Les anomenades a la llibertat i els clams de respecte omplen les hores de televisió i les pàgines de periòdics, amb la seguretat que els lectors no aniran més enllà de la formulació. Qui no vol ser lliure? Totes les persones, fills i dones, desitjaríem ser lliures.

(Neo)és sabut que la llibertat del liberalisme es limita al moviment de capitals i mercaderies. Els xais que hem menjat per Nadal han estat portats del Marroc o de qualsevol altre lloc i, per matar-los en l'Estat, se'ls ha reconegut l'origen espanyol, mentre les persones moren en la mar.

El liberalisme ha promulgat des dels seus orígens que cadascú faci el que vulgui, com si tinguéssim les mateixes oportunitats de triar a tots, com si no estiguéssim presos en les contingències i condicionaments de cadascun.

Alguns són compradors; la majoria, més que venedors, som mercaderies, perquè hem de vendre la nostra força de treball, la nostra intel·ligència o els nostres cossos. Ningú està perquè vol entrar una puta i ningú està disposat a aguantar deu hores al dia en una centraleta. No hi ha una fal·làcia més gran del que jo faig amb mi mateix, ni això és nou ni el pensament de l'extrema esquerra; Rousseau ho va deixar expressat en el seu Contracte Social en el segle XVIII.

Diuen que és el temps de les llibertats individuals, perquè l'individu és l'alfa i l'omega de tot. I, captiu en les arpes del liberalisme, sembla que l'esquerra s'ha oblidat de ser llibertària. Els estaments de control i disciplina social no són objecte de debat, sinó que es presenten com a naturals i acceptables, com el capitalisme és inherent a l'economia. La família, l'escola, l'exèrcit, la força repressiva, les esglésies... formen la mataza d'una sèrie de poders de característiques heterogènies però amb un objectiu homogeni.

I com el neoliberalisme és també conservador, ens hem precipitat cap al conservadorisme. Avergonyits pel matrimoni, fa pocs anys es donava com a excusa que els pares el volguessin, però ara “que cadascun faci el que vulgui”, amb anells, peticions de mà, cures i parafernàlia.

Li demanem a l'escola que ens ensenyi cada vegada més perquè ensenyar a casa és laboriós, però no sembla massa important que l'objectiu final de l'escola sigui preparar als nens per a les cadenes del futur.

El sexe i els cossos es demonitzen, “que no es vegi una teta en la pantalla!”, com si tots no tinguéssim un mugró en la boca. Mentrestant, les dones i les nenes estan cada vegada més sexualizadas (per al gaudi dels homes, per descomptat, no perquè siguem propietàries de la nostra pròpia sexualitat). Des del punt de vista llibertari és clar que per a la veritable llibertat de les persones, és necessari alliberar i normalitzar el sexe, els desitjos i els cossos. Igual que des del punt de vista feminista, en la mesura en què el feminisme és un moviment d'alliberament de dones (i homes).

Que cadascun faci el que vulgui amb els seus diners, encara que compri un xalet, encara que això li serveixi per a allunyar-se del poble, encara que a partir de llavors serà un interès personal mantenir aquest nivell de vida i no perdre aquesta preciosa propietat.

Perquè tot el personal és també polític, tot el que fem i pensem des que ens aixequem fins que ens fiquem al llit, ho podem fer i ho fem des d'un punt de vista liberal-conservador o llibertari-alliberador. Entre els plans per al nou any, més profitós que acudir al gimnàs és que, a més del poder politicoeconòmic, ens adonéssim de la necessitat de combatre l'entramat de poders que afecta a tots els processos socials i culturals i començar a alliberar-lo de la concepció liberal de la llibertat.