L'autoregulació i el directives són els dos principals paradigmes que existeixen per a preservar la infància i comprendre l'educació. Els dos conceptes els coneixem sobretot pel que fa a l'educació, però també poden ser entesos com a formes de vida, ja que l'educació no és una tècnica que seleccionem per a educar adequadament als nens, sinó una relació que tenim els adults per a relacionar-los amb els nens. Jo m'imagino l'educació com a sinònim de viure, en el sentit de la influència de la nostra manera de viure en els nens i nenes del nostre entorn. Res més que això, però tot això també.

Perquè som una espècie que creix i viu en relació, és molt necessari reflexionar sobre la naturalesa d'aquesta relació, ja que és la variable més determinant en la configuració del nostre ésser i té una incidència directa en la qualitat de vida. En la infància, ens desenvolupem en estreta relació amb alguns adults. I també en l'edat adulta, la majoria dels agredolços de la vida es produeixen en la xarxa de relacions interpersonals.

La legitimitat i la qualitat d'una relació depenen d'una sola qualitat: que es respecti la llibertat dels qui participen. Que cadascun sigui lliure de ser com és, de manejar lliurement la seva esfera de realitat, de ser únic senyor en aquest territori lliure que només és el seu domini. Les relacions sota aquests principis no són habituals, ja que estan condicionades pel fet d'estar integrades per persones independents i per la inexistència de gents lliures. Per a ser lliure, és necessari protegir de prop el sagrat domini de la llibertat i mantenir estrictament l'estreta connexió amb nosaltres mateixos. Perquè si identifiquem un atac contra el nostre ésser, necessitem saber qui som i com som, per a detectar la manipulació que busca el nostre modelatge, o el mínim indici d'un conductor opressor que vol situar-nos per sobre de nosaltres.

El primer pas és que algú tingui consciència que ha estat agredit. I el segon, reunir totes les forces suficients per a defensar-se. Els organismes sans tenen molt actiu aquest mecanisme de defensa. Perquè estan vius i mentre estan vius, perquè són vius. Els nens petits, per exemple, mostren una gran dignitat a l'hora de defensar el que els correspon per dret. Però aquesta força natural s'extingeix, sobretot en els ecosistemes molt directius que busquen doblegar la voluntat dels nens. Es rendeixen perquè senten que els és impossible fer respectar els drets fonamentals malgrat totes les forces al seu abast. Aquesta és la decisió de la qual deriva la desesperació característica. Pèrdua de la confiança en la pròpia força, en el domini de la vida.

A partir d'aquí, centrarà tota la seva atenció en el dominador. Perquè, reconeixent el poder que té sobre ell, reconeix que té la clau de l'alliberament i considera que no té més estratègia que influir en ell en aquesta situació. Així, es convertirà en un: o obedient, en l'esperança que aconsegueixi la misericòrdia amb el seu gaudi. O, dos: reaccionarà contra les injustícies que se li cometen, però sense adonar-se que està actuant en una mera reacció i que no deixa de ser el titella del dominador, perquè a través de les provocacions també es pot marcar la política de vida del que volem dominar. Deixen de ser capaços d'autogovern, o cosa que és el mateix en el cas dels pobles sotmesos, d'exercir l'autodeterminació. Un d'ells ho conec de prop, ha arribat fins i tot a fer una pregunta que vol o necessita la llibertat. I a demanar permís. Imagina't.