La senyora Mekkia Mahdí exerceix de metgessa en l'Aslam, en el nord-est de Iemen. Quan li pregunta Christoph Reuter, de Der Spiegel, troba al doctor intentant salvar a un nen d'11 anys que té el pes d'un bebè nounat: “No entenc l'estrèpit que ha causat l'assassinat de Jamal Kaxoggi en el món, perquè mentrestant milions de nens i nenes iemenites sofreixen d'ells sense que ningú es preocupi”. Aquesta mateixa setmana un nen mor cada dia en aquesta terrible situació.

Wikipedia, una de les fonts més fiables en el relat dels conflictes, afirmava a mitjan novembre que des de 2015 fins avui en dia en la guerra de Iemen han mort 57.538–80.000 persones. En aquesta xifra estan comptabilitzats a més dels militars i els combatents caiguts en els combats, 6.592 civils atacats per atacs militars i 500 civils procedents de Iemen de l'Aràbia Saudita. Només per a 2017, segons l'ONG Save the Children, més de 50.000 nens morts de fam i 2.310 persones mortes de còlera han estat traslladades a l'hospital. No obstant això, el 21 de novembre Save the Children va revisar la xifra de nens assassinats i la va elevar fins a 85.000, 30.000 més que en 2015. A més dels morts, 49.960 persones han resultat ferides i 3.154.000 han fugit de les seves cases a Iemen, que compta amb una població de 24 milions d'habitants.

Els conflictes armats dins de Iemen van començar en 2004, però en 2015 es va convertir en una autèntica guerra civil internacional, quan els rebels huthis es van apoderar de la capital de Sanà i van participar en suport del lehendakari Mansur Hadi, expulsat per ells, l'Aràbia Saudita, seguit pels emirats àrabs Senegal, el Marroc, Sudan i Qatar, a més de la guerra privada estatunidenca. A Iemen, els islamistes d'Ansar Al-Xaria també estaven prenent forces, per la qual cosa es van produir l'enviament d'avions i tropes per part de Gran Bretanya, els Estats Units i França. Sauit i els seus socis, per part seva, denuncien que els huthis xiïtes reben ajuda per part de l'Iran, que és el país on viuen.

Al cap i a la fi, els fils confusos de la geopolítica fan irreparable el que va començar la guerra civil de Iemen. Un detall important: L'ONU té com a autoritat legítima al govern de Mansur Hadi, que ha estat recolzat pels saudites. Els intents de negociació duts a terme fins ara han fracassat. L'últim, el mes de setembre passat, va ser organitzat pel mediador de l'ONU, Martin Griffiths, aprofitant la mobilització de les dones de Iemen a Ginebra (Suïssa). Amb derrota de nou: Hadi va menysprear l'oferta de Griffith –a pesar que va enviar una àmplia delegació a Suïssa–, els huthis no es van explicar perquè l'ONU no els garantia la seguretat de tornar a casa sencera… i les dones que van arribar de Iemen a Ginebra van ser mantingudes en un racó.

L'escassetat de vegetació que albergava el desert iemenita en la riba de la mar s'ha vist seriosament afectada per la guerra. D'una banda està l'enfonsament de l'agricultura, en part pel fet que els militars i els combatents de tots dos costats han fet un esforç especial per a destruir els camps controlats pels opositors. I d'altra banda, el 90% dels aliments que ha de portar de fora està bloquejat per terra, aire i mar... A conseqüència de tot això, 13 milions de iemenites dels 24 milions passen fam i 6 milions estan en perill que se'ls escapi cap aliment.

Un altre problema greu és la falta d'aigua. En una terra naturalment àrida, els seus efectes s'acumulen com una roda boja, l'escalfament del clima, l'esgotament dels aqüífers per falta de pluges i la salinització de les aigües subterrànies. En la guerra, a més, s'han destruït molts embassaments i dipòsits, a més de reduir l'aigua, que s'han encarit. Les organitzacions internacionals no aconsegueixen pal·liar aquesta manca: 20 milions de persones tenen tant aigua neta com un clavegueram net.

Ni un metge, ni un medicament... a qui dirigir-se?

S'ha esmentat molt la responsabilitat dels Estats Units en el desastre de Iemen, però els europeus també tenim motius per a perdre el son: Els països de la Unió Europea han venut des de 2015 armes per valor de 76.062 milions d'euros a l'Aràbia Saudita i a Unió dels Emirats Àrabs, segons el Middle East Eye. Aquesta xifra multiplica per 55 els diners que aquests països han aportat al pla d'ajuda humanitària de l'ONU per a Iemen.

Encara que diversos governs europeus ja han ordenat paralitzar la venda d'armes per als saudites, Alemanya i Dinamarca són els únics països que han fet això fins ara. Gran Bretanya, França i Espanya continuen fent business as usual; és a dir, que les companyies basques d'armeria continuen alimentant la guerra iemenita de nou, com Sener i SAPA.

Per a empitjorar encara més la situació de la població, la tremenda anul·lació de la moneda de Iemen, que avui costa una quarta part del que valia la Real en 2015, ha encarit molt els aliments, els combustibles, l'aigua i els medicaments. Ha succeït en gran manera perquè el president Hadi, acompanyat per saudites, va desarticular el Banc Central de Iemen amb el pretext d'apropiar-se de la seva totalitat. Encara que sembli mentida, fins llavors el banc públic garantia els sous de 1,2 milions de funcionaris, és a dir, la vida de sis milions de persones. El Banc era l'última institució que mantenia al país sense enfonsar-lo per complet. I van explotar.

Ara Iemen, igual que els membres de les ONG, adverteix als periodistes que els ciutadans no tenen a on acudir per a atendre malalts i ferits. El corresponsal d'East Eye, Middle East, ha enviat la seva crònica bruta des d'Hodeidah el 5 de novembre: “Els iemenites desesperats marquen als seus nens traumatitzats amb ferro roent”.

Hana Absi, de 12 anys, tornava de l'escola a casa quan el 14 d'octubre un obús li va explotar en la rodalia. Envoltat de cadàvers ensangonats, va perdre el coneixement. Des de llavors viu sota un dur trauma psicològic. El pare major no ha cobrat un sou en els dos últims anys, no tenen diners per a menjar decentment, molt menys per a viatjar fins a un hospital a distància. Mestressa Wala, com tants uns altres, ha considerat al nen com l'última opció per a marcar-lo amb ferro, seguint el vell proverbi àrab: “Últim remei, marcar amb ferro”.

“L'anciana –diu la mare- ha escalfat el ferro fins a l'altura i ha posat el ferro sobre el ventre de la seva filla. Ana ha plorat amb força i em feia llàstima. Després li va posar crema de dents per a alleujar el seu dolor. (...) No crec que marcar sigui un tractament, sinó afegir un segon més dur al dolor anterior, per a llevar pensaments negres als nens”.

Els metges de Iemen han advertit dels perills d'aquests mètodes antics. Walaa també demana que els nens traumatitzats siguin atesos pels metges. Però ni ell ni molts altres tenen una altra opció al seu abast.