A mitjan agost, Bandcamp va llançar el seu segon disc sobre el Sòl Fred. La pròpia plataforma ho va incloure entre els set discos més interessants que es van presentar al llarg d'aquesta setmana. L'equip a penes ha tingut necessitat de màrqueting. Tampoc tenen xarxes socials. La boca a boca és el seu instrument de difusió. El disc s'ha posat a la venda al llarg d'aquest mes en format físic.

Sent de la costa i amb aquest nom, t'han confós amb el surfista?

Sí, moltes vegades i a més som de la mateixa edat. Ell de Zarautz, jo de Getaria. Record que en l'època del Messenger se m'unia molta gent, mirava el perfil i molts tenien alguna cosa a veure amb el surf. Llavors entenia la cosa. Després, quan vaig viure a Barcelona em preguntaven moltes vegades: “Ets surfista?”. I jo: “No, no, sento fallar, però no soc jo”.

T'ha influït alguna vegada la música de surf?

De jove vaig tenir l'oportunitat d'entrar en l'univers de clàssics com Dick Dona-li, Link Wray o The Ventures. És bell viatjar des de l'imaginari de les platges de Califòrnia als llunyans deserts de Sergio Leone amb unes notes de guitarra sense llenguatge, sense veu, amb reverb.

Cap professor de guitarra?

No, mai ho he tingut. Sempre he après a casa. De jovenet vaig assistir a classes de solfeig per influència dels meus pares. A molts els costa entendre que encara es pot anar a l'essència de les coses sense l'estudi acadèmic.

Quins eren els teus referents musicals en la joventut?

D'una banda, la influència del punk basc dels anys 80 va ser inevitable: r. i. p., Eskorbuto… Però després ens van agafar els de la nostra època, els que sortien d'aquest punk bàsic: Jo, Lisabö… Tractàvem de tocar com ells amb les nostres enormes limitacions. Ets jove, ho reps tot com una esponja.

Va cridar abans la seva atenció el disseny o la música?

Els dos han caminat bastant junts. En l'època anterior a Internet compràvem els cassets, els CDs… i tenir l'objecte entre mans era molt important. Emocionalment era una altra cosa, i en això influïa molt el disseny, la lectura de les cobertes, les lletres, el contacte amb l'objecte... Encara que no sigui conscient, l'aspecte visual, el gràfic i el tacte eren importants, i a poc a poc el vas recollint. Però abans va ser la música i en relació amb això el disseny.

Amb Oki Moki, vau obtenir un bon acolliment l'any passat. Us vau moure bastant. Enguany heu tret el segon treball amb Arrodeak, en la Terra freda. Funciona el boca a boca si és el cas?

Sembla que sí. La nostra manera de funcionar és precisament això, caminar sense pretensions. Fer una cosa honesta: mai hem buscat arribar al públic massiu o tenir èxit comercial. Sense buscar molt, i a través del boca a boca, hem aconseguit concerts, tant amb Oki Moki com amb Arrotzak. Fins ara no hem necessitat més.

Ha esmentat la paraula “honestedat”. Això és el que li demana a un grup de música?

Sí, als grups que es mouen en els nostres paràmetres sí. Entenc que per a alguns grups la música és un ofici, i que cal anar d'un costat a un altre. Cadascun té el seu camí i ho entenc, però en els cercles pels quals jo transito, l'honradesa és imprescindible.

Oki Moki i Arrotzak, a diferència d'ells, tenen en comú la base punk, la diferència en el to i en la intensitat?

La base és molt semblant, senzilla i bastanta simple. En això, paradoxalment, pot influir la música experimental que s'ha vist des de molt jove en el gaztetxe de Getaria. Aquí hem rebut moltes coses: record que tenia 16 anys, un dimecres d'hivern, un grup japonès, tots disfressats de conill fent performance musical, per exemple. I tal vegada per això jo, en fer música, m'he dirigit al contrari, a estructures molt bàsiques. Em sembla que tinc tendència a la cerca de l'essència.

També la melodia, encara que sigui de manera amarga...

Sí, quan ens ajuntem per a fer Estranys, cadascun veníem d'una cosa diferent; i els quatre teníem ganes de tornar a una cosa més elemental, a aquestes estructures més simples que ens tocaven des de jove. Buscàvem una mica més directe. L'estrany té melodia, però és més visceral, és com vomitar des de les coses de la vida quotidiana.

Quines característiques té l'actual enfront de la filosofia do it yourself i el punk dels anys 70 i principis dels 80?

Crec que l'impacte actual d'Internet ha canviat moltes coses. Jo li veig una essència gairebé igual. No obstant això, crec que a Euskal Herria, per exemple, els grups punk dels anys 80 buscaven d'alguna manera l'èxit comercial. En comptes de Do it yourself, diria que seguien la filosofia homemade. Cadascun gravava el seu primer treball en el seu local perquè no tenien res més, però per a mi el do it yourself és més una manera d'entendre les coses: Una manera de dir “no volem arribar”, entendre com un tot la manera de fer música i música. I l'èxit no importa en absolut.

