La primera lectura que recordes?

No és la primera, però record a Jane Eyre, de Charlotte Brontë. Cada vegada que una noia arriba a la biblioteca, sempre la hi dono, encara que vingui a buscar una altra cosa. Crec que marca una fita.

Quina fita?

Jo ho vaig llegir als 12 anys, i fins llavors només vaig llegir llibres per a joves. Però aquell llibre em va causar inquietud. Vaig descobrir que es podien trobar altres coses en la literatura.

Angoixa?

Jane Eyre, en alguns sentits, és un llibre bastant feble en termes tècnics, però té una espècie de passió… Cada vegada que llegeixo el monòleg de la teulada se m'acaricia el pèl, i crec que treballa un tema que és molt important per a les dones: la gestió de la ràbia. Vivim en aquest sistema i no podem deixar de sentir ràbia, però mai ens han ensenyat què fer amb la ràbia. Ens han dit que ens asseguéssim i que romanguem quiets, però portem la ràbia dins. No obstant això, en llegir a Jane Eyre veiem com podem utilitzar la ràbia en el nostre favor, i crec que aquí radica la força del llibre.

Voldria portar a col·lació un altre llibre: En 1928 Virginia Woolf va publicar Gela bat norberarena, fa 90 anys. Woolf va repassar en aquest assaig les obres literàries escrites fins llavors per dones i va demanar a les futures escriptores que mantinguin la seva llibertat i la seva llibertat d'escriure. Els va donar un termini de cent anys.

Crec que en aquest segle escàs les dones han escrit grans llibres. Ara, no obstant això, i aquesta opinió és meva, i potser és un signe de la meva vellesa, però, bo, ara m'agradaria que les escriptores no pensessin que han de ser apocalíptiques per a ser interessants. La nova generació és totalment apocalíptica i distòpica, ens deixa a tots esbufegants i no proposa cap solució. Estan molt bé, però et donen una puntada en l'estómac… El diagnòstic està molt bé, però haurem de donar-li un toc a la ferida, no? O posar-nos al sol, no podem viure així. Jo diria que aquestes dones escriptores pensen que si no fan una literatura “dura” no les prendran de debò. M'agradaria que no pensessin en això, però segurament tenen raó. Potser el que realment vull és que el món no sigui així.

Després de llegir els llibres, vendre'ls. Josune Urrosolo i jo vau obrir una llibreria anomenada Auskalo. Com vau començar?

El tema de la Parenceria va portar moltes coses bones, entre altres coses, la quantitat de gent que no ens coneixíem. Es van crear tot tipus de relacions: relacions d'amor, amistats… Alguns teníem el mateix projecte. Per exemple, Josune i jo volíem crear una llibreria. Jo podia passar-me la vida somiant amb la llibreria sense fer res, però Josune era més atrevida i va veure que no feia falta molts diners per a muntar la llibreria com volíem.

Quants anys vau fer?

Cinc. Ens havia anat bastant bé, la veritat. No la tanquem per això. Eren els primers anys de la Parenceria i a les sis de la tarda la gent s'asseia en el sofà i no marxava fins a mitjanit. Els dissabtes, en canvi, anàvem als mercats de segona mà a buscar llibres. Fora d'això, no teníem vida. Ens van sortir noves històries de treball, estàvem cansats, i per això ho tanquem.

També ha escrit algun llibre. Sobretot els referents a la història d'Irun. Com vas començar a fer-ho?

Treballava amb la companyia de teatre Legaleon i ells se'n van anar a Suïssa a crear una altra companyia de teatre: L’Alacran. Em vaig quedar sense treball. Hi havia un premi de recerca i vaig presentar un projecte: vaig estudiar la història dels cerilleros. A Irun va haver-hi un taller de llumins durant cent anys, en el qual van treballar sis-centes dones, i jo havia sentit que havien estat molt potents, però no hi havia res concret entorn d'elles. Em van donar el premi. Després vaig continuar investigant sobre les fàbriques, perquè sempre s'ha dit que Irun no tenia indústria, però jo vaig veure que no era així: Irun s'industrialitza, però a la seva manera. Una vegada que comences a tirar, trobes expedients que t'enamoren, comences a lligar fils, et tornes expert en una època, et fan encàrrecs…

La recerca és el camí per a conèixer el que no es coneix. Què vas trobar tu?

