Quin és l'objectiu del llibre Juan Ignacio d'Iztueta i jo?

Fer un pas més en el coneixement de Juan Ignacio d'Iztueta, aclarir el seu caràcter i el seu caràcter. Un món apologètic incert no ha fet més que confondre la realitat històrica de “el nostre personatge”, el seu origen. Això ens ha “obligat” a obrir un nou camp de recerca en el seu llibre sobre les danses; hem analitzat els continguts i les formes que va escriure Iztueta, hem investigat les fonts de tots els temes que va explicar, hem tingut en compte tot el que va dir, fins i tot el que va callar. Això és el que les nostres misèries han buscat aclarir.

Quines notícies ha aportat el llibre a la teva gran feina en el món de la dansa?

Ja he complert bastants anys, per la qual cosa és una bona manera de tancar la nostra vida dedicada a l'estudi de la dansa basca. Sense oblidar que l'amplitud del tema ens ha portat inevitablement a investigar els carnestoltes europeus i altres danses tradicionals. És més, en relació amb el caràcter d'Iztueta, així com amb la importància social que se li ha donat, ens ha semblat de vital importància analitzar a aquesta persona des de posicions oposades a les valoracions que s'han donat sobre ella. Calia “netejar” la biografia d'Iztueta, els seus desitjos, els seus estats d'ànim i la seva manera d'estar en el món, havien de passar pel tamís d'un exhaustiu estudi històric.

Qui va ser Juan Ignacio d'Iztueta?

Va néixer en Zaldibia en 1767. Iztueta va ser una persona especial, originada per la psicopatia o la sociopatía que va patir al llarg de la seva vida, coneguda com a Malaltia de la Identitat Antisocial. Les persones que sofreixen aquest trastorn i desequilibri s'enfronten habitualment a entorns pròxims. Iztueta [Guipúscoa] va ser imputat per primera vegada per robatori comès a la casa de l'escrivà Martín Antonio d'Aldasoro de Gaintza, a petició del vicari de Zaldibia, José Ignacio d'Echave. En el seu primer procés, difós pel Tribunal de la Inquisició, va posar de manifest la seva capacitat manipuladora i el seu cruel i indiferent inclinació cap a la seva dona, María Joaquín de Linzoain. Havia estat jutjat i empresonat, però no havia mostrat cap remordiment ni culpa pels seus actes, és a dir, no tenia cap idea de comportament responsable, era un total descuit.

Per a constatar això es necessiten unes bases sòlides.

Per descomptat. L'Equívoc que el pacient d'aquesta malaltia o trastorn pot plantejar Robert D. Ho explica el doctor canadenc Hare. Segons aquest especialista, a partir dels 40 anys d'edat, en alguns casos es pot reduir la tendència psicopatática si no s'han produït actes extremistes i violents. Aquesta “maduresa” que acaben de començar ajuda al pacient a veure-la i rebre-la d'una altra manera. Però, per això, aquests malalts no deixen de ser el que són. En el cas de Zaldibia, mentre va complir la pena de catorze anys de presó, va tenir temps de “adequar-se” a la seva personalitat. És més, es va casar per segona vegada amb Kontxsehi, [Concepción de Bengoechea], la qual cosa va influir en la direcció que va prendre en la seva vida.Kontxsehi li va donar un cert equilibri. No obstant això, el Dr. Hare afirma que la personalitat d'aquestes persones no varia substancialment.

Ha fet una breu crítica del llibre Gipuzkoako Dantzak. Quin és el fonament de la crítica?

L'explicació que fa Iztueta de les melodies antigues no correspon al patrimoni que es feia a Guipúscoa. Pensem que les seves aportacions són d'un mestre de l'anterior Danses de conte, probablement d'un mestre que va ensenyar en un col·legi de la Companyia de Jesús. Tal vegada aquests estudis no estaven regulats, però aquell mestre podria haver actuat en Azpeitia el mateix any en què va ser expulsat de la Companyia de Jesús; en 1767, any en què va néixer Iztueta. Els col·legis de la Companyia de Jesús, entre els quals es troba la URL 0 XIX.era, van ser els educadors de totes les elits intel·lectuals d'Europa i Amèrica. Entre les seves assignatures es trobava la Dansa, que formava part de l'assignatura de Retòrica. La formació de la dansa era a càrrec d'especialistes en danses de compte. Un exemple molt interessant d'aquesta assignatura és el llibre de mà Discursos sobre l'Art del Dançado (Sevilla,1642) de Juan Esquivel Navarro. En el mateix es troben, entre altres, els passos de les danses, que es denominen cuatropeados. Similars als quatre pèls que hi ha en el llibre d'Iztueta.

Quin valor té el llibre d'Iztueta Gipuzkoako Dantzak?

Independent. El llibre va permetre recollir el mètode Danses de compte, és un gran llibre. Sense aquesta edició d'Iztueta, el mètode s'hauria perdut. Però, com dic, el patrimoni del llibre no és seu.

El títol del llibre és suggeridor: Juan Ignacio d'Iztueta i jo. Per què Iztueta i tu?

La primera esposa d'Iztueta, María Joaquín, es deia Linzoain, de la vall d'Erro. La meva família ve d'allí. D'altra banda, els avantpassats de María Joaquín venen d'Azpiroz, de la vall de Larraun, i d'allí també han arribat els avantpassats de Marian, la meva dona, els del cognom Arregi. Al mateix temps, existeixen llaços a-causals entre Marian i jo, basats en la toponímia d'Ureta, i a les cases d'Urbeltzia i Harregy, situades en la localitat bajonavarra d'Heleta.

