A la fi del segle XIX, igual que en altres llocs, el centre urbà, cada vegada més poblat, mancava d'espai per als morts, ja que els cementiris d'Abando, Albia, Begoña i Mallona estaven desbordats i, a una desena de quilòmetres de Bilbao, es va triar la zona entre Derio i Zamudio per a enterrar als morts.

El nou cementiri comptava a més amb l'avantatge que, des de 1895, Derio i la ciutat s'unien als ferrocarrils de Lezama. En els primers anys va ser difícil donar la volta a la inversió en la construcció del ferrocarril. Llavors el tren travessava la zona rural i transportava pocs viatgers i mercaderies. Amb la inauguració del nou cementiri, la nova mercaderia era una oportunitat immillorable per a obrir el negoci. Però en els primers anys no li van treure suc. Els fèretres eren transportats en vagons de mercaderies i cobraven 11 pessetes per caixa. Els bitllets per a familiars i reunits tampoc eren barats, per la qual cosa la majoria dels éssers vius es dirigien a peu cap al cementiri.

En 1910 la Companyia Ferrokarril de Lezama i les funeràries de Bilbao es van fusionar per a crear una nova agència funerària i oferir serveis més adequats. Van crear un “tren de morts” especial –li ho dirien els ciutadans– que es posaria en marxa fins a la dècada de 1950. El vagó era de tres classes. El vagó més elegant procedent dels tallers del pioner empresari de trens Mariano del Corral era de primera classe. Tenia cristalls esmerilats i fustes fines i treballades. No portava més que un taüt i per als quals eren a prop tenia un còmode gabinet. El vagó de segona classe tenia capacitat per a dues persones i els familiars també podien acompanyar-los, encara que no tenien el mateix luxe que l'anterior. El vagó de tercera classe estava més prop dels vagons normals de mercaderies. Entraven deu caixes, però els que eren a prop havien d'arreglar-les-hi com poguessin per a arribar al cementiri.

La mort ens iguala a tots, però el “tren de morts” els distingia perfectament fins a arribar a Derio.