Què fa vostè dient que és un mal orador?

Sí, doncs, que soc un mal orador.

Hauríem d'haver-ho escrit, doncs. És vostè autor de diversos llibres.

Més de vint.

Vostè va ser cura...

I ho soc! Encara no he perdut aquest ésser.

Mal orador, dius, però la retòrica formava part dels estudis eclesiàstics.

En el seminari de Sant Sebastià van intentar impedir que ens parlessin. En desús. El sacerdot Jaime Sáez. Deia que el basc era la llengua dels baserritarras, que no valia, que no era una llengua culta. Ho deia en públic.

Nascut en 1936 en el caseriu Urruzola d'Alkiza.

Soc abans de la guerra. Al nostre país eren carlistes, no hi ha dubte, però en l'època de la guerra els partidaris de la República van llevar al que fins llavors havia estat alcalde i van posar al nostre pare. El meu pare tenia les seves idees, però a casa no deia molt. Tenia un germà que treballava en la Hisenda de Sant Sebastià, que treballava com a secretari, i crec que el meu pare estava a la mercè d'ell.

El pare va morir als 11 anys a causa d'un accident.

Acabo d'assabentar-me de com va succeir. Va morir en Donostia-Sant Sebastià, a casa del seu germà, i el cos de la dona va ser traslladat al seu domicili. Vaig recordar que ho vaig veure des de la finestra, mirant al germà major i a mi. El cas és que el seu pare era caçador, aficionat a les llebres, i va morir mentre caçava a la llebre, disparant sobre la llebre... Quan va morir el meu pare, van haver d'inventar a casa alguna solució per a mi, i em van posar en camí del seminari. Hi havia un sacerdot, Don Anjel Garmendia, d'Alkiza, que estava a Aretxabaleta. La meva tia treballava en el seu servei i allí em van portar a estudiar gramàtica, castellà, perquè tingués accés al seminari.

Vas entrar.

Però no en la primera. Vaig passar l'any estudiant gramàtica, preparant l'examen per a entrar en el seminari. Vaig fer la prova d'ingrés i no la vaig superar. Llavors vaig fer un altre any preparant la prova d'accés, però en Donostia, en Miraconcha. Hi havia una casa de monges. L'examen es realitza per segona vegada, s'aprova i es realitza en Saturraran. Allí eren professors Emiliano Iturraran, Andoni Basterretxea, Anton Garro, Juan Beristain... euskaltzales i abertzales. Vam aprendre balls, costums, cançons... en Saturraran. Record que Don Andoni [Basterretxea] ens deia que abans de ser sacerdot havíem de ser homes. La persona, vull dir. Altres alumnes majors que nosaltres eren Joan Mari Lekuona, Juan Mari Aranalde, Joanito Dorronsoro, Hiazinto Fernandorena Setien... A mi, per exemple, em va conduir Hiazinto, més tard, pel meu camí.

Us van treure de Saturraran i us van portar al seminari de Sant Sebastià.

Sí. Després de quatre anys en Saturraran, en Donostia. Era la presó. En Saturraran sempre teníem futbol, sempre teníem platja... A Sant Sebastià, res d'això. Tanmateix, entre els seminaristes joves hi havia una certa agitació. Lukáš Dorronsoro, Jexux Gaztañaga, Juan Mari Aranalde, Hiazinto... ells van lluitar molt pel basc. I també va sortir el llibre Voga, Voga, Voga. Hiazinto, Boni Urkizu i Iñaki Ugalde van treballar en això.

Quan tenies 24 anys et van ordenar sacerdot i et van destinar al barri d'Alegi d'Ezkio-Itsaso. De la presó del seminari, al món.

