“Als amants del còmic poques vegades ens ocorre tenir l'oportunitat de llegir en el nostre idioma als autors que ens agraden i per això, cada vegada que es publica un autor interessant, i una vegada més, cada vegada que hem de llegir en francès, en castellà, o en anglès, o en qualsevol altre idioma, sempre ens ve al capdavant una i la mateixa pregunta: Quin creuament d'astres cal fer aquí per a posar-nos a l'una amb els altres i poder fer aquest tipus d'escuts en el nostre idioma? L'acapte té dues possibles respostes: una va ser la pròpia Ubeda la que va donar a la premsa en el Komikigunea de Donostia, dos astres creuats a banda i banda de la taula, David Zapirain i Koldo Izagirre, gràcies als quals ha estat possible traslladar i publicar aquest còmic d'italià al basc en l'editorial Farmàcia Beltza, avançant-se a la traducció al castellà i gairebé en el mateix moment del francès.

Però la pregunta –recordeu: l'encreuament d'astres que cal fer per a llegir el còmic en el nostre idioma– podia tenir, almenys, una altra resposta possible, que demanava al periodista que fes una foto del moment del còmic basc, i que se li va ocórrer mentre dibuixava en un petit quadern el que es deia en aquella roda de premsa. Va aixecar el cap com si allò l'ajudés a pensar, i va veure a Dani Fano en el banc del costat. Havia llegit Teleatoi i Anubis 3.0 i sabia que acabava de publicar els onze i un dels naixements de Miguel Mármol de la mà de l'editorial Astiberri.

Es va posar a rondinar: “Sent Dani, què et semblaria si et fes unes preguntes per a la revista que publicarem entorn de la Fira de Durango?”. I aquí estem, un parell de setmanes després, parlant per telèfon un quart d'hora de marxa asfixiada, parlant del llibre que acaba de publicar sobre el revolucionari salvadorenc.

Basca i castellà simultàniament

Ens explica que també s'ha publicat a l'altre costat de l'oceà gràcies al Museu salvadorenc de la Paraula i la Imatge. És una nova experiència per a Fano, que fins ara ha publicat gairebé tot en basca. “Estic trobant un món molt diferent”. Un exemple: a la presentació del llibre acudeixen els salvadorencs que viuen al País Basc, com si volgués saber com comptem el personatge històric que allí s'amaga. “A més, Astibe R fa un esforç enorme per vendre els seus productes en altres idiomes. Tens moltes possibilitats de moure't en francès, italià o anglès, perquè són molt versàtils”.

Publicar en dos idiomes i de la mà d'una editorial que normalment no funciona en basca: aquesta experiència té similituds amb la qual Maite Mutuberria ha viscut enguany. Va publicar Lohia a la primavera amb l'editorial de La Rioja Llavors de Carabassa, una novel·la gràfica o, en fi, una novel·la il·lustrada; però no, no és això, anem, li enviarem un missatge preguntant, perquè la nostra explicació serà bastant maldestra: “M'agrada que no sigui fàcil de classificar, no crec que els lectors necessitin una classificació. Potser la classificació és cosa exclusiva d'autors, llibreries i periodistes. Lohia és el quadern d'una crisi, va néixer en uns quaderns íntims i ha mantingut aquesta forma: dibuixos, esbossos, cites, petites notes, llums i ombres…”. Una de les novetats d'enguany ha estat l'aparició d'una crisi personal, un rara avis entre les publicacions en basca. I com també s'ha publicat en castellà, hem volgut saber com ha estat l'acolliment de cadascun d'ells: “He notat que aquí s'ha recollit amb més sorpresa, probablement perquè es coneix més el meu treball anterior. Molts m'han dit que no esperaven de mi un dibuix d'aquest tipus, però jo sento molt aquest llibre”.

Per tant, dues experiències positives en editorials fora del circuit basc: pot ser aquesta una de les vies perquè els il·lustradors d'aquí publiquin més? No està tan convençut Mikel Begoña: és un creador de còmics de llarga trajectòria, té l'última referència d'Arditakoa, publicat l'any passat per la revista Bertsolari, i en els últims sis anys està seguint de prop la producció en basca en el blog Komikeri. Ha citat les Arrugues de Paco Roca o les píndoles blaves de Peeters, totes dues publicades per Astiberri, però més tard que en les edicions en castellà. “Han perdut gran part del seu interès. Els treballs són generalment coneguts”, explica en resposta a l'interrogatori que li hem enviat per e-mail. “Fins i tot quan es publiquen al mateix temps, crec que el basc perd, perquè es promocionen molt més els productes en castellà. Moltes vegades sembla que les edicions en basca no són més que succedanis de les edicions en castellà”.

