Havia somiat mil vegades en el seu part, s'havia imaginat innombrables vegades la suau pell del petit que s'anava a posar sobre el pit nu, i sovint havia preguntat al destí quin sabor tindria el seu primer petó. Però mai havia imaginat que arribés al món al nen mort.

Sembla antinatural morir primer i néixer després, però la realitat és implacable. En 2017 es van registrar 94 morts en l'estómac de la mare a partir de la setmana 22 d'embaràs o durant la primera setmana de vida a Euskadi. Molts altres cors es van detenir, naturalment, abans d'arribar a l'època fixada. No obstant això, l'ombra de la paternitat no s'esmenta l'altura de la cafetera de la fàbrica.

La porta de l'habitació. Era una llevadora. Portava el bressol. Va agafar la mà de la parella i, gairebé a punt d'abandonar el cap a la sala de parts, li va suplicar des del fons, tal com havia fet en l'últim impuls, que li concedís l'amor. Va recordar el que els va dir la mateixa matrona unes hores abans: quan no existeixen, els records han de néixer. Va ser l'única ocasió que van tenir per a acariciar-li per primera vegada i per última vegada. Li ho va posar sobre el pit nu, va fer pessigolles en la pell suau del petit. La van besar. És curiós, però en aquella imatge dolorosa hi havia una cosa bella.

Van recollir el llençol que cobria al nen, la gorra i el dibuix realitzat amb les petjades dels peus i les mans del petit. Es van adonar que la il·lusió que havien sembrat durant 39 setmanes sortia de l'habitació guardada en un bagul. El ventre i els braços buits, el cor buit encara més. Per última vegada es va mirar el bufó nas. “Mai t'oblidarem”.

És difícil escoltar el silenci quan s'espera que plori. Dolorosa. Però és imprescindible reconèixer la mort dels qui només coneixen l'úter de la seva mare o el bressol de l'hospital. Les famílies tenen dret al dol; es mereixen la llibertat per a plorar; la possibilitat que el que viuen per la porta de casa surti al carrer. Reben massa punyalades: “Sou joves”, “Arribarà un altre”, “El temps cura”. És evident que l'única cosa que pretenem és alleujar la tristesa del que ens acompanya, però sense adonar-nos no aconseguim més que endurir el dolor.

Pot ser que em detinguin en la presó dels esperançadors acusat d'utopia, però crec que mostrar la veritat encén la metxa de la normalització. Per això he sentit la necessitat d'escriure. No puc tancar els ulls. No està permès. És el meu ofici ajudar-lo en la benvinguda i estar al meu costat quan s'ha d'acomiadar.

* El peu més petit és capaç de deixar la petjada de sempre.