Ho vaig ordenar als 24 anys, però vaig fer un any en què el bisbe no em donava destí. Entretant, vaig estar en Alkiza, a casa. Jaime Font Andreu era llavors bisbe de la Diòcesi de Sant Sebastià. Passem mig any esperant i ens vam anar a protestar uns sacerdots joves que estàvem sense destí, perquè jo no estava sol. Felix Ormaetxea i altres estaven en la mateixa situació. Va ser al bisbe i va respondre: “On mengen 12, mengen fins a tretze!”. Ens va dir que érem uns cartutxos de recanvi. “Cartutxos de recanvi!”, diu Font Andreu. Alguns sacerdots em van demanar llavors que li digués aquestes paraules de Font Andreu, però no vaig obrir el compte.

Vostè va ser ordenat sacerdot en 1960, i d'aquest any és la carta que van fer els 339 sacerdots d'aquí, en la qual denunciaven l'opressió de la cultura basca.

Sí. Després em vaig assabentar de la carta. De totes maneres, quan vaig ser a Alegia, amb destinació, allí estava el capellà, Ramón Aranburu, condemnat per haver signat la carta. L'ambient va canviar aviat, poc després, amb el Segon Concili. El papa Joan XXIII va tenir lloc llavors. El concili va suposar parlar en la llengua del poble, i això per a nosaltres va ser un alleujament tremend. Inici de la litúrgia en basca, realització de sermons en basc... Va ser una gran cosa. I així, en aquell ambient, em vaig remuntar a l'alfabetització a través de Hiazinto. D'altra banda, al costat del moviment que va portar el Concili també hi havia una altra cosa que la que van posar en marxa Valentín Zamora.

Baserri Gaztedi, o Herri Gaztedi.

Sí. El moviment estava dins de l'Acció Catòlica. Valentín Zamora estava al capdavant del Baserri Gaztedin, però al seu costat estava Jaime Sáez, rector del seminari, que exercia de guàrdies. Per si de cas. Amb motiu de Baserri Gaztedi, els abats ens reuníem en el seminari de Sant Sebastià, a l'empara de l'Acció Catòlica. Ens reuníem un gran nombre. Nosaltres, a Guipúscoa, però també hi havia moviment en Bizkaia, Herri Gaztedi. Poc després, en 1966, vaig començar a treballar a la fàbrica. Aquest mateix dia comencem a treballar a la fàbrica tres cures: Carlos Lamikiz, Jacinto i jo. Parlem, acordem, aprofitem els contactes i comencem a la fàbrica la vespra de la Pilarica de 1966. Decidim que necessitàvem un petit poble, un petit centre de treball, perquè no estàvem preparats per a començar a treballar en una gran fàbrica. Així ens ho vam dir i comencem a treballar. Es va iniciar en la cooperativa Hiazinto Ampo, a Idiazabal. Lamikiz, en Beasain, en el mateix poble, en una petita fàbrica. Jo vaig començar a Ormaiztegi, a la fàbrica de LETAG.

Per què vau començar a treballar a les fàbriques? Per què capellans i obrers?

Perquè volíem unir-nos als treballadors. Un altre que va començar a treballar com nosaltres en aquella època, Iñaki Larrañaga, de Siadeco. L'estipendio que rebíem del bisbat, els diners, li ho donàvem a la ikastola. Així havíem convingut que havia de trencar-les, ja que estaven els estàtues, ja que era l'església, que això no entrava dins del nostre pensament. Ens oponimos a això des del primer moment. En aquella època vam ser molts els capellans que comencem a treballar, molts. Uns a la fàbrica, uns altres a l'entorn de la ikastola...

Volíeu als treballadors, que vau ser treballadors, molts que van deixar de ser sacerdots.

Sí, hi havia molts que abandonaven al sacerdot. Primer va ser deixar de ser sacerdot i després casar-se. Va ser una ratxa. Els sacramentinos, els passionistes, els benedictins, els franciscans... molts van abandonar l'abadia.

I què tal el treball a la fàbrica?

