No n'hi ha prou amb el lema de tota l'esquerra espanyola –no caiguem en la frivolitat–, però sí amb un de les principals tornades d'una esquerra suposadament il·lustrada, amb més pes en els mitjans: “Si parlem, podem arreglar tot això”. El problema és el català, “tot això”, i la solució a la qual es pot arribar parlant és que Catalunya es quedi a Espanya. Potser aquest hagi estat i és el problema espanyol: que fins i tot els qui han volgut mostrar una actitud més tolerant no hagin acceptat que la independència pogués ser una solució. No l'única, sí una de les possibles solucions.

En aquest sentit, ha contribuït a simplificar i recollir la separació de Guillem Martínez –processo del poble, d'una banda; procés oficial impulsat per les parts amb la finalitat de perdonar o retardar les retallades, per un altre–, per a assenyalar que l'ocorregut ha estat un xoc de dues forces cegues: L'autoritarisme del Partit Popular (que és un tret polític) i l'obstinació dels independentistes (que és la maldat que se'ls atribueix als nens). Jordi Évole ho va resumir millor que ningú en un tuit olímpic: "Quin desastre! Quin mal, tot”.

Évole ha vingut a explicar-nos una vegada més que podem resoldre-ho tot. Per endavant, per descomptat, els independentistes han de penedir-se i acceptar que tot això no ha servit per a res. A canvi, l'esquerra tolerant que presideix es pronunciarà a favor de la llibertat dels polítics presos d'eta.

Per a un altre dia, quedarà pendent que alguns catalans –després d'haver estat assotats l'1 d'octubre i després que el rei i el poble del barri nacional cantin per unanimitat “per ells”– se sentin incòmodes en algun moment, sinó que es tragen que han de continuar vivint sota aquest Estat.

Tot això el podem arreglar parlant. Però amb qui?