Sobre Irun, i sobre el món en general, perquè no crec que funcionin de manera diferent, encara que a vegades el sembli, he après que les elits sempre es transformen. És exactament com diu el personatge del gatopardo que tot canvia perquè tot continuï igual. Les elits s'adapten als temps, també segueixen a aquestes modes, però sempre són les mateixes. Per exemple, en el segle XVIII, la gent d'elit havia d'ensenyar-la, però ara les elits han de ser discretes. Els Olazabalt, per exemple, són amos del major celler de Portugal i estan en tots els bancs, però avui dia, ningú ho inventaria. [La família Olazabal és una poderosa família d'Irun: Tranch escriu un llibre sobre ells al costat d'Ana Galdos].

Ara m'agradaria abordar un tema que ja ha aparegut en més d'una ocasió en l'entrevista. Ens retrotraiem al 30 de juny de 1996. Aquest dia vau sortir per primera vegada en la Parenceria. Com recorda aquell moment en el qual han passat més de vint anys?

Aquest any vaig treballar en labors d'organització, no vaig desfilar, però anàvem al costat d'elles. Quan arribem al 30 de juny, ja ens havien picat els caragols pertot arreu, però fins a deu segons abans de sortir teníem la impressió que potser no ens prendrien a malament. I llavors, arribar a la plaça de Sant Joan i veure com ens van rebre, va ser terrible. Una revelació. Creixíem de sobte, o ens va encanudir el pèl, no ho sé, però llavors descobrim el món en el qual vivíem. I després d'això no es pot expressar, no es pot explicar com vam poder viure durant anys. Vivíem marginats, rebíem contínues amenaces, en qualsevol moment, en qualsevol dia. No podíem anar als bars, ens ficaven tots els caps de setmana a la porta de la llibreria de silicona, ens espatllaven el cotxe, marcaven el portal…

No obstant això el vau resistir. D'on vau treure força?

Encara sento com llavors, lleialtat als presents. No teníem a ningú més, així que no podíem fallar, havíem de sostenir-nos l'u a l'altre. Alguns no van poder resistir la pressió, i ja sabíem el que era, et quedaves completament només. A Irun només podíem anar a un bar a prendre un pot, a Kabigorri; no ens donaven treball… No es pot explicar perquè mai s'interromp, quan sortim de casa van començar les mirades i insults. Aquí vam veure que la parenceria és un microcosmos que reflecteix molt bé com actua el poder. Són moltes les resolucions que han sortit al nostre favor, però el poder ha decidit que no les complirà i així ho ha fet. Accepto, compleix, no.

Hondarribia ha estat enguany la parenceria més dura de tots els temps. Allí estaves, desfilant amb Jaizkibel.

El que ha succeït enguany a Hondarribia té el seu costat bo: algú més que nosaltres ha sofert el capritx de l'orgull de la classe. Tots ells han estat removent l'orgull de la classe, li han aplaudit, però enguany quan ha ensenyat les dents al capellà i a uns altres s'han adonat que la bèstia ja no està a la seva mercè. I ara, què fer? En qualsevol cas, tot això demostra que el sistema ha fallat. La Parenceria ha demostrat que les dones no podem confiar en el sistema democràtic ni en la separació de poders, almenys en la forma en què s'ha organitzat en l'actualitat. Aquest sistema no ens ha emparat a les dones, malgrat tenir raó.

Per què ha esclatat aquí? Per què s'ha tornat tan dolent?