S'accepten apostes

Des del punt de vista, hi ha una cosa clara: en la literatura gràfica l'oferta de la majoria de les editorials basques no és molt àmplia, encara que s'han realitzat assajos. Quan Alberdania va publicar fa gairebé deu anys Ihes ederra (Hedoi Etxarte, Alain Urrutia, 2009) semblava que podia ser l'inici d'una línia de treball, però no va tenir continuïtat a causa de les vicissituds que va tenir l'editorial.

Per a Fano, l'editorial Txalaparta pot ser una excepció en una ruleta editorial que no juga moltes fitxes a favor del còmic en general. “Fa poc vaig escoltar a Iratxe Retolaza que la cultura basca ha estat molt lligada a la paraula i a la llengua, tant oral com escrita; no tant a la imatge. No sé si això serà l'explicació”. Tampoc són descartables les raons econòmiques, segons Begoña: “El llançament de còmics costa més que el llançament de llibres normals, i el fracàs d'una venda suposa una gran pèrdua de diners per a les editorials”. Per tant, el repte és augmentar el nombre de lectors.

Eppur si muove

EI, però què fem? A través d'aquest reportatge volíem dir que hem començat a notar una cosa nova en els últims anys, que hi ha un dinamisme en aquest camp que abans no existia, i hem començat a donar voltes amb les nostres mancances sense adonar-nos. A veure, alguns números: Des de 2012 fins a l'actualitat, la producció de còmics ha augmentat fins a aconseguir el triple de títols publicats en 2017, segons el seguiment realitzat per Begoña. “La collita d'enguany també ve molt bona, tant en quantitat com en qualitat”. Són coses que ens alegren, encara que sigui amb alguns “però” –sempre tenim algun, ai–: una part significativa d'aquesta producció ha estat promoguda per l'editorial Harriet de Gregorio Muro, que enguany publicarà nou àlbums i vuit dels 30 llibres de l'any passat s'han degut a l'obra d'aquesta editorial. “Fins ara ha estat per sobre de tots els obstacles –i el camí de comercialització dels còmics està ple d'obstacles–, però no sabem fins quan Harriet Edicions mantindrà la seva marxa”.

No obstant això, existeixen altres característiques per a pensar que el fet que la literatura gràfica hagi adquirit una certa força en els últims temps té unes bases bastant sòlides que no són el resultat de la casualitat. La revista Xabiroi, editada a iniciativa de la Federació d'Ikastoles, ha portat nous lectors al còmic basc; és difícil mesurar el seu número, però igual de clar que ha produït un efecte col·lateral: s'ha organitzat una xarxa d'autors que es coneixen regularment, i a més, ha portat al gènere a autors que no tenien relació amb els còmics. “Atreure al còmic a Harkaitz Cano, Eider Rodriguez, Arantxa Iturbe, Pako Aristi, Anaven Zaldua… ens ha posat un altre focus”, segons Fano.

El que les imatges poden dir de la realitat

Amb diferents intencions i tendències, la característica que uneix a diverses publicacions recents és que la realitat alimenta a les històries que es conten a través dels dibuixos. Begoña diu que enguany s'han publicat treballs extraordinaris en l'àmbit de la novel·la “BIOgrafica” –Adur Larrea ens el devem a l'expressió–, com AztiHitza (Erroa), d'Asisko Urmeneta, que conta la vida d'Agosti Xaho, i Mikel Santos “Belaitz”, sobre les aventures de l'anarquista emprenedor Lucio Urtubia, Gerezi (Txali).

El Llot de Mutuberria també és autobiogràfic. Per què? “Els dibuixos m'han donat l'oportunitat d'expressar, de manera més sincera, la qual cosa no podia fer per mitjà de les paraules. Perquè moltes vegades pensem massa a parlar o a escriure, mentre que en dibuixar som més intuïtius”, ens contesta. Molts autors semblen coincidir amb aquesta opinió, ja que cada vegada són més els còmics autoficcionados en les llibreries, així com les cròniques periodístiques a través de vinyetes: vivències personals, periodisme o història; narratives que tenen a l'autor o a la comunitat que li envolta com a matèria primera, més que pura ficció.

En el cas de Lohia, la intenció de comptar una cosa real que estava en el punt de partida del projecte era “crear una història que qualsevol pogués entendre i sentir des del meu dia a dia”. Aquesta és la filosofia que defensa Fano: “És molt natural contar històries que t'envolten a l'hora de comptar alguna cosa”. Per al creador donostiarra, ara s'està fent de tot en el món del còmic i la literatura gràfica pot ser una manera de “contar les vides que ens semblen exemplars o novel·lescos”.

Almenys el periodista s'ha convençut que si estigués una mica més de temps, també publicaria aquest reportatge en format còmic. Alguns astres encara hauran de creuar-se perquè això ocorri.