Els bascos no tenim avui dia un sistema educatiu propi, com tampoc tenim un sistema propi de salut o hisenda, o què dir, un govern propi. Aquest és el nostre problema, que sent un poble dominat, se'ns ha raptat el poder de gestió de la pròpia identitat o el control sobre el nostre, perquè sempre intenta enderrocar les institucions locals per a poder imposar les seves. Tots els Estats ocupats tenen en el seu territori institucions pròpies de l'ocupant, per la qual cosa és molt important per a aquests pobles saber fer bé la diferència entre el que és seu i el que no és, perquè en el punt de partida de tota anàlisi està aquesta dicotomia entre el seu i l'aliè.

En el nostre cas, l'antítesi més general es defineix en els adjectius basc(duna)/espanyol-francès, cadascun dels quals pertany a entitats molt concretes i incompatibles.L'espanyol o el francès són equivalents a aquestes dues nacionalitats, així com als seus respectius territoris, institucions, llengües, etc. El País Basc també expressa una nacionalitat, la del País Basc, amb els nostres territoris, institucions, llengües i altres elements, com és evident.

Com es pot deduir fàcilment, són poques les institucions basques vigents al País Basc –si almenys entenem que són les que els bascos dissenyem, creem i vam governar per a nosaltres–. I molt, per contra, els espanyols i els francesos, són el senyal i la conseqüència de la imposició d'aquests estats. Però si això és així, no us sembla rar que gairebé totes les institucions que tenim a Euskadi siguin designades com a basques i que no hi hagi gairebé cap etiqueta francesa o espanyola?

Prenguem com a exemple el cas de l'escola pública basca. Jo soc partidari d'això, per descomptat. Una educació per a tots els nens i nenes d'Euskal Herria, pedagògicament digna, gestionada pel nostre Estat, pública i nacional, i per tant vàlida per als nens i nenes de Tudela i també per als de Ziburu. Però amics meus, qui pot veure una cosa així a la nostra casa? L'educació que aquí s'administra és la d'Espanya o la de França, perquè per a tot el territori sota el seu control els estats estableixen un sistema tan fonamental com el de l'educació, i per a aquests dos estats dominants, com no, també als pobles que els dominen i que volen espanyolitzar/afrancesar radicalment, com hauria de ser evident.

Donar l'etiqueta basca a organitzacions que realment no són nostres és un risc en dos sentits. D'una banda, camuflant l'exili, fent de l'esquer una devastació amb l'aparença del nostre. I, d'altra banda, cobreix i oculta el buit de la manca. Per a què crearem el que ja tenim? Encara queda per fer l'escola pública basca, perquè els estats són les úniques institucions que tenen capacitat per a crear un sistema públic, i els euskaldunes, com sabem, estan esperant que es posi en marxa de nou. Precisament amb la voluntat d'omplir aquest buit van sorgir les ikastoles, una sessió molt aplaudible per a estructurar el sistema nacional d'educació dels bascos. Però, què ha passat? Si no s'activen les estructures polítiques estatals que seran propietat de les nostres pròpies institucions, la qual cosa ens ha demostrat dolorosament és que sempre es recupera dels dominadors.

Tenir un sistema educatiu propi significa que oferim una educació adequada a les necessitats dels euskaldunes, tant a Tudela com en Ziburu. I que tenim el poder suficient per a fer-lo, ben articulat entorn d'una estructura política superior. Això no ocorre encara. No en l'anomenada escola pública basca, ni en la ikastola; en Ziburu, on França continua controlant l'educació; i a Tudela, on Espanya té el control. Encara que es faci en basc.