El desastre general causat per l'ésser humà, destruint a la societat i a tot el seu entorn, ens permet veure com ens acostem cada dia. Alguns amics han recomanat recentment Comment tout peut s’effondrer. Petit manuel de collapsologie à l’usage donis générations présentes / Com es pot explotar tot. En el llibre “Manual de Colapsología dirigit a les generacions del present” (Seuil, París, 2015), Pablo Servigne i Raphaël Stevens demostren que la catàstrofe pot prevaler en tots els àmbits. Mireu la brutalitat de les relacions humanes, les infàmies dels governs, les contínues guerres, el repartiment inigualable de les riqueses, els indiscriminats atacs al medi ambient... Com creure que en un futur pròxim l'ésser humà es desembolicarà, renunciant a bogeries construïdes al llarg de tants segles? Com creure, en línia amb el que recentment ha dit Amets Arzallus en Euskal Irratia, que les “coses simples” quotidianes poden transformar per complet tot el sistema corrupte? El més clar és que ja hem ajustat la fi de nosaltres mateixos.

No obstant això, per a fer front a la por i la frustració que aquest enfocament pot generar, són necessàries diverses activitats populars organitzades en les últimes setmanes: Acampada de les Petites Revolucions de Zubieta, Alternativa de Baiona, pròximament Euskaraldia... Milers de persones han mostrat –i demostren– el seu desig de viure de forma compromesa, posant en marxa noves iniciatives en nom de la supervivència, en tots els àmbits: educació, energia, drets de la dona, economia, medi ambient, acolliment de les persones migrants, defensa del basc... Submergir-nos en aquests moviments sol ser un corazonamiento: lluitant per la justícia i la vida, ja no ens sentim víctimes desvirtuades d'un sistema boig, sinó herois quotidians.

Però què ens impulsa a aquest compromís? Optimismes clau, creences que les utopies poden verificar-se alguna vegada, o l'atzar, que l'escriptor francès Jean-Jacques Rousseau deia “instint de permanència” –el desig de viure dels éssers vius, passi el que passi–, l'optimisme forçat arrelat en les tenebres del pessimisme? A Jean-Jacques Rousseau no m'agrada molt, però crec que tenia raó, i els bascos almenys així ho fem.

En les recents Portes de la Vall d'Aldude he tingut l'oportunitat de fer les mateixes reflexions: què impulsa als urepelíes, aldulares i banqueses a mostrar al món de la manera més apassionada que viu la vall i que els habitants locals volen viure'l, sabent que la seva vida està basada en la lluita constant amb l'administració, amb la naturalesa? Les valls d'Aldude han mostrat als seus visitants durant quatre dies una força extraordinària, que ha encegat momentàniament als habitants d'Aldude, indecisos, espantats i desesperats.

Sovint s'ha sentit que els bascos som esquizofrènics, tant entre nosaltres com per als castellanoparlants, perquè sempre juguem entre dues o tres postures culturals, sense poder consolidar-les. Però també ho tenim de la bipolaritat: de la més terrible desesperació despietada per la cruesa de la realitat, podem saltar a la major eufòria, a causa d'aquest forçat optimisme. La Korrika acabarà amb el gresol que ens han creat Alternatiba i Euskaraldia. En la novel·la La senyora Girgileri, que enguany ha obtingut el premi Gazteluma, Maialen Heguy-Lucu fa referència a la bipolaritat, sobretot als tabús que l'envolten en la societat basca. És perquè tots ens hem tornat bipolars en part?