Semblava un quadre pres pel surrealisme: Un helicòpter de la Policia passava a gran velocitat per sobre dels camps de patates i dels caps de la gent, els ertzaines amb la cara tapada corrien d'un costat a un altre, amb una porra a la mà, seguint als veïns per la muntanya, si haguessin pogut caçar, i el ritme constant dels pelotazos sonava amb rapidesa. Crits, plors, panteixos i ferides. Si no hi hagués banderoles contra el TAV, pensaríem que era en 1977, el Camp d'Arazuri, al costat de Pamplona, i les que allí es congregaven fugint de la repressió policial al final de la Marxa de la Llibertat.

Però no, va ocórrer en Urbina, en el segle XXI. El moviment contra el Tren d'Alta Velocitat va organitzar una manifestació aquell dia, sota el lema AHT Gelditu! De la mà d'Elkarlana, “per a demostrar que el projecte es pot parar a través de la mobilització”. En resposta a la convocatòria, més de 4.000 persones es van congregar en aquest racó alabès, moltes d'elles en autobusos, superant els controls de la Guàrdia Civil. El lloc triat no era precari, tres anys abans s'havien iniciat en Urbina les obres de la denominada I basca i amb el temps es va convertir en un dels principals focus de protesta contra ella. En una consulta popular, els veïns d'Urbina van rebutjar la “catifa de ferro”: 109 de les 125 persones censades es van mostrar en contra.

La manifestació va partir de la plaça i al final de la mateixa centenars de persones es van acostar pel seu compte a les obres entre Urbina i Erretana per a “ocupar”, amb una asseguda simbòlica pacífica, el ferrocarril, que encara no era més que un terraplè. Els ertzaines van assaltar de manera sobtada als ocupants que es trobaven més a baix en el talús, i una vegada que la situació es va tranquil·litzar, van començar una persecució de tres quilòmetres que molts no oblidaran fins al poble, colpejant, ferint i capturant a molta gent. Vuit persones van ser detingudes. La paraula emboscada aquí no està de més.

El silenci d'alguns mitjans que estan sota el control de les grans empreses era evident, mentre que els altres només van publicar informació de les agències, destacant la dada del Departament d'Interior: que els manifestants havien tirat pedres i que hi havia sis agents ferits. Per contra, AHT Gelditu! En les webs de la coordinadora i altres grups i ràdios lliures s'han guardat els testimoniatges de les víctimes de la ciutadania, i també podem veure imatges editades per Eguzki Bideo en Youtube, sota el títol “Eskuak gora! Mans a dalt!”, s'escolta per la boca d'una dona quan la gent està obligada a entrar en un túnel ple d'agents. A continuació, els trets. Perquè el moviment social no condicioni en el futur als poders, és necessari treballar la seva història “des de dins” i per a això hi ha fonts orals: “La memòria col·lectiva es materialitza en un espai polític conformat per aquestes subjectivitats”, ha explicat la historiadora Laura Benadiba.

“El pitjor va ser quan arribem al túnel sota l'autopista, on ens esperaven més policies –diu un dels testimonis-. Cansat de córrer, tenia set i estava molt nerviós perquè veia quina era l'actitud dels ertzaines (...). Va ser terrible, la gent cridava dient que ja no estàvem en el camp; a més de les porrades es va carregar amb pilotes i els tirs sonaven molt”. Diverses persones van resultar ferides per trets de pilotes a uns dos metres d'altura, segons les mateixes fonts.

Al poble d'Urbina també es van viure situacions desagradables: els ertzaines van entrar a la casa comunal o en la pista de bitlles i van localitzar a l'atzar a diverses persones que estaven refugiades allí; també van posar les esposes als ferits en l'ambulància i van registrar un a un als quals anaven en els autobusos. “Mai havia vist tanta brutalitat. He intentat explicar-ho tot ràpidament, però no m'he ficat en altres detalls –es lamenta un altre testimoni–: pallisses a la gent que cau a terra, malediccions... Els cops i la intimidació que jo vaig rebre no van ser una excepció”.

Inici de la criminalització

La secció d'Interior, dirigida per Javier Balza, va intentar portar als vuit detinguts a l'Audiència Nacional espanyola, però el jutge Santiago Pedraz es va inhibir dient que “no hi havia delicte de terrorisme”. Aquest detall no va passar desapercebut i el moviment contra el TAV va denunciar l'intent de criminalització: “Han volgut donar una lliçó davant la desobediència civil massiva”.

Fa temps que en alguns mitjans s'estava tractant de vincular les accions contra aquesta infraestructura amb les amenaces d'ETA. En 2008 el grup armat va assassinar al líder d'una de les associacions empresarials que estaven construint el TAV, Inaxio Uria, en un comunicat emès el 21 de gener de 2009 en el qual assegurava que havia matat per no pagar l'impost revolucionari i per la seva responsabilitat en la construcció del TAV. Després d'això, van emmarcar tota oposició al ferrocarril sota una “estratègia terrorista”: els ecologistes també formaven part de la “ETA civil”. El Govern Basc es va adherir a la teoria de portar els processos judicials d'Urbina fins a Madrid.

