Es diu que Beethoven era un misogin. Havia tingut molts amants, un darrere l'altre, però ella pensava que la dona ideal no existia per a ell i, per tant, odiava a les dones reals. Això és molt dir. És molt fàcil construir una teoria així quan se li han anat malament les coses de l'amor a una persona. Potser és divertit fer semblants idees sobre un personatge tan important al llarg de la història.

Però per sobre de totes aquestes qüestions hauríem d'analitzar l'obra del compositor, i si ho fem, veurem que Beethoven va homenatjar la dona amb l'òpera Fidelio. En aquesta òpera ens trobem amb la presó, la foscor, la falta de llibertat, l'opressió i la maldat, i el que trenca amb tot això és una dona. Fidelio (disfressat d'home Leonore) fa qualsevol cosa per a salvar al seu marit i l'aconsegueix. Beethoven no veu a la dona com una criatura secundària. Leonore-Fidelio té una força increïble per a evitar qualsevol obstacle. Sap el que vol i lluita fins a aconseguir-ho.

Fidelio és una bella obra mestra. Es pot dir que amb aquest treball Beethoven passa del classicisme pur al romanticisme. L'obra compta amb una rica i atractiva orquestració en la qual trobem fils preciosos i veritablement complicats.

La producció de l'ABAO, del Teatre de la Maestranza de Sevilla, compta amb una posada en escena expressiva, encara que senzilla. El director d'escena José Carlos Plaza reflecteix amb cruesa aquesta cruel cel·la i “mou” als personatges.

Potser la part més delicada era la dels solistes. La soprano Elena Pankratova té una veu tècnica perfecta, però li va faltar expressivitat per a fer un Leonore pròxim i carnós. El tenor Peter Wedd va salvar les diabòliques dificultats de la seva partitura, però ens va deixar gelats. El baix Tijil Faveyts va interpretar a Rocco creible, però la millor interpretació la va fer el baix baríton Sebastian Holec en el paper de Don Pizarro, poderós i enèrgic. Anett Fritsch (Marzelline) i Mikeldi Atxalandabaso (Jaquino), per part seva, van destacar per la seva brillant actuació en la final.I la direcció de Juanjo Mena, genial. Les dues obertures que es van tocar, la de l'inici i la del segon acte, van ser molt disfrutables.