Bé. Record que la vespra de començar a treballar a la fàbrica, el patró els va dir als treballadors que l'endemà tindrien un capellà en el treball, treballant amb ells. Li ho va dir. El primer dia vaig anar a treballar amb la sotana. Però de seguida ens despullem d'ell per a treballar. D'altra banda, en el barri d'Alegi (Ezkio-Itsaso) sempre caminava amb sotana. Allí era “On Pedro”. Ja, ja! Quan comencem a treballar ens van rebre molt bé, molt bé. Record que aquell primer dia, els tres majors de Lassa i Garmendia em van venir a parlar al migdia. Jo suava i treballava a ple pulmó en la llima. Treballàvem al matí, de vuit a dotze del migdia. A la tarda, el nostre treball era el basc.

Les ikastoles i les escoles nocturnes ja estaven en marxa?

Sí, sí! En el Goierri la primera ikastola, o una de les primeres, va ser la de Lazkao. Es va fundar en 1963. I Jacinto estava ja allí, concentrat en el seu treball. Hi havia també classes nocturnes, llavors o més tard, i allí també vam caminar. Vaig conèixer també a Rikardo Arregi. Andoaindarra I jo solia caminar molt a Andoain en aquella època, perquè allí estava la meva família. Ricardo Arregi... Va morir en Mendaro, en un accident de trànsit.

Vostè, professor de l'escola nocturna, s'havia alfabetitzat a si mateix.

Era un taller difícil. Necessitàvem material per a fer classe i no ho necessitàvem. Al principi utilitzàvem el mètode Basc, hire llacuna, de Patxi Altuna. No teníem res més. Al final vam haver de crear el material. Jo a l'escola nocturna i Hiazinto en el treball de la ikastola fent classes a les andereños. Jo diria que respirem quan va morir Franco, en 1975. Vam poder fer el que fins llavors no havíem pogut, i comencem a fer.

Vau treballar més.

Jo, per exemple, vaig començar a fer classes de basc, absolutament. En 1972 em vaig mudar a Lazkao, juntament amb Hiazinto. En aquella època treballava en Beasain, a la fàbrica, vuit hores. Llavors no fèiem classes. Vaig començar a l'escola de nit, quan es va anar Franco, i allí em vaig guanyar la vida. Escoles nocturnes, AEK, Gerriko, Maizpide... Vaig viure tot el procés. Llavors, sí, era estupend fer classes de basc. Vaig estar a gust: basc, cultura basca, literatura... Jo diria que vaig intentar conscienciar a la gent més que ensenyar basca.

En 1980 viatges per Israel.

Vam ser amb el franciscà Imanol Berriatua. Es tractava d'un viatge de dues setmanes, en el qual es tractava de veure l'experiència israeliana, com s'havia recuperat l'hebreu d'Israel. Érem uns 40 amics, uns acadèmics, altres professors, responsables d'alfabetització i euskaldunización... Record que arribava a l'aeroport de Tel Aviv i feia una calor horrible. Vam veure les kibutz, vam veure el que van fer per a animar l'hebreu... i des de llavors, cadascú va portar el seu propi pla per a revitalitzar el basc. Un parell d'anys després, Dionís [Amundarain] va viatjar a Israel, i ell sí, va portar un pla real. Va aplicar el model a Lazkao. Al setembre de 1982 va començar a organitzar cursos de tot l'any i anys més tard, en 1988, va crear Maizpide per aquest camí.

Abans, no obstant això, tenim Gerriko.

Sí. Les classes nocturnes s'estenien a nivell del Goierri, i Gerriko va voler unir-les totes, organitzar-les, en 1977. Gerriko era l'Escola Basca del Goierri, creada per a coordinar els treballs.

Ha fructificat el treball realitzat?

Sí, sens dubte.

I, per tant, com veu la situació actual del basc?

Aquí! Com si no hagués pogut. Avui dia al basc... li falta alguna cosa, i això és una cosa complexa. El basc ha d'atreure a la gent. Ha de generar emocions, ha succeït una cosa agradable... i els joves d'ara no veuen així el basc. El basc no atreu als joves. Jo crec que sí.