Les mobilitzacions es trobaven en el seu apogeu en aquest moment. Un any abans, 15.000 persones s'havien concentrat en Arrasate contra el ferrocarril i als pobles es realitzaven cada dia espectaculars concentracions i accions, ara un interrogatori, ara una protesta contra les actes d'expropiació. Però tot aquest moviment no va sorgir del no-res, sinó que s'havia gestat des de feia anys.

25 anys de moviment múltiple

L'Assemblea Contra el TAV es va crear en 1993. Per a llavors, l'avantprojecte de traçat ideat per l'enginyer José María Elosegi ja funcionava en les oficines de diverses institucions i partits, d'anada i tornada. No obstant això, la ignorància dels municipis afectats va ser tal que en 1994 els ajuntaments de Iurreta i Aduna van ser els primers a presentar al·legacions per a sol·licitar dades. Es pot observar en els adhesius humoradas contra el TAV dels anys 90 i 2000, que aquest moviment ecologista coincidia amb altres corrents anti-desenvolupistes de llarg abast: “Aquí venen els desenvolupistes a Euzkadi azkatzera” (sic) diu un d'ells, “Pastís Euzkal. Tots paguem i els de sempre mengen”, l'altre ... Sense limitar-se al conservacionismo, unien el projecte del TAV amb tot un sistema a canviar.

Amb el començament del mil·lenni AHT Gelditu! La creació de la col·laboració va servir per a mantenir una mínima coordinació, però el moviment va continuar sobretot a les comarques i pobles. En 2004 van presentar una alternativa al “tren social”, secundada per sindicats com a ELA, LAB i EHNE. Aquest camí possibilista va generar gran inquietud en AHT Gelditu! entre els diferents grups que estaven en la coordinadora, perquè el ferrocarril –i el que el substituïa– estava en contradicció amb la idea fins llavors de parar, sí o sí: “Un pregunta quin és aquest real tan bonic que es vol fer amb el TAV”, deia un dels membres de l'Assemblea Contra el TAV.

Urbina, espai de resistència

La realitat, no obstant això, es va convertir en el TAV quan es van iniciar les obres l'any 2006. El que no era més que un fantasma invisible, es va encarnar en un autèntic ciment i ferro – es pot llegir en un adhesiu “Alarma vermella!”, perquè a Itsasondo estaven a punt de començar els sondejos. Les primeres adjudicacions les va fer el Ministeri de Foment entre Legutiano i Urbina. AHT Gelditu! es va reunir en Legutio per a analitzar com donar resposta al projecte: “alentir al màxim” i d'aquesta manera, van considerar important “la lluita ideològica”.

Així, Urbina es va convertir en un “centre de resistència ” contra el TAV, i entre altres coses, es van organitzar diversos campaments en la zona. En molts llocs es va obrir una anomenada a l'acció directa. “Boicot i sabotatge als enemics d'Amalurra!”, diu en una dels seus adhesius el mític sol antinuclear. En veritat, es va aconseguir alentir la marxa de les obres, que en tres anys a penes havien avançat. No obstant això, després de l'emboscada d'Urbina, la I Basca va tenir un gran impuls: Eusko Trenbide Sarea va adjudicar 10 dels 17 trams que estaven en el seu poder entre 2009 i 2010.

A partir de llavors, es van succeir nombroses protestes espectaculars, com l'ocultació de quatre activistes en les mines que travessaven el TAV a Itsasondo al juliol de 2010 –vuit anys després han estat jutjats i multats–. Mou-te! el moviment desobedient la va tenyir de fluorescència per a atreure l'atenció dels diversos rius. Però la desmobilització era evident als pobles d'Àlaba, Guipúscoa i Bizkaia on anava a discórrer la I basca –en canvi, a Navarra des de llavors s'han reactivat les iniciatives contra el corredor del tren ràpid; i en Lapurdi el projecte està paralitzat–. En 2012 l'Assemblea Contra el TAV va ser una de les causes de la seva dissolució “la frustració generada per la destrucció local”.

Desactivació del moviment de massa

Els detinguts en Urbina van ser mantinguts durant tres dies en situació d'incomunicació per part de l'Ertzaintza. En molts llocs es van realitzar concentracions per a demanar la seva llibertat i rebutjar l'actuació de l'Ertzaintza. Els familiars de diversos detinguts també van denunciar públicament el tracte rebut en la comissaria i la falta d'informació sobre aquest.

Deu anys més tard, la importància i la gravetat dels successos d'Urbina es pot mesurar amb una visió més àmplia: l'ús indiscriminat de les pilotes de goma, les discrepàncies dels col·lectius ecologistes, la desmobilització ciutadana, l'acceleració de les obres del ferrocarril per part de les institucions, fer sentir a la societat que el TAV era “irreversible”… Però, sobretot, ara sabem que en aquells camps de patata la lluita contra la construcció va aconseguir no ser criminalitzada.