Amb el començament del nou any, tots vam desitjar la felicitat als altres, amb l'esperança que el futur ens porti més llum que el passat. Efectivament, en aquests temps en els quals el present se'ns presenta trist –avanç massa lent del procés de pau, expansió de la misèria social, decadència del basc, triomfs de l'extrema dreta, canvi climàtic, opressió dels migrants, etc.–, molts esperen per al futur i treballem en aquesta esperança.

Ens precipitem en tots els camps, presa de la pressió de solucionar els problemes urgents, permetent-nos detenir-nos massa i alimentar-nos seriosament de la calúmnia. La necessitat de la contemporaneïtat i de la preparació del futur ens ajuda a transformar les accions i les paraules del dia a dia. No obstant això, la llum del passat ens és necessària en aquests deures, i em sembla que aquesta llum és cada vegada més escassa.

Considero un exemple concret la greu situació dels arqueòlegs prehistòrics del País Basc francès. Per a dir les coses com són, en aquesta comarca només es trobaran dos arqueòlegs professionals de seixanta anys: un d'ells analitza la primera presència humana i l'altre les petjades dels primers agricultors. El valor de les seves recerques és conegut, tant al País Basc com a l'estranger. Les gents locals mostren el seu interès per aquests dos joves acudint a les xerrades que realitzen als pobles, convidant-los a les classes. Però heus aquí que no han trobat cap entitat local que pogués finançar les seves recerques, i per tant, no com a professionals, però haurien de seguir els seus registres com a voluntaris, esbossant el seu ofici fora del País Basc, en territoris estranys on l'arqueologia té valor oficial.

És clar que el desenvolupament de l'arqueologia local recauria en el nou Col·legi Basc, emprant aquests dos joves d'entre tants funcionaris recentment contractats. Per què no ho fa?

Perquè els tècnics han superat als electes? És per l'ideològicament incorrecte que s'investigui massa el passat? No obstant això, els bascos primer, els altres després, hauríem de conèixer millor la nostra prehistòria; els alumnes i professors voldrien que els manuals en basc repassessin les dades de fa quaranta anys.

He sentit dir que els propis bascos del País Basc d'Iparralde obstaculitzen a pler l'arqueologia prehistòrica, és a dir, l'arqueologia de l'època en la qual no es troben restes del basc, amb l'esperança que destruís el “relat nacional” que tenen de si mateixos i de la seva llengua.

Jo no crec que això sigui cert: els relats nacionals, els mites, són imprescindibles per a la supervivència d'una llengua i una cultura –Asisko Urmeneta ho ha demostrat molt bé a través de la figura de Gartxot; però no crec que la majoria dels bascos tinguem por a noves recerques científiques, perquè no volem salvar la nostra llengua i la nostra cultura només per raons històriques. Crec que, al revés, l'única institució que té la capacitat de sostenir l'arqueologia prehistòrica professional al País Basc francès no ho vol fer perquè no té en compte l'essencial del nostre patrimoni: només para esment a les necessitats culturals contemporànies més greus, participa en la negació del nostre passat.

Eneko Bidegain participa en l'assaig Territori i Poble (Pamiela, 2018) de l'entitat integradora: També tinc esperances de futur, una institució que faria costat a investigadors de tot el País Basc en el camp de la recerca, una organització de futur que ens aportaria la llum del passat.