En la Bombeta Verda de l'Havana hem homenatjat a Felix el dia de Sant Tomàs, el mateix dia que organitzava el menjar tots els anys. Hem escoltat primer la mort de l'Amic de Ruper Ordorika, amb la lletra de Luigi Anselmi:

“Avui ens ha entrat el lladre a casa / en el silenci de tots... / Sembla molt hàbil / aquest mesquí lladre, / no té diners / joies / o béns insignificants. / Ha recorregut directament al nostre tresor més preuat / i el guardàvem acuradament / de la petita col·lecció d'amics / de la insubstituïble / ens ha robat”.

S'han escoltat els bertsos d'Unai Muñoa i Ander Lizarralde, Jorge Romero ha sortit a llegir unes dècimes, Ray Fernández ha cantat L'absent, Daniel Chavarria ha interpretat el conte de la traïció enguany, La truita escalonada, sobre el cuiner Pepe Olavarría que s'assembla a Félix i dedicat a Félix. El duo jade ha interpretat de manera emotiva Eperra i, amb el trèvol Amat i Ray, A cavall anem pal muntanya, són montuno que a Félix li agradava. I l'ocell.

Sortint de Bonbilla Berdea, un recorda que va conèixer a Felix fa temps, en plena forma de boira freda, fent San José en la vida de Betlem, aparador lluminós de Mobles Intxausti, al costat dels rucs i les vaques vives.

Una altra persona ha recordat al tonyinaire de Bermeo en la mar d'Àfrica Balda, el cuiner del vaixell Félix, i una vegada que un cop de mar el va llançar a les escombraries. Felix no va saber nedar i un negre senegalès va saltar per la borda. Els van llançar una corda i els dos es van salvar.

Deia que no sentia massa bé ni a la religió ni al racisme, però Felix va continuar aprenent de la vida, per exemple, de ser immigrant. Va continuar en un altre vaixell prop de la costa atlàntica del Carib, on va desembarcar una vegada i es va detenir a Nova Orleans. De Nova Orleans a Nova York, va passar dos o tres anys a Nova York, treballant en un restaurant de menjar brasiler, sense papers.

Felix comptava llavors que li havia arribat el punt pel qual havia decidit quedar-se als Estats Units de sempre i tornar al País Basc. I que va decidir que era euskaldun, no sols a l'origen, sinó en el seu desig de ser euskaldun. I va tornar a Usurbil amb els de Mikel Laboa i Argia, Jose Anton Arze i Labatxikieta, Jose Luis Zumeta i molts altres amics i amigues d'Euskal Herria per a fer un dia i un món.

Igual que els bafles dels ports del País Basc, per descomptat.Treballaria en una discoteca de Canàries. Però més recordaran en el restaurant Beti Alai de Tolosa, a l'Hotel Bitllet de Lasarte i, sobretot, durant molt de temps en el Chespín Negre.

A l'Havana, al març de 2001, li va tocar la loteria i en aigües de Guanabo, els seus peus van perdre terreny sota la sorra i van començar a ofegar-se, creient que els seus amics celebraven les seves festes. Un cubà el va salvar. Felix ho donava tot als seus amics, als negres i als cubans, creient que també a ell li ho havien donat tot.

La casa de Felix era l'ambaixada per als bascos a l'Havana. A qui li importava el bell palau de Zulueta i Presó, si el petit apartament de Felix estava obert!

Al nouvingut li assaltava sempre una sorpresa:

– Menjaràs calamarsons en tinta!

– Al Carib no hi ha calamarsons.

-Que no està? Bé, perquè jo els vaig comprar a la vora de la mar.

Ambaixada i restaurant basc, mercat del tabac i comitè bolivarià, San Mamés i catedral de l'òrgan oriental. I la filosofia de la felicitat, en qualsevol cantonada, Felix, meravellat i feliç de la vida.

A principis de l'estiu passat, el vaig portar amb cotxe cap a l'Havana. Aquesta nit es va produir una tempesta i li vaig dir que no havia dormit.

– Jo tampoc he dormit… –em va dir.

Jo havia arribat la tempestat per l'oest i ell deia:

– No, ha vingut de Barako!

Sense el desig de discutir metereológicamente:

– Però ha estat fort eh…

-Terrible!

I del carrer 94 de Plaia, gairebé arribem al túnel de Vedada, parlant del temps i ell del desolladamiento nocturn.

– Avui tampoc podré dormir, però tranquil.

-S'ha anat la tempesta, Félix?

– No, s'ha quedat a casa, demà agafarà l'autobús per a tornar a Barako.

– Fot, Felix, jo em referia al temps.

– Jujuju, ets tu el nen del carrer!

Així era el nostre amic, l'exemplar insubstituïble de la col·lecció d'amics que guardàvem sol·lícitament.