Ho portes en el si del moviment des de la fundació de la Marxa Mundial de les Dones. Com ha estat el recorregut fins avui?

La primera trobada internacional de la Marxa Mundial de les Dones va tenir lloc en 1998, i l'any 2000 es va decidir dur a terme una acció internacional. L'EMM va començar com a campanya, però a causa de l'impacte que va tenir en molts llocs, molts països van plantejar seguir a l'EMM d'una manera més sostenible, entre ells el Brasil. Llavors va començar a estructurar-se com a moviment EMM.

Pel que fa als membres del Brasil, el primer efecte positiu del moviment va ser que va permetre crear un moviment de carrer amb un posicionament contrari al neoliberalisme. De fet, en aquella època predominava el moviment de dones molt institucionalitzades, molt vinculat a l'agenda de l'ONU, que desvirtuava el concepte de gènere. El tema de la globalització neoliberal es debatia en aquella època i les dones ens posicionem en la resistència internacional que s'estava formant. Això ens va donar aliances amb la força, la visibilitat i altres moviments.

El procés que va tenir l'EMM per a transformar-se en moviment va ser molt interessant: va buscar construir la seva pròpia agenda, així com dur a terme accions simultànies en diversos països. A mesura que va anar creixent, creant aliances i aprofundint en les anàlisis, també va anar posicionant-se entorn de temes com l'ecologia, la vida harmoniosa amb la naturalesa, la sobirania alimentària i les sexualitats dissidents, mostrant una actitud contrària al racisme i al colonialisme.

Cal dir que en els primers anys del moviment no es parlava de feminisme amb consens, es parlava de dones i de la seva lluita. Va ser guanyada la paraula feminisme, es pot dir que vam tenir una gran feina per a posar en la base la idea del moviment feminista anticapitalista.

Estem vivint l'ona del feminisme liberal. Ha posat en perill el feminisme anticapitalista?

L'EMM s'ha plantejat en aquest moment el repte d'insistir i reforçar la dimensió popular i anticapitalista del moviment. No podem parlar d'un moviment anticapitalista, els subjectes del qual no són dones de classe obrera i de més enllà de la ciutat. Dones, professionals, estudiants universitaris de l'anomenada classe mitjana, les volem entre nosaltres, per descomptat, amb una perspectiva de classe. La incorporació de les dones de la classe treballadora al moviment és important i té a veure amb l'agenda, les formes d'organització i les formes de mobilització.

El repte consisteix a fer constantment la següent pregunta: “Què ens uneix en la nostra diversitat, què podem ser junts?”. Hem de reflexionar sobre com construir un subjecte feminista col·lectiu que utilitzi una àmplia posició política amb perspectiva feminista amb l'objectiu de crear un altre model de societat.

Sent un moviment internacional, cadascun dels països que l'integren té les seves pròpies particularitats. No obstant això, vostès creuen en les aliances i en el poder popular.

Encara que les nostres realitats són diferents, els contextos i situacions són comunes. En definitiva, el capital es dedica a organitzar les vides individuals a través de la precarització del treball i la mercantilització de la vida i de la naturalesa. Quan afirmo la precarització del treball, també parlo de l'ocupació dels territoris, dels desplaçaments forçats i de la destrucció dels mitjans de subsistència. Estem sofrint un procés generalitzat de precarització de la vida, que té un marcat caràcter heteropatriarcal i racista.

Aquest augment de l'explotació i de l'opressió és també una manera d'obligar les dones a treballar més amb l'objectiu de mantenir la vida, ja que el model vigent és un model cada vegada més aprofitat del treball de les dones no remunerades. Les dones són les que més sofreixen amb la crisi econòmica. Si és així, hem de crear formes col·lectives d'ajuda mútua. Cal pensar en els camins que ens permeten sortir d'una relació directa amb el mercat capitalista, anar construint maneres d'afrontar la crisi i construir alternatives. Cal aconseguir conscienciar a la gent de la necessitat de consumir coses d'aquí, l'economia solidària està creixent entre nosaltres, i això també ha de veure amb teixir xarxes i vincles socials. Malgrat estar en la resistència, des d'ella podem anar creant altres maneres d'organitzar la vida. És un repte, caldrà veure si som capaços d'afrontar-lo.

En la trobada heu parlat de la reestructuració del capitalisme, de les noves formes que ha adoptat i de les seves múltiples conseqüències. Quines d'aquestes conclusions es mostren en la situació actual del Brasil?

Al Brasil i en alguns països de Sud-amèrica, s'està atacant a governs que es dedicaven a repartir recursos i a recuperar l'Estat. Les reformes laborals que s'estan donant, per exemple, no són reformes en si mateixes, sinó intents d'abolir els drets laborals. Se'ns estan llevant els pocs drets laborals que hem adquirit. És evident la connexió entre les polítiques socials i els atacs contra els aspectes econòmics, són atacs a la democràcia, que formen part de la mateixa política.

