Carlos Garaikoetxea. L'última lectura que he fet ha estat un llibre escrit per Elixabete Garmendia sota el títol de lehendakari Lider bat. Molt recomanable. Confesso que m'ha tocat i que m'ha commogut. No sols pels passatges que es compten en ell, sinó perquè m'he adonat que sabia molt pocs matisos sobre una part molt important de la nostra història recent. I m'ha quedat una espècie de sabor amarg, perquè encara que hagi llegit el llibre, encara sento que no ho sé.

En un moment en el qual la proposta de reforma de l'Estatut de Guernica està al punt àlgid, em sembla fonamental que les generacions que no vivim aquella època coneguin la situació que es respirava quan es va redactar el paper de llei. Crida l'atenció, per exemple, que en l'educació reglada obligatòria no s'aprèn la història pròxima. Entre altres coses, el Franquisme, l'Estatut de Guernica o la Llei d'Amejoramiento de Navarra no formen part del currículum. Molt menys els avatars de les últimes dècades. Per tant, el que interrompi els seus estudis a penes tindrà referències per a comprendre i interpretar la situació política actual al País Basc.

Si el Sistema Educatiu ha d'animar a la ciutadania al fet que formi part de les decisions polítiques, hauria de garantir que els alumnes i alumnes coneguin els fets de les últimes dècades. El Govern Basc pretenia cobrir part d'aquest buit a través del programa Herenegun, i la polèmica que s'ha generat sobre aquest tema deixa clar per què comptem més còmodament l'Edat mitjana o l'Època dels Furs que els passatges pròxims. No es tracta de dotar als joves d'eines per a crear els seus propis relats, no se'ls vol donar informació dels esdeveniments. Es tracta d'imposar un relat únic, impulsat pel Govern d'Espanya i, sobretot, pels aparells mediàtics. Són els que tenen el poder i la capacitat de transmetre els relats.

També m'ha quedat un sabor amarg quant a la figura de Garaikoetxea, perquè em sembla que avui dia no se li reconeixen referències suficients. Hi ha a casa un passatge que ens han comptat moltes vegades els nostres pares i mares que pot servir com a metàfora de la seva evolució. En el passadís de la casa de la meva àvia i del meu avi hi havia una pintura bastant gran que ocupava un lloc destacat de la casa. En el marc d'aquesta pintura, tenien la fotografia de Garaikoetxea, que a més de ser President del Govern, era també el cap de la casa, gràcies al seu privilegiat lloc, un déu encarnat adorat. Jo no tinc el record d'aquella imatge, perquè encara no havia nascut, però els meus pares ens han comptat en més d'una ocasió com, després de la crisi interna del PNB i la separació d'Eusko Alkartasuna, cada vegada que anàvem a visitar-la, la foto s'estava desplomant fins que va desaparèixer. Mai ho havien llevat, però la força i el temps de la gravetat van fer el seu treball i va perdre el lloc principal de la casa. En certa manera, no ho van negar, però va passar de la devoció i l'exaltació a no estar en absolut. Han passat molts anys des de llavors, més de trenta, però, després de llegir la seva biografia, em pregunto si no és un passatge que representa bé la seva trajectòria.

Els referents històrics són un mitjà important per a la construcció de la identitat nacional i em sembla que la figura i la biografia de Garaikoetxea poden treure-li molt suc en l'escenari polític actual. En breu i sense aprofundir en res, llançaré dues qüestions que s'esmenten clarament en el llibre: 1) L'Estatut era una solució provisional per al PNB, en cap cas un objectiu; i 2) La corrupció que estava institucionalitzada en el si del PNB es descriu molt clarament en una entrevista amb un dirigent d'Iberduero sobre la Central Nuclear de Lemoiz.