El llibre també està subtitulat Sincronicidad, Predestinació i Vincles acausales. Què són aquests conceptes?

Aquests tres conceptes s'uneixen a la mateixa idea, i és: l'aparició de dues o més fets simultanis sense connexió causa-efecte entre ells, si és així, estan relacionats pel significat del concepte.

Marian Arregi, la teva dona, ha mort enguany. Qui ha estat per a tu? Qui ha estat en la cultura basca i més concretament en el teu treball sobre la dansa?

Marian ha estat la meva benvolguda esposa –encara que s'hagi anat, continuo vivint amb ella tots els dies–. Era com un cascavell amb un encant i una espurna que ho omplien tot. A més, posseïa habilitats creatives úniques, un temperament i una genialitat per a la intuïció musical. Durant la seva llarga vida va ser capaç de crear una sèrie de melodies concretes, destinades a moments especials que eren ballables. En el camp de la música tradicional basca, l'aportació de María és innata, no té parangó.

Es pot donar per acabada la teva trajectòria com a folklorista amb aquest llibre?

Suposo que sí, almenys en alguna mesura. Vaig començar com a ballarí en 1959 i aviat compliré 60 anys en la recerca de la dansa. He complert un cicle, espero que estigui compost per altres investigadors i experts.

Què opines sobre la dansa tradicional d'avui?

El món que m'ha interessat a donar sentit o forma a les noves danses, és a dir, el fons simbòlic de les nostres danses tradicionals, no sembla que avui dia susciti molt interès. Això hauria de despertar una certa inquietud entre la gent i, sobretot, hauria de causar una certa inquietud als nostres governants. De fet, cal tenir en compte com s'està treballant en altres localitats, què bé han recollit i interpretat les danses tradicionals en les nacions d'Hongria o del Caucas. Les danses formen part essencial de la seva identitat cultural. En el nostre cas, per deixadesa, per falta de rumb cultural, per falta de responsabilitat en el camp de la creació, perdem les danses, i res les substituirà.

Estàs d'acord amb l'evolució de les danses basques d'avui?

No. No soc optimista amb l'evolució de les danses basques. La dansa tradicional i el món cultural que l'han creat -en part s'han conservat- permet crear noves danses i portar-les a l'escena. No vull enaltir la meva figura, però Marian i jo hem fet ballar un gran repertori en el grup Argia, com són les danses d'Eaurta, Irradaka, Muriska, Almute dantza, Iruñea ezpata-dantza, Elgoibar ezpata-dantza, Andoaingo ezpata-dantza, Jorge Oteiza aurresku, Galaiena esku-dantza. En qualsevol cas, la situació de la dansa és preocupant, almenys a mi em preocupa, no podem considerar la insignificància com un model creatiu. En el camp de la dansa tradicional sé el que és crear, però no entenc que “evolucionar” s'entenia.

Quan la dansa deixa de ser tradicional i quan es fa moderna?

El llenguatge de les danses tradicionals és de llarga trajectòria, és modern en si mateix, no necessita “modernitzar-se”.

Enguany s'ha realitzat la pel·lícula de dansa. El director Telmo Esnal, el dissenyador de producció Koldobika Jauregi i el coreògraf Juan Antonio Urbeltz són els autors principals d'aquest treball. El periodista d'ARGIA Gorka Bereziartua ha qualificat la pel·lícula de Coreografia de les Essències.

Veure la coreografia de les essències en la pel·lícula de dansa és tenir en compte el fons metafòric, ja que Telmo Esnal i Koldobika Jauregi han reconegut el món dels insectes present en les meves tesis i que són presents metafòricament en les danses de carnestoltes i d'espases.

Com a coreògraf de la pel·lícula, què li ha suggerit la valoració de Bereziartua?

Per a mi és un honor, però també és interessant haver portat la dansa al cinema. No per portar la dansa com a tal, sinó per presentar metàfores que li donen un sentit transcendent.

Què ha portat la pel·lícula al món de la dansa? O què li ha donat a la mateixa ballarina?

La pel·lícula ha donat a conèixer l'acceptació i el reconeixement de molts anys de treball. És més, ha donat al món o a la gent l'oportunitat de conèixer la dansa, no com a “danses tradicionals” que s'entenen, sinó com a “radiografies de les danses”. Com si els balls s'haguessin pres en raigs X.

En quin moment històric està la dansa basca?

No està completament recuperat. Avui dia hi ha una gran proliferació de models “contemporanis” que reflecteixen la falta de rumb cultural que he esmentat anteriorment. En els últims cent anys, la dansa tradicional ha estat “contaminada” pels models presos de la dansa clàssica, fins al punt d'acabar amb el model tradicional, que, per dir-ho d'alguna manera, no ha deixat gens de profit. Ara és el nou model “contemporani” derivat del campionat d'aurresku el que substitueix al tradicional, que mai ha tingut parangó en l'àmbit de la dansa. El comiat es fa com el bressol de la dansa.

La situació de la dansa reflecteix també la situació de la cultura basca i del basc?

Sens dubte. El basc està a la deriva, la situació actual és insostenible. El caràcter confús de Juan Ignacio d'Iztueta, la seva desorientació, és la successió del model paradigmàtic en el qual vivim. No podia ser una altra cosa, el model d'Iztueta està lligat a la situació política actual i a la falta de consciència nacional del nostre poble.