“Hemos aconseguit superar la barrera. Ens acompanyen una dona nigeriana i un fill autista, al costat d'altres amics que acaben de passar el Mediterrani en pastera. Cada setmana repetim un viatge així, com fan altres xarxes solidàries, com els mugalaris d'antany”. Es tracta d'una de les desenes d'experiències que els amics de la Xarxa Artea han viscut en els últims anys. A més de ser conscients que moure's lliurement pel món és un dret, el porten a la pràctica. “Desobeïm al sistema per a practicar l'obediència als drets humans”. Se'ns coneix, però la peculiaritat d'Artea és que, a més d'expressar-ho, ho fan. “Portem cada setmana a la gent on vol i ajudem als qui decideixen quedar-se aquí a aconseguir papers i a facilitar eines per a desenvolupar una vida digna. Sense reivindicar, ho fem, i punt”. Parla Mikel Zuluaga, un dels creadors d'aquest projecte. “Abans de la crisi global portàvem a la gent, però la creació de la iniciativa Ongi Etorri Errefuxiatuak va estendre la nostra capacitat i capacitat”.

En 2016 l'Ajuntament d'Artea va posar en marxa un concurs per a rehabilitar un edifici de la plaça de la localitat. Van presentar el seu i van guanyar l'adjudicació, i amb la suor de molts ciutadans i solidaris, van condicionar l'edifici per a oferir un espai segur i confortable a les persones que el necessitin. Es diu Artea Herriko Benta. A més d'albergar a desenes de migrants, és un espai per a autogestionar el projecte i oferir als transeünts una solució laboral mitjançant un taller de bar, restaurant, allotjament, comerç de productes locals i arranjament de roba. A més, en la zona hi ha un obrador de pa i pastisseria.

Tenen llogada la casa contigua a la venda, destinada als quals han decidit viure aquí, i un altre edifici de la localitat, utilitzat per als quals esperen que es desplacin. També tenen relació directa amb diferents espais fora d'Artea: alguns en lloguer, els propietaris que han compartit voluntàriament i altres han ocupat. En alguns barris de Bilbao, com Zierbena, Guernica, Arrigorriaga o Amorebieta-Etxano. No volen créixer més, han optat per la via de la descentralització, perquè estan generant més experiències semblants. “Mentre els bancs tinguin centenars d'habitatges buits i les persones dormen al carrer, l'ocupació serà il·legal però absolutament justa”, afirma l'advocada urruñesa Olatz Talabera, membre de la xarxa que està habilitant un espai per a persones migrants en situació precària en Amorebieta-Etxano. Després de conèixer l'experiència d'Artea, van començar durant 15 anys a ocupar un edifici abandonat per un banc i a adaptar-lo en auzolan (pintar, aconseguir mobles, renovar sòl, cuinar i lavabos…).

En l'actualitat viuen entre 70 i 80 persones migrants. Més de la meitat són dones i un terç són nens –uns 20–. Són d'uns quinze pobles, cadascun amb la seva llengua, les seves creences i els seus costums. Més que d'on venen, ho fa el present. Alguns estan aprenent, uns altres treballant, i la majoria està esperant que es dirigeixi cap a la següent parada del seu recorregut. Per tant, en els últims dos anys i mig han rescatat, secundat i “revitalitzat” a un gran nombre de persones de l'exclusió. Aquesta és la paraula de Yolanda Oquelí, guatemalenca. “Em va sorprendre que trobés aquest projecte que reuneix un defensor dels drets humans, a un migrant o a una persona que ha hagut d'abandonar la seva pàtria per la força, de front, sense jerarquia. Sense ser jutjat pel seu origen, passat, idioma o color de pell. Ens ha permès tornar a viure, perquè no vivíem al nostre poble, era una persecució constant. Veure als meus fills creixent no té preu, perquè a Guatemala la tensió no els deixava créixer, no podien ni anar a estudiar pels intents de segrest que van sofrir per ser els meus fills. Mikel diu que la solidaritat és una paraula petita, però si l'assumim íntegrament, les conseqüències són gegantesques”.

Igual que Oquelí, alguns membres tenen un perfil més polític, uns altres han deixat les seves llars per motius econòmics, d'assetjament de gènere, de desafecció… “Tots són legítims”, diu Malu Egiluz, un incansable agricultor de Zeanuri i un dels pilars del projecte.

El saló, la rentadora, la
cafetera, les neveres, el magatzem de menjars… tot obert, de tots i sense cadenat. Les persones que estan a l'espera de tornar a sortir tenen garantida l'habitació, el desdejuni, el menjar i el sopar, així com les classes per als fills. Els que han decidit quedar-se al País Basc també tenen cuina a les seves cases, i els que no tenen treball, reben setmanalment una cistella de productes locals. En el cas d'aquests últims, “l'important és oferir-los eines per a no dependre de ningú i viure amb dignitat, és a dir, procurem oferir-los la possibilitat de treballar per compte propi o d'estudiar una professió, i regularitzar la seva situació, sobretot en l'obtenció de permisos de treball i de residència”, ha subratllat Egiluz.

Han format un equip humà divers i canviant. Molts d'ells han passat per moltes vivències traumàtiques. Com han aconseguit espais i ambients de respecte sense control jeràrquic?

“A tot el que vingui aquí el primer que li diem és que deixi fos els comptes negatius que porti en la motxilla i que només entre en positiu”, diu Zuluaga. Han donat molta importància a crear un clima de confiança des del principi. Insisteixen que la cura mútua en primera línia és per a ells fer política. En opinió de Zuluaga, la clau està en el fet que tots siguem iguals en el dia a dia. “No hi ha jerarquia, però sí que hi ha poder, perquè ens veuen com un model de botí. Per què? Si el migrant va a una institució pública, no li fan cas, però és diferent jo, un home blanc, si em vaig. Aquí apareix la figura del poder. La nostra missió és enderrocar aquest poder. I això només s'aconsegueix en el dia a dia. Quan et veuen fent pedra, netejant el bany… És treballar des de la falta de poder.”

