La Korrika ocupa un lloc important en la teva vida. D'on li ve l'afició?

Als dotze anys, el meu pare em va dir, no espectador, que havia de participar. Com jo volia entrar en l'equip d'hoquei, vaig mesurar el jardí de la casa i li donava set voltes al dia, un quilòmetre en total. Vaig entrenar per a poder entrar en l'equip d'hoquei que em concentrava en aquest quilòmetre del dia a dia. La veritat és que no sabia res d'hoquei, el meu era córrer.

Per contra, vas haver de defensar amb força que ser dona no et tornava incapaç de córrer.

Els homes s'acostaven a la meva mare i li preguntaven què li passava a la seva filla i per què corria. A molts els semblava estranya i especial. Quan vaig començar a córrer seriós en les carreres de fons i de llarga distància, algunes dones van mostrar les meves reticències d'acceptar el que feia, eren les dones les que entraven amb mi. Al principi passava d'elles, però després em vaig adonar del que ocorria: “No participen perquè tenen por”. I jo volia canviar aquesta actitud, perquè sabia que el sentiment de córrer és meravellós, que et fa sentir-te autònom i poderós. Volia compartir aquests sentiments amb les dones.

Quan vas córrer la primera marató de Boston, el vas trencar amb la tradició. Imagino que vas provocar actituds diverses en la gent.

Hi havia molts mites sobre les dones i l'esport: Hi havia creences com “et convertiràs en home”, “et sortirà el pèl en el pit” o “et caurà un utero, mai tindràs fills”, la qual cosa espantava a les dones. Aquests missatges em semblaven una ximpleria, perquè la idea de córrer 42 quilòmetres era un repte per a mi, no una impossibilitat. Quan em vaig adonar de tots aquests mites i de la influència que tenien en les dones, em vaig sentir molt decebut i vaig voler transmetre la convicció que podien fer moltes coses a les dones.

Als homes els feia por que la korrika pogués afectar d'alguna manera les seves esposes, la qual cosa els feia desconfiats. No obstant això, quan vaig començar a córrer, els homes van pensar que era una bona idea, els agradava veure'm córrer. Però canviar les coses va trigar bastant.

Potser el temps que porta desmuntar la ideologia que hi ha darrere de la tradició?

Sí, aquesta ideologia calia trencar-la. Si ningú ho fa, la gent et diu que “no es pot fer”. Per això vaig dir “ho faré”. Vaig sofrir les conseqüències: El director de la marató de Boston va voler tirar-me de la carrera i després em van expulsar de la federació, no em van deixar participar en res. Jo vaig continuar corrent i em van convidar a participar en altres carreres. Crec que quantes més vegades em va veure córrer, més dones es van animar a córrer.

A punt de ser expulsat de la marató de Boston, la teva parella i entrenador et van ajudar a acabar la carrera. Com et va fer sentir aquest gest?

Jo no volia que la meva parella vingués a la carrera. “Tu no hauries de venir a la carrera perquè no ets corredor” li vaig dir, i em va respondre “si tu pots fer-ho, jo també”. Era molt vanitós. Bon atleta sí, però no bon corredor. Quan va tocar al director de la carrera que va voler tirar-me, em vaig enfadar molt amb ell, perquè jo no colpejava a la gent, perquè no soc violent. Però aquest home em colpejava, volia llevar-me el dorsal. La veritat és que la meva parella em va ajudar. Per tant, podem dir que un home em va agredir i que un altre home em va salvar. Però en aquest moment jo també em vaig convertir en actiu, perquè la meva decisió va ser acabar la carrera, assumint la meva responsabilitat sobre la decisió. L'entrenador també em va ajudar molt durant tota la carrera, perquè creia en mi, perquè vaig entrenar moltíssim.

Li he llegit que en el moment en què es va produir una disputa amb el director, vostè va sentir por. Però vostè va ser capaç de convertir aquest sentiment en força per a aconseguir el seu objectiu.

Em vaig espantar en veure'm atacat. No sabia el que havia fet malament. Vaig pensar que havia fotut la carrera, però sabia que si no arribava al final la gent no creuria que les dones fossin capaces de córrer la marató. “A pesar que les dones s'esforcen per fer aquestes coses, no són capaces de fer-ho”, dirien, així que havia de demostrar que era capaç d'acabar la carrera.

Seguí corrent, recollint les meves forces i perdent la ràbia. El director era un ignorant, li vaig perdonar i vaig continuar corrent, pensant “et convenceré després”. També vaig sentir ràbia per les dones, em preguntava “per què no hi ha més dones amb mi?”. Em vaig adonar que si haguessin tingut l'oportunitat de córrer serien allí, i vaig arribar a la conclusió que havia d'ampliar la possibilitat de córrer a més dones. En aquell moment la marató es va convertir en un recorregut professional, un pla de vida.

Ha defensat que les dones tinguin lloc en els esports masculins, però també veu la necessitat de carreres per a dones. Hi haurà qui digui que les idees són incompatibles.

Quan he organitzat carreres exclusivament per a dones, molts homes m'han dit: “Tu vas trencar la barrera del gènere, per què ara només organitzes carreres per a dones?”. Jo els contesto que hi ha diverses raons diferents. En primer lloc, permet a les dones participar en un entorn que no els genera por. D'altra banda, les dones han d'aprendre que són capaces de desenvolupar una estratègia, de responsabilitzar-se del seu ritme, i crec que l'única possibilitat d'interioritzar-lo són les carreres per a dones. Córrer dones i homes junts és una cosa bella, però a vegades necessitem el nostre propi espai.

Gairebé tots et representem amb la foto històrica de 1967, soc i és que ha passat mig segle i continues corrent. No estàs trencant el límit de gènere i d'edat?

Cada vegada són més les que publiquen les meves fotos actuals, i això és interessant. “Ets massa feble, massa fràgil, no pots fer això, posa't, tranquil, et pot donar un atac al cor”, es diu a les persones majors. Quan molta gent parla d'ancians, fa 50 anys es parlava de dones.

Què t'ha aportat el camí des que va acabar la marató de Boston fins avui?

Estic molt més orgullós de continuar corrent després de 50 anys, que d'aquella primera marató. Soc la primera dona que corre la marató de Boston i ho fa 50 anys. No és una prova que jo soc genial, sinó una dada que ve a dir que fa mig segle hi havia molt poques dones que corrien. Crec que hem contribuït a crear una revolució social, perquè avui dia milions de dones corren, reforçant la seva autoestima, confiança i salut. Aquest és el missatge que hem de traslladar a les generacions esdevenidores, aquest és el que canviarà el món.