Què és el que et va portar a afiliar-te a les Brigades Vermelles?En la
dècada de 1970 vam tenir a Itàlia un moviment d'antagonisme social fort i fort, en unir-nos treballadors i estudiants de les grans fàbriques del nord. Els grups d'esquerra extraparlamentaris van realitzar fortes baralles per a exigir millores socials i van sofrir una repressió brutal. En 1969 es va produir la major part de les hores de vaga a les fàbriques: dos milions. Aquest mateix any, un artefacte explosiu va causar setze morts en un banc de Milà, amb la clara intenció d'atemorir al moviment i obligar-lo a canviar d'estratègia. Es tractava d'atribuir als anarquistes aquesta acció, encara que era clar que l'havien dut a terme els feixistes seguint les directrius de les institucions de l'Estat. Això va enfortir encara més les nostres conviccions: que no es podia creure en la democràcia burgesa perquè eren uns assassins. Van arribar més artefactes: En Brescia, en una assemblea sindical, als trens… Era un terrorisme dirigit a la gent comuna.

D'altra banda, el Partit Comunista es va aliar amb la Democràcia Cristiana, és a dir, amb el partit de la patronal, i a conseqüència d'això, el moviment revolucionari sofria cada vegada més assetjament (amenaces de mort, assassinats…) i se li van tancar totes les vies d'oposició. D'aquí el salt a la lluita armada.

Com va ocórrer aquest salt?En
1970 les Brigades Vermelles (BG) van iniciar accions contra els responsables de les fàbriques. Altres formacions extraparlamentàries d'esquerra també van començar a discutir sobre la necessitat de la lluita armada. En 1973, Potere Operaio, el grup al qual militava jo, es va enfonsar a causa de les contradiccions provocades per la constatació que tots els àmbits d'actuació d'un grup legal estaven esgotats. El mateix va ocórrer amb Lotta Contínua. En 1974, les Brigades Vermelles van saltar a l'estratègia i van segrestar el jutge Mario Sossi. La gent li odiava perquè imposava dures penes de presó per delictes polítics i vulgars. Amb aquesta acció va començar la fase de “atac al cor de l'Estat”. Els treballadors de les fàbriques eren els protagonistes d'aquesta estratègia revolucionària, l'eix central de la revolució era atacar a l'Estat. Llavors vaig decidir entrar en els BG.

I continuen vigents les raons que us van impulsar a lluitar?Les
causes són encara més contundents, ja que la situació és pitjor que llavors. Però ara falta alguna cosa que teníem llavors: un objectiu revolucionari que uneix a la gent i a les institucions. Perquè la derrota del segle passat no va anar només nostra, sinó la de tots els que van fer la revolució (Vietnam, la Xina, Unió Soviètica…). I ara veiem que la situació política i social va a pitjor, però no tenim força política per a afrontar-la, sense l'enteniment que ens tornarà a unir.

No et sembla que el major fracàs del segle XX no va ser tant el desmantellament de les institucions i projectes revolucionaris, sinó el fet que un món diferent no és possible i que ha passat de voler canviar-lo tot a mendigar minucioses millores?
Totalment. El fracàs principal no ha estat material, sinó mental. És impossible obrir el camí a la revolució si no tens clar que un altre món és possible, i aquest altre món era per a nosaltres la construcció del socialisme. Sí, aquest camí ha fracassat, i ara hem de mirar enrere per a saber on es van cometre els errors. I em refereixo aquí al model de societat que volem crear. Perquè hem actuat sota la influència del concepte d'història que es desenvolupa linealment, pensant que el que ve serà millor que l'anterior. Amb aquest enfocament lineal hem devorat la lògica capitalista del progrés, la lògica de l'acumulació de riquesa i de les creixents necessitats, oblidant que aquesta acumulació es realitza a costa del robatori i explotació de pobles que no eren capitalistes, en benefici d'uns pocs i en perjudici de la majoria. A Occident hem de canviar la nostra visió del progrés, per tant, en línia amb el que va dir Walter Benjamin: que era possible que algunes coses de la història no haguessin ocorregut i que el que no va succeir podria succeir més endavant.

Vostè va ser cap d'una organització armada, en una època en la qual les dones tenien molta menys presència que ara.
Quan vaig entrar en les Brigades Vermelles, a Itàlia s'estava produint l'auge del moviment feminista i moltes de les dones que durant anys militaven en els grups d'esquerra es van anar als grups feministes. Jo criticé molt aquest camí perquè em semblava una lluita interclassista, pacifista i elitista. Em va semblar una espècie de traïció per part d'alguns dels meus companys.

La meva experiència com a dona en la lluita armada va ser molt bona. No perquè les Brigades fossin millors, sinó perquè quan estàs en una situació que porta a la vida en joc, els rols tenen un efecte molt més baix. I és molt significatiu el gran nombre de dones militants en les Brigades. El percentatge de dones que van participar en la lluita armada era molt major que en la política institucional, amb les seves quotes de gènere, perquè en la lluita armada les dones sentien que podien fer política directament, sense dependre dels homes ni estar en la segona línia.

Això també ocorre en la presó. Quan estan a la presó, les dones no han de jugar el paper de mare o esposa i, paradoxalment, viuen una espècie d'alliberament i comencen a fer coses que abans no feien.

En un article sobre les víctimes deia que “el tema de les víctimes s'està convertint en un ofici censurador. Nega el context per a la contraposició metahistórica de víctimes i botxins i vol el monopoli de la reconstrucció de la paraula i la història”. Què diu de les víctimes que s'han convertit en subjectes polítics? Enguany es compleix el 40 aniversari del segrest d'Aldo
Moro i en aquests quaranta anys s'ha creat un relat nou a Itàlia i en altres parts del món que ha abandonat la historiografia sobre fonts i documents i ha posat en el centre la memòria individual. La memòria individual és molt interessant perquè no és abstracta i supera els rígids límits de la reconstrucció històrica. Però també és cert que la història no es pot completar amb el dolor, el buit, que les víctimes han sentit, sinó que es deixa de parlar dels fenòmens per a parlar del que un ha sentit. Tot el focus es posa en les conseqüències i les causes s'amaguen, portant-lo tot a un pla moral entre el bé i el mal, el context dels fets s'abandona totalment.

En el seu llibre diu: “Érem molts i no estàvem solos”. Parles d'un subjecte col·lectiu, de la consciència de formar una col·lectivitat. Com veu el subjecte individualitzat atomitzat que ha triomfat en l'actualitat? En la dècada de 1960 es va produir un fenomen
molt curiós: Gran part dels treballadors del sud d'Itàlia van arribar a les fàbriques del nord, sense connexió amb els grans partits i sindicats i sense cultura de la mediació. Paral·lelament, els fills dels treballadors van començar a arribar massivament a la universitat. I el seu objectiu no era fer carrera, sinó utilitzar l'educació per a l'alliberament de la seva classe. La unió d'aquestes dues forces li va donar força al moviment i gràcies a això es va mantenir tant a Itàlia i va tenir una ombra tan llarga. Avui dia ens presenten el 68 com si fos un tema de joves, flors i música, i no el que realment va ser: un conflicte de classes. Nosaltres teníem clar que pertanyíem a una classe i lluitàvem en nom i en favor d'aquesta classe.