No crec que siguem especials.

Per això és.

En altres llocs esclataria una altra cosa, en altres llocs estaria butllofa. Nosaltres hem tocat una fava. Encara així, som una societat complicada, Irun és una illa en tot. Tenim una història especial, una composició sociològica especial, i crec que tenim un enfrontament vell i dur, que ha aparegut de moltes maneres. De fet, gràcies a les recerques realitzades he pogut constatar que, abans del conflicte de la Parenceria, s'han produït altres tres enfrontaments similars a Irun. En 1864 va succeir el mateix, perquè l'organista de la banda municipal era carlista i l'ajuntament era liberal.

I què van fer llavors, tirar a l'organista?

No, a Irun sempre s'aplica la mateixa solució. Com a organista era el director de la banda, perquè van crear una banda [riures]. Quan tocava la banda liberal, els carlistes abandonaven la plaça i viceversa.

I les altres dues baralles?

Un altre es va encendre amb la banda de música, i el tercer va ser el que va tenir a veure amb el futbol. Aquí hi havia dos equips de futbol: Racing i Sporting. Només llavors es va resoldre el conflicte i ara tenim un únic grup: Real Unió. Aquesta és la qüestió: el rei va intervenir i per això es van unir els dos grups. La institució va intervenir, i això és el que ha fallat en el cas de la Parenceria.

És massa tarda per a les institucions?

Urkullu s'ha referit recentment al tema, però fa falta una intervenció més radical. No obstant això, ha fet més que tots els anteriors perquè, almenys, no ha dit que hi ha dues maneres de viure la festa i que les dues estan a la mateixa altura. Perquè això no és cert. Les dues maneres de viure la festa no són igualment legítimes, com a màxim poden ser igualment legals. Però no pot ser tan legítim la festa que integra i la que exclou a la gent. Urkullu ha assenyalat on s'ha d'anar, però la institució hauria de donar una idea molt més clara del camí i d'on se situa la institució en si mateixa.

Com?

Existeixen precedents. En Donostia-Sant Sebastià, per exemple, es va procedir al tall de les ajudes econòmiques. Tenim una llei d'igualtat que prohibeix els espectacles públics discriminatoris. Per tant, és molt senzill. Però aquesta no és la solució. Jo no vull prohibir la parenceria tradicional ni prohibir els plàstics, vull que els que estan darrere dels plàstics no vulguin treure plàstic. Però per a això cal fer pedagogia, i per a començar, la que han de fer els que tenen autoritat, és a dir, els que tenen autoritas clàssiques, els que són experts. A nosaltres no ens faran cas, però a Urkullu pot ser que sí. Abans de res, la institució ha de deixar de mirar només a curt termini, és a dir, exclusivament a les pròximes eleccions, i ha de pensar què és el que realment és legítim i què no.

Miras al futur amb optimisme?

Està guanyada, no tinc cap dubte. Això sí, encara passarem la por. Miro al futur amb optimisme perquè nosaltres sempre vam creure que algun de nosaltres anava a morir. Van sortir a la plaça i allí estaven 8.000 homes, borratxos i amb el casc calent, perquè els havien dit durant tot l'any que no estava mal que ens peguessin. Crèiem de veritat que algú anava a morir, així que, comparat amb el que era llavors, surto tranquil. D'altra banda, veure la companyia Jaizkibel, veure la parenceria: està en constant creixement i està ple de joves. Clar que soc optimista, necessitem temps, res més. De totes maneres, voldria veure-ho amb els meus propis ulls i passar anys.

Així que no es penedeix vostè.

Ho hem passat molt malament, però si els preguntem a qualsevol de nosaltres si es penedeix, tots diran que no. No em penedeixo. Ens hem sentit orgullosos, contents i triomfants. Sobretot, orgullós: “Encara que em caigui la por, estic on haig d'estar”. És el que he sentit, i aquest sentiment no té igual en la vida.