D'on ha sorgit la teva reflexió?

Estic en Mintzanet i una vegada a la setmana em reuneixo amb dos amics. Tots els dimarts, una noia que viu en Barambio. Es tracta d'un home que viu tots els dimecres en Algorta. L'any passat van crear un fòrum en Mintzanet per a donar a conèixer les nostres opinions i altres. Però el fòrum no va tenir un acolliment calorós, i llavors els responsables del projecte em van demanar que escrivís alguna cosa. Però jo ja havia reflexionat i no vaig tenir més que posar-me els cocos sobre el paper. Però en reflexionar, no vaig obtenir gairebé cap resposta.

Parla vostè de la falta d'ús del basc en les seves ments.

Sí, molt deficient, ús a Bilbao. Som donostiarres, però venim a viure a Bilbao en 1997, per motius laborals. I, de fet, aquí vaig començar a aprendre basc de debò, en el 2003. Dos anys més tard vaig treure l'EGA. No obstant això, no tenia cap possibilitat d'utilitzar el basc en el meu treball. Després, em va tocar la malaltia, i com no podia treballar, vaig tenir més marge per a dedicar al basc.

Vostè s'ha definit a si mateix com “Euskaldun berri”, en la capçalera de la seva reflexió escrita.

Aquest nom, “euskaldun berri”, és al carrer, i l'he pres per a mi. Però no sé fins quan seré euskaldun berri. Per a complir els 55 anys no podem tenir molta notícia! Ja, ja! Basc culte, si no. Però tampoc això és complet. “Va aprendre basc”, hauria de dir. No m'ho va ensenyar la meva mare, no ho vaig recollir a casa. Euskaldun berri... Una espècie del Quixot o Simón de Camp.

El basc en la seva solitud, tu.

Pertanyo a un club de lectura organitzat per la biblioteca foral i dirigit per Julen Gabiria. Encara hem llegit la Felicitat clandestina de Clarice Lispector. No coneixia a aquest escriptor i vaig apreciar a Julen l'haver triat el seu llibre. Lispector afirma que no creï en la raó, que admira la vida dels animals, que en els animals les ànimes mentals s'uneixen. Per contra, els éssers humans amb el pas dels anys inventem màscares i cobertes per a amagar-nos, d'una banda, i per un altre, per a explicar-nos com ens vol la societat: utilitzem un cobertor en el treball, una altra a casa, una tercera en els amics del carrer. En aquest sentit, la malaltia m'ha ensenyat que cal demostrar el caràcter interior, l'autèntic, per a poder ser feliç. No hi ha una altra alegria de viure. Si ens anem amb cobertes, el nostre interior quedarà en segon pla, sense poder sortir. És decebedor.

Et resulta decebedor l'escàs ús del basc?

Completament decebedor. Treball per a ser basc, a gust, però la llengua és per a comunicar-me amb el següent, per a relacionar-me, i a Bilbao tenim poques oportunitats. Sortiràs al carrer i difícilment escoltaràs el basc. Tal vegada, al parc d'atraccions, els pares parlaran en basc amb els seus fills, i en la resta, parlaran en basca en determinats punts, ja sigui en el Kafe Antzokia o a l'entorn de l'euskaltegi d'AEK Part Zaharrean, en l'associació Succinta Bira, en els actes marginals de basc del Teatre Arriaga... Són zones concretes. És una cosa que no es pot negar. Gràcies a ells vivim, o podem viure, en basc.

Els euskaltegis són aquí, la majoria dels alumnes, en el model D, però com estan en un àmbit totalment castellanitzat, estan com els nostres records...