D'altra banda, el Brasil és un país amb una taxa de desocupació enorme. En totes les ciutats hi ha molt d'atur, però Sao Paulo és el més destacat. La gent viu de nou al carrer, un problema que estava pràcticament desaparegut. El capitalisme precariza les vides i criminalitza als pobres, la qual cosa també té una dimensió de gènere. Al Brasil, per exemple, es produeix el genocidi i empresonament dels joves, la qual cosa provoca que moltes dones joves mares hagin de donar suport a la seva vida sola, ja sigui per la presó o per la mort de la seva parella. Aquestes dones joves mantenen la vida amb l'ajuda de les seves mares i àvies. Els homes es van a la presó i les dones es dediquen a donar suport a la vida.

Portem molts anys veient com es produeixen els atacs a la democràcia. En moltes parts del món el neoliberalisme ja no convenç a la gent. Tal com hem valorat en la trobada, s'està donant una ona conservadora feixista que vol imposar la por. Això també és una reacció als avanços del feminisme i el moviment LGBTI en molts països.

El president del Brasil, Jair Bolsonaro, s'ha fet amb la presidència del Brasil. Com vius aquest canvi polític?

El que ha succeït ha estat terrible, a l'inici de l'any pocs podien imaginar que succeís així. De moment no és possible predir el que ens ve. Fa quatre anys que la gent surt al carrer d'una manera molt sistemàtica, els processos estan en marxa i s'estan reforçant els fronts dels moviments i els partits. També està en marxa un procés de construcció de la unitat dels moviments socials, tant de bo es conservés. És possible que a partir d'ara hi hagi moltes resistències, la gent farà un esforç. D'altra banda, l'ús de Bolsonaro i de la violència dels seus seguidors és brutal. No sabem a on ens portarà aquesta situació violenta.

Com a moviment, si volem enfrontar-nos al que ens ve, hem de tenir la capacitat de pensar estratègies per a construir força. Crec que en aquest moment també és important reforçar les lluites internacionals. A Sud-amèrica, des de 2015 estem construint la Jornada Continental per la Democràcia i contra el Neoliberalisme, en la qual ja vèiem el canvi de context i l'ofensiva del neoliberalisme. Crec que haurem de posar molta força en això, per a evitar quedar-nos sols i tenir el suport d'altres països.

Ara que Bolsonaro ha arribat al poder, Joao Pedro Stédil (MST) ha dit que l'únic camí que li queda al poble brasiler és el de la resistència. Un camí recorregut fa molt temps, no és cert?

Per a nosaltres sí. A alguns sectors dels moviments els ha sorprès que hagin aconseguit arrabassar a l'esquerra, alguna cosa que, vist el panorama de la societat, semblava difícil. El principal partit de l'esquerra, el Partit dels Treballadors (PT), sofreix massa atacs, entre ells la detenció de Lula da Silva. No obstant això, la resistència i la solidaritat que vam mostrar davant aquest fet, i la resposta que ens va donar Lula, van fer que la situació se solucionés una mica i animessin a la gent a defensar el PT. Anteriorment, la decepció i la desil·lusió eren les màximes dominants de la jornada. Arribar al lloc on estem ha estat increïble. Crec que en un moment en el qual la crisi i l'atur creixen, hi haurà més gent en la resistència.

Tot el discurs de Bolsonaro es basa en les polítiques d'ajust, no té possibilitat de fer polítiques populistes, com han fet els militars durant la dictadura. Els militars van endeutar el país, van augmentar la industrialització i va haver-hi una certa divisió. Per això la dictadura no va tenir oposició durant tants anys, perquè els ciutadans sentien que s'estaven donant millores en les seves vides. Va ser la sensació de l'endeutament, que ens portaria per primera vegada al FMI després de 1981. Bolsonaro, no obstant això, no té cap possibilitat d'utilitzar les polítiques populistes.

Fa poc, el 14 de març, l'activista i política Marielle Franco va ser assassinada a Rio de Janeiro en el marc de la Guerra Civil. Temeu que la presència de Bolsonaro en el poder augmenti la situació de risc que viuen avui els líders socials?

La situació que viuen els líders socials a Sud-amèrica és molt greu. Al Brasil sempre s'han produït nombrosos assassinats de líders rurals, que estan arribant a la ciutat. Mostra d'aquest assassinat de Marielle. La intensificació dels atacs contra els líders socials és una cosa que s'està produint al Brasil i que es resumeix en la criminalització de la lluita. És preocupant.

El sentiment de por i la seguretat de la militància són aspectes que haurem d'aprendre a manejar. On jo estic, ja estan en marxa les sessions per a debatre sobre la seguretat.

El Mapa de Violència de l'ONU de 2015 situa al Brasil en el cinquè lloc pel que fa a la violència contra les dones. Les dades són terribles.

el Brasil és un país violent en general, més encara amb les dones i els gais. El nombre de feminicidis és molt elevat, i al Brasil es maten a 5.000 dones a l'any, cada tretze dies, una cada dues hores. Cada quatre segons ataquen a una dona.

Nosaltres tenim clar que les polítiques d'atenció a la violència masclista són escasses al nostre país. A més, estan molt fonamentats en la pena i tenen molt poca capacitat per a evitar que es reprodueixi la violència. Jo crec que és un repte per a les dones pensar en altres maneres de fer front a la violència, perquè no trobem la solució només en la comissaria. Hauríem de pensar en xarxes i noves formes d'autoorganització, ja que les dades indiquen que en els barris on les dones estan organitzades la violència disminueix.