“Es l'hivern de 2014 i no som del tot feliços” és el primer poema que comença amb el fanzine Zoria. Han passat quatre anys des de llavors. Ha canviat alguna cosa?

Tot segueix igual. Ja no serem completament feliços ni totalment desgraciats –això és el que acaba el poema–, tret que estiguem a punt de suïcidar-nos alguna vegada. Una cosa ha augmentat des de llavors: la necessitat de ser feliç. La pressió és brutal.

Ha canviat la vostra actuació en aquests quatre anys?

En unes coses sí, en unes altres no tant. Musicalment hem millorat alguna cosa, perquè el meu germà ha après a tocar la guitarra. Des del punt de vista estètic, seguim igual: ell puja a l'escenari amb aspecte militar soviètic i jo, disfressat de parisenc, com si fos un poeta bohemi. Els poemes també han canviat, per descomptat. Hem inclòs moltes notícies en l'actuació. La majoria dels quals llegim ara no estan en el fanzine.

“No he menjat molta poesia, però que en fer la caca també hi hagi mala olor, si us plau”, dieu, per sota de la poesia comuna poemes.

Mai he estat lector de poesia. Tampoc ara. Deia Jorge Oteiza que per a exercir una disciplina artística és imprescindible conèixer el que han fet els altres, per a després construir-ho o destruir-ho. No és el meu cas, i segurament podria enfadar-me amb Oteiza. Jo sempre ho vaig intentar. Si alguna cosa m'agrada, m'agraden els autors que donen un toc punk als poemes. Bukowski, per exemple, conta contes xinesos molt elegants. Un poema ha de ferir, ha de fer-li sentir alguna cosa en les entranyes. Ha de descobrir les seves contradiccions. Ahir algú em va dir: "És curiós, oncle. Tots hem estat criticant des de l'escenari i, tanmateix, ens ha agradat, aplaudim”. Això és el que volem aconseguir, tocar alguna cosa.

De totes maneres, no diria que només tireu l'agulló fora. Tots els poemes són travessats per un to bastant autocrític.

La separació entre la meva i el públic és que jo recito i ells escolten. Fora d'aquí, som semblants. Hem fet reflexions semblants, estem en moviments semblants, tenim pràctiques semblants... Quan dic alguna cosa, dic alguna cosa de tots. El que vingui a sentir-nos no sentirà molt de les papallones ni de les flors.

En el seu lloc, “patriarcat”, “capitalisme”, “classe mitjana”...

Són conceptes habituals en els ambients en els quals ens movem. Aquest és el nostre àmbit, i d'aquí venen els que s'acosten a escoltar-nos. Hem fet moltes actuacions, i ens adonem que el major feeling ho aconseguim amb aquesta mena de públic: gent de moviments populars, sensible als canvis socials, que creï en la participació i en l'horitzontalitat, feminista, bastant estudiada, millor si ha passat per la universitat –bo, si és enginyera potser no–, de “classe mitjana” –entre cometes, és un concepte despistable–, que ha llegit alguns llibres d'assaig, euskaldun, sobretot blanc, amb capacitat de compra.

Literat?

Si fem una enquesta, crec que els literaris serien una minoria. Una vegada vam fer una actuació a la Casa de Cultura d'Oñati, en la mateixa biblioteca. La majoria dels quals van venir –excepte alguns coneguts– eren dones. I crec que aquestes dones relacionen la poesia amb una altra cosa que amb el nostre llenguatge cru i àcid... i, bo, què estava dient?

Que hi ha pocs literats entre els vostres seguidors.

Bé, la literatura entesa sobretot com la novel·la, la poesia i aquestes coses. Per contra, el que no ha llegit l'assaig, el que no fa moltes reflexions polític-socials, no ens entendrà molt.

No us he vist en festivals ni en altres esdeveniments del món literari, per això us l'esmentava.

És veritat, mai vaig pensar en això. Nosaltres treballem en gaztetxes, bars, festes, txosnas, trobades...però dels festivals de literatura no ens han anomenat. No sé per què, potser no ho fem.

Si mirem el fanzine, apareixen més noms: Kropotkin, Stalin, Foucault… És evident la influència de la tradició comunista.