El treball que realitzem no suposa el resultat que hagués d'aportar. Ni se t'ocorri. Diria que, en moltes ocasions, tots aquests treballs produeixen un efecte contrari. No sé, per exemple, si els qui aprenen basc per obligació no arriben, en certa manera, a odiar el basc. A odiar, a ser rancuniós. Tantes oposicions, perfils, reescriptura i altres. És un treball cansat, gens atractiu. Si no ho estimes, s'aconsegueix l'efecte contrari. I, a més, una vegada finalitzat el procés d'aprenentatge, si no tens la possibilitat d'utilitzar-ho, es va acabar! La situació és difícil. Si veiem el basc com una mera eina, no serveix, no farem res, ja que sempre tenim el castellà, per a comunicar-nos entre tots. Per a utilitzar el basc és necessari un vincle afectiu, un cert entusiasme, un cert impuls. Per què triem el basc els que el seleccionem? Perquè l'estimem! Està lligada a l'amor. Pot haver-hi militància, pot haver-hi ambient de sociabilitat... però aquest vincle afectiu és imprescindible. Si has rebut el basc a casa, aquí tens l'enllaç, tant amb la teva mare com amb els teus pares. En aquest Bilbao són poques les persones que han rebut el basc de la seva mare.

També ha fet una proposta per a aprofundir en el coneixement de la cultura basca.

Sí, sí. Mostrar, juntament amb el llenguatge, història, cultura, cinema, esports, jocs, literatura... Què li dona importància a la llengua? Què li dona prestigi? Les que es produeixen en aquest idioma. Si aprenguéssim alemany, si no sabés qui van ser Goethe, Kant o Hegel i què van escriure, seria una cosa molt dolenta. Seria una gran indiferència aprendre francès i no conèixer l'obra de Truffaut, Jacques Brel, Edith Piaf i la resta d'autors. Coneixent el treball d'aquests creadors, puc arribar a estimar la cultura que ve en aquesta llengua i així aprendre idiomes és molt més atractiu.

Això és el que hauria de fer-se, en la seva opinió, en el cas del basc.

Per descomptat. Cal buscar llaços afectius per a poder utilitzar un idioma que els pares no li han ensenyat. En cas contrari, es requeriran agents externs perquè els qui sapiguem basc parlin en basc. A Bilbao, no obstant això, agents externs, l'ambient del carrer, etc., no t'empenyen a parlar en basc, sinó tot el contrari, a no utilitzar el basc. L'ús del basc et porta problemes a Bilbao. A vegades, quan s'aixeca un lluitador, pot dir-se a si mateix: “Avui parlaré en basc!”. Pots sortir al carrer, anar a la botiga i començar a demanar en basca, però la resposta que rebis moltes vegades serà molt negativa. “Però què fa això!”. Estem a Euskal Herria, però com si estiguéssim a Madrid. Al final, és molt desagradable.

Diu que ha parlat amb els seus fills abans que ens ajudi.

Els vaig preguntar per què no utilitzaven el basc. Sempre sense reprensió. Els vaig dir que et portava, i que volia saber la veritat d'ells, que fins i tot quan jo intentava parlar amb ells en basca, em contestaven en castellà. Ells no van vacil·lar a respondre'm, i els dos fills van adoptar la mateixa opinió: “És més còmode”. Em van dir que al carrer predomina el castellà i que, d'altra banda, no tenien la destresa necessària per a parlar en basca, que els costava i que, en la mesura que sigui possible, recorren al castellà. En certa manera, la seva postura és comprensible, ja que l'ésser humà tendeix a fer les coses de la manera més senzilla possible. La meva dona i jo també ens vam conèixer parlant en castellà, i avui dia, gràcies a la meva insistència, intentem a vegades parlar en basca.

Has escrit que la societat ha d'organitzar-se.

Sí, crear comunitats. Segons l'última enquesta sociolingüística, el nivell de coneixement del basc a Bilbao és molt alt. El seu ús és gairebé nul. Els bascos de Bilbao estem molt dispersos, no tenim lligams. En això som reflex de la societat, vivim ficats cadascun en el seu forat, encadenats a Internet. I així, tenim més facilitat per a parlar amb algú que viu als Estats Units que amb un que viu a Bermeo. Aquesta és la nostra forma de vida. Per això dic que hauríem de crear comunitats reals, i per a això em sembla una excusa perfecta el basc. Les comunitats poden ser tant físiques com virtuals, però la relació física és imprescindible, al meu entendre, perquè la proximitat física és imprescindible perquè sorgeixi l'empatia. Si es reforça la relació física, se li pot donar seguiment de manera virtual a través de skyp, whatsapp o el que sigui.

