Ha llegit una cita per a començar el seu discurs: “El biscaí i el suletino, valent i enèrgic, però al mateix temps aspre, parlen la mateixa llengua, i només l'espai de pocs dies distingeix a l'un de l'altre; a les comarques pròximes utilitzen paraules diferents, però pròpies d'una mateixa llengua, per a denominar les mateixes coses; els pobles que estan molt a prop s'entenen difícilment, però s'accepten mútuament com a germans d'una nació i d'ella”. Qui ho ha dit? Telesforo Montsó? Tintinería? No:Són paraules del savi Wilhelm von Humboldt, portades del llibre de Die Vask. D'aquest treball publicat en 1801, Leoné ha parlat sobre la manera de nomenar els bascos fins avui en dia i, en concret, sobre el desenvolupament que ha tingut la qüestió del basc a Navarra: “La història d'una gran part de la societat navarresa és la història d'un allunyament: d'una idea basca, és la història d'un allunyament del poble basc”. Però també ara, “de la mà d'ARGIA veiem la independència totes les setmanes i som aquí, en Iruñea, en el segle XVIII, tal com van reivindicar Etxeberri de Sare i Patxi Larrion en el segle XX, sobre la ciutat dels bascos”.

Que tenim alguna cosa entre nosaltres, que tots som bascos o, com alguns diuen, tots som navarresos; o, estenent el que Joxemiel Bidador es deia de si mateix a tota la quadrilla, que aquí ens hem ajuntat uns guipuscoans de Pamplona, que ens anem a algun lloc, a la porta d'una botiga que ara està tancada al carrer Mañueta –o al principi, per on se li mira–, on els pares de Bidador van treballar precisament. En el seu honor hem realitzat una foto de grup abans d'anar a la plaça de San Francisco. Estitxu Eizagirre i Ixabel Bereziartua ens esperaven en el campament basi d'ARGIA. Després de deixar la ginkana que volíem fer en el Casc Vell per falta de temps, hem repartit records per als quals no havien de quedar-se a menjar i hem fet una altra foto en les escales al costat de la façana del carrer San Saturdi, dedicada al caçador Diana, per a acabar el viatge que hem iniciat en la pista d'un clergue amb l'ajuda d'una dona pagana.

Esperem l'esmorzar en la societat de la Maldi. Ja tenim gana i set. Imagina't fins a quin punt alguns han començat a tenir al·lucinacions: Alguns asseguren haver vist al Gran Wyoming, el popular còmic espanyol, als carrers de la ciutat capital. Afortunadament, el menjar i la beguda han arribat a temps. I després de fer un balanç, cantar versos de la categoria, escrits per Sustrai pujol, veure en el quadre de baix; i després més trikitixa i més converses i algunes conspiracions que no comptarem aquí. Abans que cadascun marxi a la seva casa, no queda molta llum en el cel –i la LLUM tampoc ha tornat al cel; perdona els nostres deutes, Damaso–.