Sí, entre altres. Entres en els moviments del Batxillerero, llegeixes mil missatges contra el capitalisme, no entens res, però saps que hi ha alternatives, siguin comunistes, siguin anarquistes... Em donava compte que hi havia gent fent proposades per a canviar tot això, i tenia moltes ganes de descobrir aquests mons. Vaig començar a llegir llibres clàssics de marxistes, d'anarquistes... Després, a poc a poc, també altres coses: les qüestions de sociologia, la història, la filosofia, l'economia... d'això m'he alimentat. Soc un tipus molt racional i aquest món és el meu món. Per contra, em sento una mica perdut. Per exemple, pel que fa als sentiments o a les relacions humanes, tinc grans mancances. M'assemblo una mica a Sheldon Cooper, del Big bang Theory.

Ah, sí?

Bé, la parella m'ho diu. Sheldon és bastant extremista, però tinc alguns tocs. Últimament estic intentant tenir en compte els sentiments i aquestes coses en lloc de ser tan racional. Atendre el cor, etc. Quan he assistit a jornades com la d'avui [es refereix a l'acampada organitzada per Terres Lliures], sempre acudia a activitats intel·lectuals: conferències, taules rodones... Ara, en canvi, em dedico a la cuina, a servir menjar i coses així. Soc molt dolent per a les coses pràctiques, també per al dia a dia. Soc un home i, per descomptat, té raó. Estic en això i la parella m'està ajudant molt. S'aprèn molt a través del xoc, del conflicte...

En les seves actuacions, una comunitat es reuneix per a escoltar els seus poemes sobre les seves pràctiques i valors quotidians. Pot tenir una mica de litúrgia?

Tenim una contradicció, la mateixa contradicció que totes aquestes actuacions: l'entablismo. Nosaltres fèiem alguna cosa en l'estrada i els altres observaven. Nosaltres actius, i la majoria reservada a ser passius, aplaudits i riures. Hi ha models que garanteixen la participació de tots, i repensar el format no estaria malament. De tant en tant sorgeixen moments de somni quan ens relacionem amb el públic. Ahir, en un moment, algú va dir “hoi, hoi, hoi!” –Això, això, això!–. I vaig contestar “veig que en el públic hi ha skinheads... tranquils, nosaltres estem a favor dels skinheads. O no”. La gent s'havia quedat fora de joc. Ens agrada provocar als oients. Per exemple, un poema nostre qüestiona el concepte mateix d'aplaudir. Menysprea els aplaudiments i acaba dient “a veure si ara us atreviu a aplaudir”. Animem als oients al fet que qüestionin el que els toca fer per si mateixos.

És la poesia un martell?

No diré que no, però entre els quals fan aquest discurs hi ha un component important de l'ego. En comparació amb la música: Els de Senar Servium li van dir en una entrevista: “El que fem és un instrument de lluita”. Crec que és una ximpleria dir-li-ho. Els agrada fer música, darrere tenen a molta gent dient que són de Crist, i a més de sentir-se d'allò més cristià, els sembla que estan militant fent això, “mireu el que nosaltres estem aportant”. No diré que els artistes no serveixin per a res, però molts exageren. L'art té la seva importància, però no és essencial per a la revolució. La importància està en altres llocs. Fonamentalment en l'ordenació. Només amb música i poesia radical no vas a cap part.

Diu vostè que molts artistes viuen en una pel·lícula que ells mateixos es creuen?

Miri, a mi m'ha afectat molt el punk, encara sento molt. Però tot està relacionat amb l'ego. Tots estem plens de por, a tots ens agrada tenir una identitat, formar part d'un col·lectiu. Llavors, hi ha gent que entra en aquesta identitat punk, però res garanteix que per això sigui autocrític, que faci un canvi real, que es desenvolupi personalment... Gran part del punk s'ha convertit en conservador, tant en el seu contingut com en la seva manera de fer. Observes una mica i la pregunta s'encén: “quin sentit té fer aquest dia?”. La gent que camina per aquí està a gust en això. A més, sovint tot és molt insuls. Uns fent soroll en l'escenari, uns altres a baix, no es poden comunicar entre nosaltres, i entretant drogar-se. En aquest model cal reflexionar.

Els he llegit que la cultura més consumida amaga la realitat.

Pel·lícules, literatura, obres de teatre, poesia, música... Un percentatge elevat reprodueix valors que es corresponen amb el model social dominant actual. Però bo, si continuem repetint la fórmula actual, potser a nosaltres també ens arriba un moment en el qual la nostra aposta es converteixi en conservadora. Dins de 30 anys una nova generació de periodistes ens criticarà dient que som conservadors. Però encara no som aquí. Així que tranquil, no passa res, tot va bé (rient).