Proposa estades en zones on es parlin dialectes d'un i un altre dialecte. I no és vostè el primer.

Llargues estades per a comprendre els dialectes locals i poder sentir que realment vivim com a bascos. És difícil d'entendre, però dins de vint minuts hem d'anar a Bermeo, o a Ondarroa, o a Ipar Euskal Herria, i hem de fer tot el possible per entendre basc. Diuen que els dialectes han de ser regulats, diu Koldo Zuazo, per exemple, i estic d'acord. Però, d'altra banda, què volem dir que per a ser euskaldunes cal aprendre tots els dialectes? I damunt hitano? I les expressions pròpies de cada vall? Record a una dona, de Lastur [barri de Deba], que ens deia que havíem d'estudiar en basc. En alguna ocasió vam aprendre, i quan començava a parlar en basca amb aquesta dona, ella es dirigia al castellà!

Mireu, l'altre!

Sí, sí! Ell parlava el seu basc, no era un idioma escolaritzat, el nostre basc unificat, a vegades perfecte i altres no tan perfecte, li era estrany. I quan vaig a la muntanya, em pregunten en basca sobre el camí de pujada al cim i em contesten en castellà. Suposo que pensen que parlo un dialecte rar. No sé, però crec que a tots els euskaldunberris ens ha passat una cosa així. Hem de prendre consciència que estem en aquesta situació, perquè les persones que viuen en zones respiratòries ens rebin millor a les que vivim fora d'elles. Al cap i a la fi, només es tractaria de donar facilitats als quals estem fent esforços. Com en Euskaraldia.

En Euskaraldia?

Què farà Belarriprest? Donar facilitats a Ahobizi perquè parli basca. Esperem que la situació canviï a poc a poc.

Esperi. Quines esperes d'Euskaraldia?

Poques coses... Soc optimista de fet, i no m'agradaria ser pessimista en això. Espero que la campanya sigui efectiva, però en la situació actual, no sé si arribarem molt lluny. Sabem que el coneixement està generalitzat, sabem que no tenim el costum de parlar en basc en les nostres relacions, i a més sabem que no tenim cap notícia sobre la cultura basca. Llavors, de quin, encara que comenci a parlar, cal parlar? És que haurem de fer converses sense substància? Això és el que em preocupa.

Euskaldun berria zu, Txema, com va arribar al món del basc?

De petit no vaig recollir el basc a casa. Encara així, record que la meva mare anava de visita a Zarautz. Parlaven en un idioma estranger, no entenia res de res. Anys més tard, a l'escola, el professor de francès –Etxeberri, d'Iparralde– em va corregir el cognom. En l'examen vaig escriure el meu nom com de costum: “Jesús Mari Aizpurua Echaniz”. En retornar-m'ho, s'havia tornat amb un cognom: “Etxaniz”, em va posar. “Però què és això?”. Vaig relacionar aquest detall i el llenguatge que la meva mare parlava amb la meva àvia, i vaig inventar: “És basc!”. Poc després van començar les manifestacions, les assemblees, la necessitat de córrer davant la policia... El moviment em va sorprendre en plena adolescència, i va sorgir la militància en el meu interior, i a través de les meves vivències vaig fer un vincle afectiu amb el basc.

Ja ho ha dit abans, el vincle afectiu.

Miri, record que de petit estàvem en les regates de Sant Sebastià. Es va disputar la regata i es va lliurar la bandera de la ciutat al guanyador. Al mateix temps, algú va obrir la ikurriña i la gent va començar a cantar Eusko gudariak. Llavors l'àvia paterna es va posar a plorar. I jo, sorprès. Després vaig saber que aquella àvia era basca, encara que jo en la meva vida no li havia sentit parlar en basca. Havia arribat a Sant Sebastià, però per vergonya, per prohibició o per qualsevol altra raó, van perdre o van ocultar el basc, van veure que la seva llengua no servia per a viure a la ciutat. Aquest tipus d'experiències contribueixen a establir un vincle afectiu amb el basc. En l'actualitat no existeix una vinculació afectiva d'aquest tipus. El basc és una qüestió d'amor. Si no la mestresses, no té sentit, no val la pena.