I per a això, no donen importància al balafiament de forces per a organitzar-se contínuament. No fan moltes assemblees, només quan hi ha necessitat de tractar temes concrets. “No volem crear cap altra organització o organigrama, sinó dedicar les nostres forces a treballar i compartir ambients de confiança. Per descomptat, sorgeixen problemes, però com els que succeeixen entre veïns i companys de treball, vinculats a la vida quotidiana: algú es queixa que algú més surt del bany en calçotets, perquè el porc renta menys que la síndria… i coses així”.

El masclisme zero, el racisme zero
En totes les comunitats sempre hi ha elements que compleixen la funció de lligament: religió, cultura, ideologia… Diuen que l'art és un assaig social, perquè el sòl comú dels seus membres és molt diferent. “Per exemple, jo no soc creient, però entenc que sigui algú. Per tant, la nostra terra comuna és la laica, perquè tots entenem que no hem de canviar l'altra, per exemple, perquè deixem de ser musulmans o agnòstics; la idea és crear un espai des de la normalitat”, diu Zuluaga.

Però hi ha dos temes, dos “problemes estructurals” en els quals el col·lectiu pot intervenir: el racisme i el masclisme. “Moltes persones venen amb registres que no són els nostres, sabem el que està ficat el mascle del masclisme a tot el món, començant per nosaltres. I, per a garantir el respecte mutu, hem de treballar el masclisme. També el racisme, però en un altre nivell, i sobretot el racisme de classe”.

Ajuda i denúncia, de la mà de les
ONGs mantingudes pels Governs, dels espais públics que donen menjar i llit, de la caritat dels diversos devots… Encara que el tema de la migració té una profunda i evident arrel política, sovint apareix lligat a l'assistencialisme acrític. En l'art no entenen l'ajuda sense fer una denúncia i una crítica política a qui crea el problema. “Molta gent s'acosta per compassió, però la qüestió és com fem que aquestes persones també se sumin a la denúncia. Perquè no vengen només a portar-los les seves robes, sinó perquè entenguin el motiu. Hem de preparar-nos com a poble per a la solidaritat a llarg termini. Perquè les persones arribaran aquí, sí o sí. Per tant, és millor que ho fem amb cordialitat i amabilitat, amb solidaritat, des d'una perspectiva internacionalista”.

La “escola alternativa” que han organitzat podria ser un exemple pràctic d'aquest enfocament. Per exemple, els que no tenen passaport i estan esperant que es desplacin no poden entrar a les seves filles i fills a l'escola pública. Per tant, “com l'Estat, les institucions públiques, no donen resposta a aquesta realitat, nosaltres, els moviments socials, hem omplert aquest buit”. Una aula de la Casa de Cultura s'ha convertit en una escola. Realitzen sessions de tres hores diàries, amb dos educadors i dos pares. Més que una educació formal, es tracta d'oferir als nens un espai segur, agradable i divertit. Avui dia, al voltant d'una vintena de nens i nenes de diferents procedències conformen aquesta petita torre de Babel.

“Antes vam estar
a Barcelona i tot era diferent. Aquí ni jo ni els fills hem notat el menyspreu o el racisme. Pot ser que us sembli un assumpte insignificant, però hi ha gent que anomena a la porta de la casa i ens diu el que ens ha vingut, ‘Yolanda, mira, si necessites alguna cosa, aquí estic al meu costat’. Sense saber gairebé qui érem, simplement perquè acabàvem d'arribar… La dona de Costa d'Ivori que viu amb nosaltres també està sorpresa que ningú li hagi negat la mirada en el barri i en la plaça”. L'experiència d'Oqueli resumeix l'ambient de respecte que ha presidit l'Art. Marta Chuk també està molt agraïda per l'acolliment de la ciutadania. “Al poble ens han rebut sense prejudicis. Ens han conegut com som, sense quedar-nos en la història que tenim darrere. En la meva petita botiga de la plaça es reuneix la multitud de nens i nenes del poble a la volta de l'escola, i cap pare ni tan sols ha dit “no et vagis allà, és gent diferent”. Tot el contrari, m'han ajudat”.

Zuluaga ha advertit immediatament que la xenofòbia que està dormint viu en tots els pobles i en tots nosaltres, i que per això cal treballar contínuament el respecte mutu, perquè és una cosa que es pot trencar fàcilment. “Aquests temps, lamentablement, no són els més adequats. Bufa pel feixisme en tota Europa”, afegeix Egiluz. “El feixisme està ben construït. La frase ‘Els nadius primer’ és tan dura com poderosa. Però no és el mateix pensar ‘Què fa aquest negre en la cuina!’ o expressar-ho sense objeccions”. La legitimitat i la força acumulada del projecte incideixen en aquest tema. “Potser no tots ens miraran bé, però estic segur que ells tampoc faran el pas de venir a parlar mal de nosaltres”, diu Oquelí.

Tots subratllen que la connexió entre dir i fer ha estat fonamental per a l'èxit del projecte. Oquelí ha posat paraules a aquesta idea. “Mikel no podria reivindicar el respecte si ell no el practiqués en el dia a dia. La gent local que ha impulsat el projecte d'Artea ha estat un exemple, el que diuen el porten a la pràctica i això ha influït molt en la resta. La gent d'Artea és un exemple i el projecte d'Artea és un exemple per a tota Europa”.