Vostès entenen la música així?

Sí, sí… La música és per a nosaltres una manera de sentir-nos vius, no de viure d'ella. És una forma de comunicació i connexió amb la gent, és a dir, humanament, i no pensant en els núvols de l'èxit. És a dir, per a nosaltres és un èxit conèixer a la gent, connectar amb la gent. Conèixer a gent que gaudeix amb el que tu fas és increïble.

Fent cas al vostre nom, us sentiu aliens a la música d'Euskal Herria?

No, però es veu que cada grup va una mica pel seu camí. El nom va venir perquè els quatre membres del grup estàvem de fer les nostres vides fora del seu poble; vam tornar al poble i així li vam posar el nom al grup, sense pensar-lo massa.

Se senten o no prop de grups amb característiques comunes quant a so?

Nosaltres ens hem mogut més per la manera de fer les coses, i no tant per l'estil musical o el so. Per exemple, comparant amb Oki Moki, no tenim res semblant almenys al nostre voltant. Però moltes vegades ens sentim més prop de grups molt kañeros del gaztetxe de Zarautz que d'un grup de pop de Donostia. Amb el Killerkume de Bilbao no tenim cap mena de similitud, però sempre ens hem mogut en els mateixos paràmetres de funcionament i ens sentim molt més pròxims que molts altres grups. O els de la Vulk.

El significat actual de la paraula underground. Té algun significat?

Veig aquesta paraula molt gastada. Veig que en els grans festivals absorbits per diverses multinacionals joves al tren busquen l'èxit comercial, i tots usen aquesta maleïda paraula… i no sé què pensar. Ho veig molt desvirtuat, confús, veient com ho usen les persones que venen d'un altre món.

Hi ha qui diu que el rock and roll, o que la seva base està esgotada com a agent, i que el nou rock són gèneres de carrer com el rap, el trap, el reggaetón.

Jo veig aquesta afirmació bastant obligada. El trap va esclatar fa dos o tres anys, i caldrà veure el camí que segueix… però és cert que estan canviant les formes del punk: a la provocació i a aquest homemade pocs mitjans potser ara li ha tocat la trapa: fer el que es fa a casa, vomitar el que et demana l'interior, fer i ensenyar les cançons, sense necessitat de treure discos… això em sembla estupend. Trapa, igual que el gènere, és una qüestió de moment, però les noves tecnologies tindran un gran pes en les maneres de fer música.

Escrius i cantes en anglès (Oki Mokin), basc i castellà (Arrotzaken). Hi ha un tret de la vostra generació. Com ve un idioma o un altre?

En Arrotzak teníem clar que parlaríem en basc, i jo des de fa temps tenia ganes d'escoltar i utilitzar l'hitano en les cançons. Em sembla que seria molt adequat per als grups punk dels anys 80; l'hika se sentia en els bars del nostre poble, no diguem en l'ambient dels pescadors, però no en les cançons. Càlid suc de cançons! Si el que vols és arrencar ràbia i malaostia, millor que aquest hitano del carrer! L'hitano és un bon instrument i gairebé mai l'he sentit cantar.

I el castellà?

Nosaltres hem fet molt natural el basc en Getaria, no hem tingut l'amenaça que han tingut altres llocs per a perdre la llengua. I en aquests llocs han sentit de manera automàtica una necessitat de parlar en basca, perquè en cas contrari podrien amenaçar amb perdre-ho. Nosaltres no hem tingut aquesta pressió, i crec que amb una altra tranquil·litat hem escoltat música en anglès, o hem punxat una cançó en castellà, o en rus, o en japonès… i també per a cantar, com a instrument d'expressió, he sentit el desig i la necessitat de transmetre algunes idees en castellà.

Però també en basc sents la necessitat…

Sí, i amb Arrotzak faig moltes lletres en basca. Crec que el millor per a moltes coses és el basc.

Què ha estat per a tu el gaztetxe de Getaria?

Un lloc on se m'havia obert el cap i se m'havia rebentat. En els últims quinze anys s'han reunit més de 300-400 grups, i de tota mena, de llocs, estils i formacions molt diferents. Una gran escola. El gaztetxe és un lloc en el qual hem anat superant molts prejudicis. I hem après una manera de fer les coses.

Per exemple?

Per exemple, molts grups que han vingut de fora ens han ensenyat la humilitat. Sopar amb nosaltres en el gaztetxe, i quan un ha recollit i netejat el seu plat, per exemple. Perquè ens ha succeït el contrari: que hi hagi grups d'aquí que després d'organitzar els concerts, la seva actitud sigui molt diferent, que hi hagi queixes. Hem après a baixar la humilitat i l'ego. “No soc més que ningú i no haig de demostrar res”. Tot ho fem entre tots.